La crisi europea dels refugiats: un drama en tres actes. I ara Turquia…, per David Moya
Profesor Agregado de Derecho Constitucional de la UB
Encara amb els papers damunt la taula que contenen els acords de la reunió de caps d’Estat de la Unió amb Turquia per abordar la crisi de refugiats, i sonant ja veus enormement crítiques amb el mateix, val la pena recapitular el que ha passat fins ara per poder valorar-lo adequadament, ja que el desplegament acordat el 8 de març de 2016 del Pla d’Acció conjunt entre governs de la UE i Turquia, – que desenvolupa l’Acord adoptat a aquest efecte a l’octubre de 2015-, implica un nou enfocament en l’intent de la Unió per contenir de manera efectiva els fluxos de refugiats, majorment procedents de Síria. El esdevingut fins ara pot resumir-se en un drama en tres actes en què aquest últim acord és només l’epíleg.
Primer acte. El 2014 el sistema d’asil instituït per la Unió Europea per crear l’Espai Comú Europeu d’Asil (SECA) girava al voltant de cinc o sis directives i reglaments de la Unió, que pivotaban sobre l’anomenat mecanisme de Dublín. Aquest mecanisme estableix com a regla general que les sol·licituds d’asil presentades a la Unió seran responsabilitat de l’Estat membre on va fer la seva primera entrada sol·licitant, regla que admet de moment només molt limitades excepcions. El SECA ha estat criticat pels experts, però en la pràctica funcionava en la mesura que el nombre de refugiats a la UE era limitat i les seves vies d’accés diversificades, i mentre aquests no es concentressin en uns pocs països fronterers.
Segon acte. La crisi de 2015 va fer saltar pels aires Dublín justament perquè va afectar a aquests dos punts febles del sistema: primer, l’arribada a la Unió de centenars de milers de refugiats procedents de Síria, Eritrea i l’Iraq, tres països dels quals era evident que la gent no fugia per simples motius econòmics; segona, per la seva concentració inicial a Grècia, Itàlia, Hongria i Bulgària, països els sistemes d’asil eren molt limitats (fins i tot directament fallits, STEDH MSS v. Bèlgica i Grècia). Davant aquest panorama la cancellera alemanya, A. Merkel, va prendre el lideratge de la situació i va fer una crida a acceptar els refugiats que arribaren procedents de Síria, per així reduir la pressió sobre els Estats perifèrics. Davant d’un posicionament tan clar els estats fronterers van deixar passar als refugiats cap a l’interior d’Europa, no sense seriosos dubtes, ja que si s’ignora Dublín, quin sistema apliquem ?, poden els refugiats passejar per Europa a la recerca d’un destí on establir-se?
Pitjor, la posició de la cancellera alemanya no era compartida per alguns estats membres, que ja van mostrar el seu escàs entusiasme amb la situació quan la Comissió Europea va proposar la creació un mecanisme temporal de distribució de refugiats, principalment des dels països més sobrecarregats -i destacadament Grècia , Itàlia i Hongria-, cap als Estats que alberguen menys refugiats. Un mecanisme temporal de redistribució i reubicació acordat al juny 2015 i ampliat al setembre, que amb petits retocs podria esdevenir un mecanisme estable, però que suscita nombrosos dubtes sobre la seva viabilitat i operativitat (en 2015 tot just va mobilitzar a un escàs miler de refugiats).
Tercer Acte. Després de l’arribada de gairebé un milió de refugiats en uns pocs mesos a Alemanya i l’obertura de la ruta dels Balcans a la tardor de 2015, s’evidenciava: primer, que la política de fronteres externes obertes és insostenible; segon, que cap intervenció és possible sense la identificació inicial dels refugiats en els països d’entrada ( ‘hot spots’); tercer, la necessitat d’incloure als països veïns, destacadament nord d’Àfrica (cimera de la Valetta) i Turquia (acord d’octubre de 2015) en la gestió dels fluxos de refugiats i immigrants. Tot això, paradoxalment, mentre es busca una nova regulació de l’asil que o bé restitueixi el mecanisme de Dublín amb alguns canvis rellevants, o bé institueixi un nou mecanisme de distribució interna de refugiats, o alguna fórmula intermèdia. A aquest debat s’afegeix l’evident necessitat de buscar vies legals i segures d’accés a Europa que posi fi a l’incessant degoteig de morts a la Mediterrània. Sense un model clar d’assignació de refugiats entre els Estats i assumit per tots ells, és molt difícil que pugui dibuixar-se una estratègia exterior coherent amb una política que per ara és gairebé inexistent. Per això, la proposta del Pla d’Acció EU-Turquia del 8 de març sembla guiada pel curt termini. Vegem.
El Pla UE-Turquia. L’Acord amb Turquia preveu ajudes per part de la Unió d’uns tres mil milions d’euros per reforçar la capacitat turca d’assistència als refugiats així com accelerar la liberalització de visats per a ciutadans turcs; per la seva banda, Turquia es compromet a respectar l’acord greco-turc de readmissió d’immigrants (no refugiats), col·laborar en la persecució dels traficants, traslladar refugiats sirians assentats a Turquia cap a Europa en la mateixa quantitat almenys que els sirians retornats des Grècia. Qui guanya amb aquest pla?
Evidentment, Turquia se situa com un ‘partner’ estratègic en un moment internacionalment delicat per a ella i a més aparentment millora el seu posicionament de cara a l’inici d’una fase pre-adhesió, que no obstant, sembla encara molt llunyana. La Unió, al seu torn, guanya una certa vàlvula d’escapament per reduir pressió sobre Grècia. No obstant això, la fórmula plantejada és summament preocupant en tant que admet per primer cop a la tornada de refugiats des de sòl europeu a Turquia i concretament des de Grècia un país pel qual han passat la major part de refugiats sirians, i tot això sense assegurar resolucions individuals i procediments amb totes les garanties; per aquesta raó i per l’onada de crítiques que l’última cimera ha suscitat, és molt possible que es moduli la fórmula final de l’acord. No obstant això, el pitjor és que altres mesures igualment preocupants han passat desapercebudes a l’opinió pública, com la proposta de la Comissió Europea de considerar a Turquia, i als països balcànics com “tercers països segurs”. Una cosa que, jurídicament és molt, molt discutible. La combinació de totes aquestes mesures sí que constitueix una política europea de refugi, encara que pugui no ser l’esperada: els nostres països veïns en l’orient d’Europa -uns països que ostenten dubtoses credencials en el respecte als drets humans i en la protecció dels refugiats -, esdevenen els nous Estats-tap responsables de la protecció dels refugiats per delegació de la Unió. O és per deixadesa?
