La STGUE de 29 de setembre de 2021: una mirada des del dret a la lliure determinació del poble sahrauí
Catedràtica de Dret Internacional, UB.
La Sentència del Tribunal General de la Unió Europea de 29 de setembre del 2021, per la qual s’anul·la les decisions del Consell respecte a l’aplicació dels Acords d’Associació entre la UE i el Marroc: una mirada des del dret a la lliure determinació del poble sahrauí
La sentència objecte d’aquest comentari brevíssim mereix una reflexió seriosa i completa. L’amplitud de temes que es plantegen i el seu profund abast en àmbits nuclears de l’Ordenament jurídic internacional (OJI), com ara: el dret dels tractats, normes d’ius-cogens o la subjectivitat internacional, entre d’altres, no es poden liquidar breument, ni amb una única perspectiva, com és aquest cas. A això cal sumar-hi l’impacte que suposa en el dret comunitari i l’aportació que fa a l’OJI ia la política exterior de la UE, i com no, l’interès del procés seguit, per no entrar en el paper de l’Espanya, potència administradora del Territori del Sàhara Occidental i membre de la UE. Hi haurà temps per aprofundir ja que la sentència és en primera instància i per tant recurrible davant del TJUE. Recurs previsible tant pel revés que suposa la política exterior del Marroc a la recerca del reconeixement internacional de l’annexió de facto del territori no autònom (TNA) del Sàhara Occidental com per les incògnites que es plantegen al voltant de la nul·litat de parts d’un tractat, per vies diferents de les previstes pel dret dels tractats sigui convencional o consuetudinari, en concret, la nul·litat prové del tribunal general de la UE. També cal preveure que el recurs, si es produeix, no serà senzill.
L’objecte de la sentència és la demanda del Polisario[1], representant del poble Sahrauí titular del dret d’autodeterminació, al Consell de la UE per les modificacions realitzades alacord d’Associació entre el Marroc i la UE mitjançant bescanvi d’instruments, en concret dels Protocols 1 i 4 de l’Acord d’Associació.
Tant la part demandant com la qüestió de fons tenen la base jurídica en l’aplicació del principi de lliure determinació dels pobles colonials, principi estructural de l’OJI el contingut jurídic del qual és oposable a la comunitat internacional en conjunt, per formar part de l’escàs nombre de normes no dispositives, per tant, imperatives, de l’ordenament esmentat. Aquest és lenfocament del tribunal general reflectit en la part relativa als antecedents del cas[2]; en què es repassa succintament la singular relació del territori del Sàhara Occidental amb l’evolució del tractament de les situacions colonials, en aquest cas TNA (Cap. XI de la Carta) i posterior il·legalitat del seu manteniment, a partir de la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials (A/RES. 1514 (XV) de 1960). Procés liderat per les NNUU per entrar directament al seu marc competencial. Aquest període es caracteritza per la tardana notificació de l’administració espanyola el 1963, després de successives reclamacions. El següent pas, en aquest procés particular, és l’anàlisi del contingut de l’Opinió Consultiva de la CIJ de 1975, en què l’Assemblea General (AG) de NNUU pregunta a la Cort si el territori del Sàhara Occidental era res nullius en el moment de la colonització espanyola. Pronunciament que, en una interpretació unilateral per part del Marroc, dóna pas a l’ocupació pacífica del territori amb la coneguda “Marxa Verda”, que desemboca en una guerra entre la població sahrauí i l’exèrcit marroquí, l’èxode als camps de Tindouf a Algèria, la consegüent ocupació militar i la construcció del mur de sorra (burma), deixant una petita part a l’est del mateix, com a territori del Sàhara Occidental. A partir d’aquí, es produeix la retirada d’Espanya, amb l’anomenat “acord tripartit de Madrid” de 1976, tractat considerat nul, i la posterior entrada del tema colonial al Consell de Seguretat (CdeS) de les NNUU. Tractant-se des d’aleshores fins avui als dos òrgans: l’AG, com a qüestió pendent de l’exercici d’autodeterminació i al CdeS per una qüestió que afecta el manteniment de la pau, sempre sota el Cap. VI de la Carta relativa a l’arranjament pacífic de controvèrsies, mai sota el capítol relatiu al manteniment de la pau i seguretat, trencament de la pau o acte d’agressió (Cap.VII), malgrat existir un Alt al foc des de 1991.
L’estructura d’aquest comentari respon, com ja s’ha dit, a l’aproximació a la sentència de 29 de setembre de 2021, des de l’autodeterminació dels pobles colonials, cosa que condueix a tractar dos punts: A) La capacitat per ser demandant del Front Polisario; B) Règim aplicable a la importació de productes provinents de l’esmentat TNA, als quals fan referència els protocols 1 i 4 de l’Acord d’Associació, que al seu torn ja s’havien tractat en dues sentències anteriors més[3] i, que forma part de la dimensió econòmica del principi d’autodeterminació.
A) La capacitat per ser demandant del Front Polisario.
A priori, el front Polisario no és una figura legitimada segons l’art. 253 del TFUE per presentar un recurs d’anul·lació[4], no té personalitat jurídica en cap Estat Membre de la Unió i no és subjecte de Dret internacional públic (DIP)[5], encara que se’l reconeix de facto en el procés seguit davant NNUU en què es refereix a l’exercici del dret d’autodeterminació (Comitè dels 24) i és part en els processos de negociació en el marc del CdeS.
El Tribunal analitza detalladament el contingut jurídic de la representació del poble sahrauí[6] i decideix acudir a la pròpia jurisprudència de la UE sobre la noció de persona jurídica[7], i després d’una llarga i aclaridora anàlisi, el tribunal general, tenint en compte la qüestió de fons de l’assumpte que comentem, afirma ““…. Il doit être considéré que, dans cette situatión particulaire, les exigences de la protección jurisdiccionel efective impossent, en tout état de cause, de reconaître au requérant la capacité d´introduire un recours devant le tribunal pour défendre ce droit”[8], i per això ho considera persona moral als efectes de l’art. 263[9]. Això és una aportació substantiva al contingut jurídic de la subjectivitat internacional dels moviments d’alliberament nacional.
B) Règim aplicable a la importació de productes provinents de l’esmentat TNA (productes originaris).
La qüestió de fons, i íntimament relacionada amb la titularitat dels drets continguts al principi d’autodeterminació, es concreten en la dimensió econòmica del principi d’autodeterminació. Es tracta de dilucidar la gestió duanera dels productes terrestres i marítims provinents del TNA del Sàhara Occidental.
Estem davant d’un procés d’aplicació de tractat d’Associació entre la UE i el Regne del Marroc de l’any 2000 en el marc de l’Acord Euro Mediterrani, conveni que a poc a poc regula la liberalització duanera dels productes, entre altres assumptes. En aquest context el Tribunal General els anomena els “acords controvertits”, és a dir el protocol 1 i protocol 4, ja impugnats en el moment en què el Consell va adoptar la decisió de modificar els esmentats Protocols[10]. Així mateix, la liberalització dels productes i la seva identificació es categoritzen de “productes originaris” provinents del territori del Marroc, no inclouen els provinents del TNA i de les seves aigües, així com aquells productes que tot i no ser originaris del territori marroquí hagin patit una important transformació al Regne[11].
Procés que ja s’ha dit ha estat objecte d’altres demandes i se n’adona en els antecedents de la sentència que ens ocupa; en la qüestió de fons es dóna resposta a les al·legacions tant del Consell, part demandada, com a França i la Comissió que són autoritzades a comparèixer; més endavant, després d’una modificació de la composició del Tribunal General, s’autoritza a comparèixer la Confederació marroquina d’agricultura i desenvolupament rural.
El Tribunal de la UE rebutja totes les al·legacions adreçades al fet que es declari incompetent[12]; considera al capdavant Polisario representant legítim del poble sahrauí i amb dret de legació activa per tirar endavant l’assumpte; no s’admet la gestió duanera pel Marroc dels productes provinents del Sàhara; es considera el poble sahrauí que l’acord d’Associació l’afecta en la liberalització dels productes i, per tant, és un tractat que afecta tercers i d’acord amb el dret dels tractats, si es tracta de drets requereix el consentiment del tercer, i no s’ha obtingut el poble sahrauí. Temes sobre els quals tots els participants en el procés presenten les seves al·legacions i el tribunal una darrere l’altra manté el mateix fonament:
Finalment, el tribunal general condemna al pagament de les costes del judici al Consell de la Unió incloses les del Front Polisario, a tots els que han participat amb la part demandada correran amb les despeses. La sentència no produeix efectes immediats “…es manté durant un cert període de temps, per tal de preservar l’acció exterior de la Unió i la seguretat jurídica dels seus compromisos internacionals”[13]. Només ens queda esperar que “aquest període de temps” no sigui el final de l’assumpte.
*Text remès per a la seva edició i publicació l’11 d’octubre de 2021. Per a més informació sobre la qüestió, es pot consultar a arso.org.
[1] Front Popular per a l’Alliberament de Saguia el Hamrá i Rio de Oro
[2]Parf. 1 a 19 (T-279/19)
[3] Sentències de 21 de desembre de 2016, Consell/Front Polisario (C-104/16P) i de 27 de febrer de 2018, Western Sahara Campaign/UK (C-216/16)
[4]Vid. paràgraf. 79 (T-279/19)
[5]La particularitat de la qüestió del Sàhara Occidental, ha aconseguit també els seus representants, no ha aconseguit la declaració formal de “moviment d’alliberament nacional”, encara que els seus representants es consideren i actuen com a tals. No s’han seguit com en situacions paral·leles, pel que fa al fonament, com l’OLP per a Palestina o el FRETILIN per a Timor. El front Polisario va optar per la proclamació de la República Àrab Saharahui (RASD), i es va movent en aquestes dues condicions.
[6]Parf. 79 a 90 (T-279/19)
[7]Ibid paràgraf. 90 in fine
[8] Ibid paràgraf.100
[9] Posició que no es contra argumenta per les altres parts que es personen a l’assumpte.
[10] Sentències del 2016 i 2018, citades en nota 3
[11]Parf. 28 sentència T-279/19
[12] Ibid, paràgraf 79-114
[13] Comunicat de Premsa núm. 166/21
