Eleccions plebiscitarias, per Xavier Arbós

Catedrático de derecho constitucional de la UB

Quan a Jorge Luis Borges li van preguntar la seva opinió sobre la “literatura compromesa”, va respondre que l’expressió li sonava a “equitació protestant”. Tal vegada Borges fos un reaccionari en les seves opinions polítiques, però la seva perícia en el maneig del llenguatge està fora de tot dubte. El seu comentari aconsegueix un gran efecte retòric amb una gran economia de mitjans. Mitjançant una subtil caricatura i en dues paraules pretén desacreditar una fórmula en la qual, al seu judici, l’adjectiu no és coherent amb el substantiu. Per a Borges, la literatura té un propòsit diferent de la militància, i alguna cosa semblant podria dir-se de la fórmula amb la qual es pretén caracteritzar les eleccions que el president Mes ha anunciat per al proper 27 de setembre (27S). Tractaré d’explicar-ho en dos plànols: primer, en relació amb el seu origen i contingut; segon, el seu context i funció aparent.

L’expressió “eleccions plebiscitarias” té la seva definició més ambiciosa en el primer dels informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), la versió de la qual en castellà pot trobar-se en http://goo.gl/l1lvhb. Allí, a les pàgines 135-136, i després d’advertir-nos que la fórmula no té caràcter jurídic, se’ns diu que “unes eleccions plebiscitarias serien les que en termes polítics tindrien com a objectiu essencial conèixer l’opinió de l’electorat al voltant d’una determinada proposta política de gran transcendència general.” L’informe del CATN es va publicar originalment al juliol de 2013, i aquestes eleccions eren una de les vies proposades per poder acreditar la voluntat del poble de Catalunya en el cas que, com va succeir, no es pogués desenvolupar legalment una consulta el 9 de novembre de 2014. En el seu solemne discurs del 25 de novembre (disponible aquí: http://goo.gl/fpyxdu), Mes es va referir a la convocatòria d’unes eleccions com a mitjà per desbloquejar la situació política. No va pretendre, no obstant això, traçar una línia clara entre eleccions “plebiscitarias” i eleccions “constituents” en referir-se a elles. A la pàgina 12 posava l’èmfasi en el fet que anaven a ser les eleccions la convocatòria de les quals li corresponia. Això és, les que jurídicament són eleccions al Parlament català que pot convocar el president de la Generalitat segons l’article 75 de l’Estatut. Finalment, un acord polític entre CDC i ERC signat el 30 de març juntament amb Omnium Cultural, la Assemblea Nacional Catalana i la Associació de Municipis per a la Independència (que pot descarregar-se des d’aquí: http://goo.gl/uox2vj i que es coneix com a “full de ruta”) afirma expressament que aquestes eleccions (tradueixo) “tindran caràcter plebiscitario” i “serviran com a mecanisme legal per conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític substituint el referèndum que es va impedir realitzar.”

Per començar amb el més formal, l’adjectiu “plebiscitarias” no encaixa del tot amb la funció que en les democràcies compleixen les eleccions. Són un procediment jurídic disposat per obtenir representació. De les conegudes teories de legitimitat que va proposar Max Weber, les eleccions són el mecanisme que sembla més idoni per atorgar legitimitat al poder. Per a legitimitat històric-tradicional està la monarquia; la carismàtica l’aconsegueixen alguns líders, no sempre recomanables. La racional pansa per normes preestablertes, amb fórmules matemàtiques més o menys senzilles el resultat de les quals transforma vots en escons. Això últim, precisament, és el que no fan els plebiscits.

Almenys en l’època moderna, la referència és el plebiscit convocat per Napoleó III en 1870, i feroçment criticat per Victor Hugo. Es va ratificar un ventall de reformes aprovada després de les eleccions de 1869, Louis Bonaparte va voler consolidar la seva condició d’emperador dels francesos establint amb el plebiscit un vincle simbòlic directe amb el poble. I és el que es pren en compte és l’expressió immediata de la voluntat popular, suposadament més genuïna que, i en aquesta mesura alternativa a, la voluntat dels seus representants. Fins i tot etimològicament es connecta plebiscitum amb plebs, com es desprèn de les Institutiones (I, 2, 4) de Justiniano i pot trobar-se aquí http://goo.gl/mhvwl3: “Lex est quod populus Romanus senatorio magistratu interrogant, veluti consule, constituebat. Plebiscitum est, quod plebs plebeio magistratu interrogant, veluti tribuno, constituebat.”

Em sembla que la connexió de sentit entre “eleccions” i “plebiscitarias” chirría bastant, igual que no em sona bé l’expressió “ciclisme pedestre”. No obstant això, la qüestió de fons és una altra, molt més important. Té a veure, com s’apuntava abans, amb criteris de legitimitat sobre els quals es pretén fundar un canvi polític que depassa la legalitat. El “full de ruta” reflecteix aquesta preocupació quan entén que mitjançant les eleccions plebiscitarias (tradueixo) “el resultat serà de lectura fàcil i inequívoca per a tothom, dins i fora de Catalunya, i aquesta lectura permetrà l’exercici del mandat corresponent.” Tenint en compte els requisits que es desprenen del document de 2009 de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa (que pot veure’s aquí http://goo.gl/2qxh5p) per als referèndums, és difícil que es pugui considerar que el resultat d’unes eleccions pot ser considerat com a suficient per equivaler a un mandat democràtic per iniciar la secessió. Per no parlar del tan elogiat com a poc seguit dictamen del Tribunal Suprem de Canadà sobre la secessió del Quebec, de 1998, que es troba aquí http://goo.gl/zmalvw. Es planteja allí que perquè pugui considerar-se l’oportunitat de negociar la secessió d’una província, és necessari que l’opció independentista, proposta mitjançant una pregunta “clara”, hagi obtingut una majoria “clara.” Des d’aquesta perspectiva és impossible que ningú pugui entendre que unes eleccions valen com un referèndum.

No hi ha pregunta clara, ni tan sols confusa: el que hi ha són eleccions, amb independència que alguns vulguin considerar-les un referèndum d’autodeterminació, el resultat de la qual pot, si escau, justificar la secessió unilateral de Catalunya. La qüestió no és menor. La prova és que entre els qui no estan d’acord amb el caràcter plebiscitario del 27S figura una institució poc sospitosa de unionismo intransigent: el Pacti Nacional pel Dret a Decidir. A la seva pàgina web (www.dretadecidir.cat) no trobem les seves resolucions, però sabem que, en la seva reunió del 6 de març, va evitar considerar el 27S com un plebiscit. Pot veure’s aquí http://goo.gl/kes4ml. Cal dir també que per a Oriol Junqueras, el “dret a decidir” és des del passat 20 de desembre una etapa superada, com pot veure’s aquí http://goo.gl/lomidf. Les “eleccions plebiscitarias” no es vinculen al dret a decidir, però no solament perquè es pot desprendre de tal o com declaració general. El més preocupant és que tant per a Artur Mes com para Oriol Junqueras es pot prescindir del que diuen els vots populars. El primer és president de la Generalitat, i tots dos són capdavanters de les formacions polítiques que han signat el “full de ruta” que des del 27S vol conduir a Catalunya cap a la independència. En una entrevista que Artur Mes va concedir al periodista Josep Cuní per al seu programa 8 al dia, del 27 d’abril i que pot veure’s aquí http://bcove.me/g7tjfxwq, a partir del minut 7 podem veure com diu que una majoria d’escons és suficient per a la independència. L’endemà passat, al programa Polièdric que dirigeix Martí Farrero, i que pot escoltar-se aquí http://tinyurl.com/pl9mv4u, a partir del minut 33 expressa la seva total coincidència amb Artur Mes en aquest punt.

El problema no és solament la incoherència d’un adjectiu amb un substantiu. Es tracta que no és possible creure en el caràcter plebiscitario quan els qui volen donar-li-ho estan expressament disposats a ignorar la majoria dels vots si s’han assegurat la majoria dels escons. En les discussions sobre aquest assumpte sol recordar-se que és pràcticament impossible que un govern d’Espanya autoritzi un referèndum sobre la secessió. Com no pot realitzar-se un referèndum com a Escòcia, legal i acordat, cal buscar un succedani. Sincerament, i a la vista de el “full de ruta”, crec que els seus promotors no són del tot creïbles. Dit sigui sense dubtar de la seva sinceritat.

M’he manifestat en diversos fòrums en favor d’una solució a l’escocesa, i sospito que entre els quals s’oposen a un referèndum hi ha dos tipus de persones: els que temen que pugui sortir un “sí” i els que temen que pugui sortir un “no”. A aquests últims els pot venir bé un plantejament com el de el “full de ruta”. Allí els seus signants es comprometen, a engegar l’elaboració d’una constitució catalana, a més de (tradueixo) “[m]antener una actitud expectante respecte a l’alternativa d’un referèndum vinculant per part de l’Estat espanyol.” Gens, doncs, d’intentar un acord amb el govern d’Espanya per poder celebrar un referèndum: es va esperar al fet que ho proposin, per si ocorre el miracle. És comprensible que no hi hagi moltes ganes d’intentar un acord que es va frustrar amb llum i taquígrafs quan el 8 d’abril del passat any el Congrés rebutjo transferir a la Generalitat la competència per convocar un referèndum consultiu sobre la secessió. Encara que no quedi ben citar a Ortega en aquest context, “l’esforç inútil condueix a la malenconia”, o a una actitud merament expectante. El que no s’entén és que en el mateix “full de ruta” es prevegi un referèndum de ratificació de la futura Constitució de la República catalana en un termini no superior als divuit mesos, explicats des de les eleccions plebiscitarias. És a dir, al marge del que faci l’Estat espanyol, a Catalunya serà possible realitzar un referèndum de ratificació de la Constitució catalana. Però no es considera necessari, sent possible aquest referèndum, realitzar en les mateixes condicions i prèviament un altre referèndum que deixi clar si el poble de Catalunya vol o no la independència. Naturalment, si en aquest referèndum sortís “no”, seria innecessari fer una nova Constitució. I no faria cap falta cridar “plebiscitarias” a eleccions que no ho semblen.

L’ús de les paraules té conseqüències, com saben bé els filòlegs, els juristes i els responsables de campanyes electorals, entre uns altres. Per a una introducció al llenguatge jurídic, o el que és gairebé el mateix, a la retòrica, Uberto Scarpelli remetia fa més de quaranta anys (“Il metodo giuridico”, Rivista vaig donar diritto processuale, num. 4, 1971, pàg. 553-574, especialment pàg. 556-571) a l’obra de Lewis Carroll A través del mirall. Com se sap, allí Alicia es troba amb Humpty Dumpty, que sembla emprar el llenguatge amb criteris molt particulars: sosté que el significat de les paraules depèn de qui mana. En realitat, el text diu “The question is (…) which is to be master”, on “master” tal vegada podria traduir-se com a “mestre”, però l’habitual és entendre aquesta afirmació com referida al poder polític i no a l’autoritat intel·lectual dels docents. De manera que, en la versió més estesa, segons Humpty Dumpty qui mana pot arribar a establir el significat de les paraules. Per Scarpelli la pretensió de controlar el significat de les paraules és un somni gairebé impossible. La seva realització depèn de l’audiència: els juristes tenim regles pròpies que fan més plausible una interpretació que una altra, i autoritats que des de les seves sentències poden imposar un significat sobre uns altres, en el marc d’un ordenament que els atribueix aquesta facultat.

J.L. Austin pot complementar molt bé la reflexió sobre el problema que ens ocupa. En el seu treball How to Do Things with Words (1955) es refereix als “enunciats performativos”. Són expressions que creen una realitat… en determinades circumstàncies. No té el mateix efecte la frase “Jo us declaro marit i dona” quan surt de la boca d’un jutge en un jutjat, d’un sacerdot en una església o del barman d’una discoteca a altes hores de la matinada. Ignorar els efectes d’aquesta frase pot implicar problemes legals en el cas del jutge, dilemes morals si ens referim al sacerdot i, en el cas de la discoteca, una sorpresa majúscula quan, l’endemà es recobra la lucidesa després d’haver dormit la borratxera. En el que ens interessa en concret, el full de ruta diu que les eleccions del 27S “tindran caràcter plebiscitario”. El llenguatge no pot ser descriptiu d’un fet, ja que els comicis no han tingut lloc. No pot tampoc descriure una realitat futura i previsible, com en el cas de la frase “demà sortirà el sol”. I no crec que els signants es creen investits d’una autoritat per la qual puguin ordenar (a qui?) el que ha d’entendre’s dels resultats electorals, per la qual cosa descarto que aquí el temps verbal futur equivalgui a la manera imperativa. Crec que la idea és la de fer “coses amb paraules”: un enunciat performativo que constitueixi una realitat nova. Però no crec que resulti: l’efecte d’aquests enunciats depèn dels criteris pels quals cada audiència admet unes conseqüències i no unes altres para determinats enunciats. Parlar de “eleccions parlamentàries” o “autonòmiques” no suscita problemes: ningú sospita que es pretengui abusar del llenguatge. El que aixeca suspicàcies, i impedeix qualsevol efecte constitutiu de la fórmula que es comenta, és la pretensió d’atorgar a les eleccions plebiscitarias un caràcter plebiscitario, fins i tot sense una majoria de vots favorable.

Quan legalitat i legitimitat no coincideixen, es produeixen crisis constitucionals com la qual estem travessant. Com que no sortirem d’ella, sigui en l’adreça que sigui, sense el diàleg, és millor que no ho compliquem amb expressions poc afortunades. I que Humpty Dumpty es quedi on està.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*