Per què va fracassar la reforma en el referèndum italià?, per Anna Mastromarino

(English version).

El 5 de desembre els italians, mitjançant el referèndum de confirmació ex article 138 de la Constitució Italiana, han rebutjat el text de reforma constitucional aprovat en la passada primavera pel Parlament per majoria absoluta.

L’altíssima participació de l’electorat (68%) ha deixat clara l’opinió de gairebé el 60% dels votants, que s’han mostrat contraris a modificar la Constitució.

El contingut de la llei de reforma constitucional que es proposava va ser, al seu moment, el fruit d’un treball conjunt de diverses forces polítiques i de part de l’acadèmia, però el seu suport es va ser perdent amb els anys, fins al punt que la llei ha estat atribuïda sense més al Primer ministre Renzi i al seu Ministre per a les reformes constitucionals Boschi.

No és possible per tant analitzar el que ha succeït el diumenge sense parlar d’una banda de l’objecte i de les intencions de la reforma i, per un altre, del context polític en el qual l’opinió pública s’ha anat forjant.

Efectivament, el to d’aquesta campanya referendaria, esquitxat de tant en tant amb episodis de violència verbal, està destinat a marcar el futur i a tenir conseqüències en la dinàmica política del país.

Des del principi, la postura plebiscitaria assumida per part del primer ministre Renzi ha afavorit que el vot referendario s’hagi convertit en un vot de naturalesa política, més que en un ritu de participació ciutadana sobre la definició de les regles constitucionals de convivència. Al final ha estat un ajust de comptes respecte a un govern els enemics polítics del qual han anat creixent i el suport popular del qual ha anat minvant.

A això cal afegir el descontentament generat transversalment per una reformada llei electoral (coneguda com Italicum), interessant en alguns aspectes però criticada per molts, fins al punt que sent presentada des del primer moment com parteix integrant de la reforma constitucional, ha acabat per contaminar el debat sobre la revisió mateixa.

La reforma proposada als electors constituïa un valuós intent de reformar la Constitució modificant profundament la segona part del text, o sigui, la part que concerneix a l’organització política del país, sense alterar l’estructura de la primera part, on es recullen els principis sobre els quals es funda la naturalesa democràtica i antifeixista de la Carta italiana de 1948.

La superació del sistema bicameral paritari representava sens dubte el nucli del projecte de modificació constitucional. La revitalització del sistema de govern passava, efectivament, en primer lloc, per una regeneració del rol del sistema regional italià, mortificat des dels primers anys de la vida republicana, sense poder reconquistar aquell paper que li pertanyia, segons la idea de descentralització aconseguida pels pares constituents.

Aprofitant la rellevància que ha guanyat el sistema intergovernamental de la Conferenza Stato-Regioni , a través del reconegut protagonisme dels presidents regionals, la reforma tractava de configurar al Senat com una Càmera de l’autonomia més que de les autonomies, o sigui, com el lloc on l’interès territorial entès com a interès general concretat es troba amb l’interès general tout court; en el lloc on no hi ha espai per als interessos particulars.

El reformador ha volgut proposar un canvi global del sistema parlamentari italià, imaginant una Càmera els membres de la qual serien seleccionats indirectament, a través dels Consells regionals; les funcions del qual haurien potenciat el rol de les regions en el procés legislatiu estatal i en el procés d’integració europeu; i amb poders de nomenament, per exemple, respecte a dos dels cinc jutges constitucionals l’elecció dels quals pertany al Parlament.

D’altra banda, es pretenia un procés legislatiu que no exclogués sinó que racionalitzés la participació del Senat, marcant els temps de la seva intervenció i al mateix temps reconeixent àmbits de bicameralisme legislatiu perfecte i vinculant. Així es volia sens dubte subratllar el rol del Senat en el procés de decisió, distingint entre casos en els quals la intervenció és imprescindible (revisió constitucional, per exemple, o legislació en tema de minories) i casos en els quals solament és possible.

La transformació del sistema parlamentari per descomptat estava destinada a portar amb si profunds canvis en l’estabilitat del sistema. El que ens porta a subratllar altres dos aspectes que també han representat un tòpic al debat referendario, potser més des d’una perspectiva d’anàlisi política que des d’un punt de vista tècnic-constitucional.

Abans de res la reforma, modificant l’estructura del Parlament, va voler enfortir el paper del Govern: es tractava d’una banda de reconèixer a l’Executiu aquells poders necessaris per estar a l’altura del rol que el sistema ha assignat al Govern a partir dels anys noranta, quan els referèndums sobre la llei electoral determinen un canvi cap a solucions de naturalesa majoritària; d’altra banda es volia assegurar a nivell estatal la centralitat del Govern en l’actuació dels processos d’integració europea.

En segon lloc, el text de la reforma proposava un canvi profund del Títol V de la Constitució italiana, o sigui del repartiment de competència entre Estat i regions. Anul·lant la competència concurrent, el legislador constitucional apostava no tant per la superació d’espais compartits de poder legislatiu entre nivells de govern diferents com per una divisió de poders fundada en el distribució de les funcions més que de les matèries, a pesar que calgui s’actuï sobre un mateix àmbit.

El fracàs del referèndum no ha trigat a produir les seves conseqüències. Una hora després de conèixer-se els resultats el premier Renzi havia dimitit. El dilluns passat va formalitzar la seva decisió davant el President Mattarella, que li ha demanat que es quedi fins a l’aprovació de la llei de pressupostos.

Alea iacta est, quin passés ara? És difícil saber-ho. Probablement ens espera un nou Govern de tecnòcrates fins al dia en què se celebrin noves eleccions. Però quan seran? Això també és difícil endevinar-ho: la llei per triar la Cambra dels diputats es troba baix enjudiciament de la cort Constitucional i la llei per a la selecció dels senadors és totalment inadequada, hagut explica que el seu contingut ha estat en part declarat inconstitucional per la Sentència 1/2014.

La veritat és que caldrà esperar molts anys abans que les forces polítiques s’animin novament a reformar la Constitució.