Criteris per a la reforma constitucional, per Eliseo Aja
Catedrático de Derecho Constitucional de la UB
En els últims anys s’ha obert pas la idea de realitzar una reforma constitucional per combatre els problemes de la crisi que assola a les institucions a Espanya. En realitat crec que es tracta d’una triple crisi: l’econòmic-social, evident, però també la de legitimitat democràtica i del sistema autonòmic. El passat 6 de desembre El país publicava un resum de les propostes de reforma constitucional del PSOE, UPyD, IU i Podem, que presenten continguts i graus de maduració molt diversos. En realitat, Podemoshabla de procés constituent, que ha d’indicar alguna cosa diferent, com també suposa una ruptura constitucional la proposta de secessió de Catalunya, encara que es mou en un altre plànol.
En aquesta conjuntura, d’intuïció de la reforma i escassa claredat del seu perfil, acaba d’aparèixer un llibre singular, dirigit pel professor Javier García Roca, Pautes per a la reforma de la Constitució (Aranzadi, 2014) que conté unes quantes idees bàsiques sobre els problemes de la reforma de la nostra Constitució en l’actualitat. Es tracta d’un llibre petit (140 pàgines) i senzill, a l’abast del lector que tingui una certa cultura política, perquè consisteix en un relat-resumeixen dels debats que han realitzat una vintena de professors universitaris, de variades tendències polítiques i jurídiques, sobre els principals elements de la crisi de les institucions i sobre els problemes que suscita la reforma constitucional. García Roca és un prestigiós catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat complutense, a la qual pertanyen la majoria dels participants, encara que també vam intervenir puntualment alguns professors d’altres universitats.
Cada capítol consisteix en un relat de les idees exposades per un o dos ponents sobre el tema de discussió (els drets, la monarquia, les Corts…) i de les qüestions que plantegen els assistents al seminari, tots ells professors de Dret, de diverses disciplines. No hi ha per tant la típica ponència tècnica de l’especialista sinó el resum de la seva exposició i del debat (acceptació o crítiques) dels assistents. Un primer capítol resumeix les idees generals sobre la reforma constitucional, a partir de l’evidència que en aquests anys amb prou feines s’han realitzat reformes constitucionals i l’única important (135 CE) es va fer molt mal.
La incorporació a la Constitució d’una “clàusula de la Unió Europea”, exposada per Ricardo Alonso (catedràtic de Dret Comunitari), arrenca dels problemes que ha generat l’absència de normes constitucionals sobre la nostra pertinença a Europa. A diferència d’altres punts, aquest compta amb les reflexions dels Informes del Consell d’Estat (l’específic i el del projecte avortat de reforma constitucional de Zapatero) que presten solidesa a la proposta.
Els drets fonamentals, tractats per Pablo Santolaya (catedràtic d’Alcalá), Itziar Gómez (lletrada del Tribunal Constitucional) i García Roca -en la dimensió judicial europea- són potser la part de la Constitució que millor ha aguantat el pas del temps, encara que són aconsellables ajustos i sobretot millorar la protecció de drets socials com la salut, l’atenció a la dependència i l’habitatge. Les retallades sofertes i la reacció popular en contra haurien d’inspirar algunes tècniques jurídiques més eficaces que les vigents.
En les institucions s’examina la reforma del sistema electoral, a partir de ponències presentades per Sánchez Navarro (Sotsdirector del Centre d’Estudis Polítics i Constitucionals, a més de catedràtic), Pablo Santolaya i Iñigo Henriquez de Lluna, per guanyar en proporcionalitat i, sobretot, per acostar els parlamentaris als ciutadans. Un capítol propi mereix la millora de la democràcia representativa i dels mitjans de participació com la iniciativa legislativa popular i el referèndum, que tenen límits excessius en la Constitució actual. Unes altres dels ensenyaments de la crisi ha de ser, sens dubte, la limitació de l’ús del decreto-llei pel govern.
La reforma del Senat ja no sembla objecte de dubtes, i en el capítol corresponent es dóna per descomptada i es planteja el debat les possibles alternatives, entre un Senat triat pels ciutadans o designat pels Parlaments autonòmics (Pietat García Escudero, Lletrada de les Corts, a més de catedràtica) i Eliseo Aja (jo mateix), que vaig tornar a defensar un model inspirat en el Bundesrat alemany, perquè les Comunitats Autònomes participin en l’aprovació de les lleis de l’Estat que afectin les seves competències, en les relacions intergovernamentals i en el procés de decisió de la Unió Europea. Al debat va intervenir de forma destacada Diego López Garrido, que a la seva condició de catedràtic uneix l’experiència de parlamentari i secretari d’Estat.
Les reformes del poder judicial, en concret, del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional s’aborden per García Roca, que també havia estat lletrat del TC, sobre una multiplicitat de vessants que impedeixen el seu resum aquí. El propi Garcia Roca i jo mateix, presentem una ponència coincident sobre l’Estat autonòmic, amb propostes de reforma sobre el conjunt del sistema (competències, relacions, naturalesa d’Estatuts, etc.) i sobre el reconeixement de nacionalitat específic a Catalunya, el País Basc i potser alguna altra CA, així com la pluralitat i diversitat que ha d’implicar per al conjunt d’Espanya. En concret, el finançament autonòmic i el seu vast camp de reformes possibles, va ser exposada per Alfonso García Moncó (catedràtic de Dret Financer) i Julio López Laborda (catedràtic d’Economia).
Els mateixos procediments de reforma constitucional en l’actualitat van merèixer la crítica i propostes de reforma presentades per Asunción García Martínez, confluint amb opinions dels participants més dirigides a l’articulació –fins a on pugui endevinar-se- d’una reforma constitucional a curt termini.
Gairebé 30 conclusions, redactades amb brevetat (un o dos paràgrafs cadascuna), tanquen el llibre, permetent una primera reflexió seriosa sobre els vessants de la reforma constitucional aquí i ara. La més important resideix en el seu caràcter polític (la reforma correspon principalment a les Corts Generals), però avançar en el seu perfil tècnic pot ajudar a inclinar la balança en un sentit o un altre. Per això tenen molt sentit que el debat s’hagi realitzat entre experts de totes les orientacions polítiques.
