El referèndum de secessió a Alemanya, per Jose Antonio Montilla

Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Granada

(English version)

El Tribunal Constitucional d’Alemanya ha fet pública la seva Decisió (Beschluss) de 16 de desembre de 2016 en la qual inadmet l’empara o queixa constitucional (Verfassungsbeschwerde) plantejat per un ciutadà de Baviera contra la denegació de la sol·licitud de celebrar en aquest Land un referèndum de secessió. L’assumpte té escàs interès a Alemanya doncs amb prou feines existeix debat independentista. No obstant això, és lògic que a Espanya se li presti més atenció doncs 2017 se’ns torna a presentar com l’any del referèndum de secessió a Catalunya.

El Tribunal Constitucional alemany ha resolt l’assumpte en tres frases.

En primer lloc ens diu que la República Federal d’Alemanya és un Estat nacional (Nationalstaat) basat en el poder constituent del poble alemany. Per això, els Länder no són els senyors o amos (Herren) de la Constitució. I, en conseqüència, no hi ha espai en la Constitució per a les aspiracions secessionistes de cadascun dels Länder.

Precisament pel parc i assertiu del raonament no és fàcil la seva interpretació més enllà de constatar que segons el Tribunal un referèndum de secessió viola l’ordre constitucional alemany.

Sobre la primera afirmació procedeix recordar que el Tribunal Constitucional espanyol s’ha pronunciat en termes similars. Davant la pretensió del Parlament català de presentar-se com a “dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent” (Resolució 1/XI), la STC 259/2015 havia reafirmat al poble espanyol com a únic poder constituent i únic subjecte de la sobirania. Això enllaça amb l’afirmació següent segons la qual els Länder no són els senyors de la Constitució. L’expressió és típicament alemanya. S’havia utilitzat no només respecte als Länder sinó també en l’àmbit de la Unió Europea per sostenir que els Estats són els “senyors dels Tractats”. En un constitucionalisme multinivell situa a l’Estat, i la seva Constitució, com a referència tant cap amunt (Unió Europea) com cap avall (Länder). Al nostre objecte, significa que un territori no pot decidir sobre alguna cosa que afecta a l’ordre constitucional doncs correspon al poble alemany, en qui resideix la sobirania. És la idea que el Tribunal Constitucional espanyol havia expressat en la STC 103/2008 sobre el pla Ibarretxe, després matisada en la STC 42/2014: la decisió sobre el futur polític de l’Estat no pot adoptar-la unilateralment una part d’aquest doncs s’estaria vulnerant el principi de sobirania nacional

No obstant això, els majors dubtes interpretatius deriven de l’última afirmació: no hi ha espai en la Constitució per a les aspiracions secessionistes a través d’un referèndum. No existeix aquest espai en l’actual marc constitucional o en cap cas seria possible un referèndum de secessió, ni tan sols prèvia reforma constitucional? Sabem la posició del Tribunal Constitucional espanyol en la STC 42/2014: la secessió no està reconeguda en la Constitució però és una aspiració política legítima a la qual només pot arribar-se mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional, això és, mitjançant una reforma constitucional que a Espanya no té límits materials. Sembla que el Tribunal alemany no obre si més no aquesta escletxa doncs, d’una banda, gens esmenta en aquest sentit i, per un altre, acaba afirmant genèricament que les aspiracions secessionistes, qualssevol que siguin, violen l’ordre constitucional.

En un primer acostament, podria pensar-se que la causa d’aquest diferent enfocament radica en l’existència en el cas alemany d’elements irreformables; les denominades “clàusules d’eternitat”, a diferència del que ocorre a Espanya. No obstant això, cap de les previstes en l’art. 79.3 de la Constitució alemanya es refereix expressament a la integritat territorial sinó a l’organització federal, la protecció de la dignitat humana o a la definició de l’Estat com a democràtic i social. Tampoc podem saber si el Tribunal ha derivat una “clàusula d’eternitat” implícita del seu caràcter d’Estat nacional i, per això, considerat indivisible. Fins i tot, l’afirmació que els Länder no són els “senyors” de la Constitució podria significar que la Constitució no pot permetre en cap cas que una decisió amb incidència en la integritat del territori pugui ser adoptada d’una banda sinó votada per tots. En fi, hagués estat convenient una major concreció que no s’ha produït segurament perquè no és una qüestió problemàtica des de la perspectiva alemanya.

En conclusió, amb aquesta decisió Alemanya se situa entre els Estats composts que no reconeixen el dret de secessió als seus integrants, com Estats Units o Itàlia, enfront dels quals si ho fan en les seves Constitucions (Saint Kitts and Nevis, Etiòpia) o han permès un referèndum de secessió a partir de la flexibilitat del seu marc constitucional (Canadà o Regne Unit). Espanya es troba, com sabem, en un espai intermedi doncs no ho reconeix però tampoc impedeix la seva inclusió en la Constitució a través del procediment de reforma.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*