El Brexit se sotmet a control del parlament, per Joaquín Tornos
Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Barcelona
La sentència del Tribunal Superior del Regne Unit, The High Court of Justice, de 3 de novembre de 2016, ha determinat que el Govern del Regne Unit no té poder per notificar a la Unió Europea la voluntat del Regne Unit d’engegar el procediment de sortida de la Unió. Per al Tribunal, la notificació d’una decisió tan rellevant requereix l’acord previ del Parlament.
La sentència ha aixecat una notable tempesta política. Els plans de la Primera Ministre, Sra. May, que ja havia anunciat que al març notificaria la voluntat d’engegar el procediment de sortida de la Unió, amb la finalitat de culminarel processo l’any 2019, s’han vist alterats. Alguns mitjans de comunicació, com el Daily Mail, no van dubtar a presentar als tres Magistrats com a “enemics del poble” i Farage, líder del UKIP, va afirmar que la sentència era una traïció al 51 % dels votants que van recolzar el Brexit.
Però quin és el fonament de la Sentència? Era tan inesperada?.
Els demandants, una gestora de fons públics i un perruquer, van plantejar com a qüestió principal que havia de respectar-se el principi de la Constitució del Regne Unit segons el qual els poders exorbitants de la Corona (theCrown’sprerrogativepowers) no poden utilitzar-se pel Govern per suprimir o reduir drets reconeguts per la llei del Regne Unit, tret que el propi Parlament hagués atribuït aquesta facultat a la Corona de manera expressa o implícit.
Aquest plantejament, de fet, ja ho havia avançat la Càmera dels Lores en el seu Informe de 13 de setembre de 2016, SelectCommitteeontheConstitution, 4 Repport of Sessión 2016-2017, comentat per nosaltres en aquest mateix Blog.
No hi ha dubte que la sentència de 3 de novembre ha hagut de donar resposta a una qüestió de profund calat polític, però la resolució del cas s’ha dut a terme a través d’un raonament jurídic clar i precís, sustentat en els principis bàsics del constitucionalisme del Regne Unit. Per a això el Tribunal passa revista de forma successiva al contingut de l’article 50 del Tractat de la Unió Europea, als principis del sistema constitucional del Regne Unit que configuren la sobirania del Parlament i els poders exorbitants de la Corona, i al contingut i efectes de la llei d’adhesió del Regne Unit a la Unió Europea, la EuropeanCommunitiesAct de 1972.
D’acord amb aquest esquema les manifestacions més rellevants de la sentència són les següents:
-La qüestió plantejada ha de resoldre’s segons els principis del sistema constitucional propi del Regne Unit.
– La regla fonamental del sistema constitucional del Regne Unit és la sobirania del Parlament, amb cita expressa de AV Dicey en la seva An Introduction to the law of the Constitution.
– L’extensió dels poders exorbitants de la Corona són un residu de l’autoritat que es va deixar en ,mans de la Corona, però la subordinació de la Corona a la llei és el fonament de l’Estat de dret – rue of law- i del sistema constitucional.
– En circumstàncies normals el poder de celebrar i revocar els Tractats internacionals forma part dels poders exorbitants de la Corona.
– Però aquests poders, en el cas jutjat, han d’analitzar-se tenint en compte que el Tractat que pretén deixar-se sense efecte (Tractat d’adhesió a la UE de 1972) va reconèixer drets als ciutadans. La seva derogació afecta al contès d’aquests drets. Per això la sentència exposa amb particular detall els drets que es deriven del Tractat de 1972 per als ciutadans del Regne Unit. Drets que desapareixeran o es veuran es veuran afectats amb el Brexit.
– La EuropeanUnionReferendumAct de 2015, que va donar cobertura al Referèndum del Brexit, no va habilitar al Govern a notificar la decisió de fer ús de l’article 50 del Tractat de laUE en casode que el resultat fos favorable a la sortida de la Unió. Tampoc consta aquesta habilitació en el Tractat d’adhesió a la Unió, la ECA de 1972. És més, el Tribunal entén que en aprovar-se per llei l’adhesió a la UE només una altra llei podria modificar aquesta decisió.
– Finalment es recorda que el Referèndum va ser consultiu.
Per tot l’exposat es conclou que, sense perjudici de reconèixer el valor polític del referèndum, el Govern no té el poder de notificar a la UE que engega el procés de sortida d’acord amb l’article 50, ja que aquesta notificació ha de comptar amb una habilitació del Parlament, segons els principis propis del constitucionalisme del Regne Unit.
La sentència ha estat recorreguda davant el Tribunal Suprem, la decisió del qual s’espera per losprimeros dies de desembre. Quines conseqüències tindrà una previsible sentència que confirmi la sentenciarecurrida? Apuntem per finalitzar algunes idees.
-El Brexit tornarà el debat polític, i exigirà nous plantejaments dels partits polítics i dels diputats.
– No s’espera que es corregeixi la decisió favorable a la sortida de la Unió. No cal oblidar que els Diputats tindran muyen explica el que es va votar en les seves circumscripcions.
– Encara respectant el Brexit, el Parlament exigirà a la Primera Ministra que defineixi la seva estratègia, que fixi els seus objectius de negociació, si vol obtenerun vot favorable a la notificació de l’aplicació de l’article 50 de la UE. Cada Partit podrà exigiren aquest moment concrecions diverses, la qual cosa pot allargar el debat i impedir que al març s’insti l’aplicació de l’article 50.
– També pogués ser que els parlamentaris, per autoritzar la notificació de la sortida, exigeixin a la Primera Ministraque es comprometi a celebrar un nou referèndum sobre el contingut de l’acord al que s’arribi com a fruit del procés negociador, abans de formalitzar aquest acord amb la UE.
