Anormalitat i polarització en les eleccions catalanes de 2017, per Francesc Pallarés
Catedrático de Ciencia Política de la Universitat Pompeu Fabra
La legislatura iniciada amb les eleccions de 2015 va finalitzar abruptament el 27 d’octubre de 2017. Sense entrar en un conjunt de fets ja coneguts, tant la declaració d’una senar nata independència com, anteriorment, la celebració del pretès referèndum de l’1 d’Octubre han estat els successos referents per a greus acusacions en seu judicial i han deixat un rosari de multes, imputacions, i empresonaments preventius dels principals dirigents del Govern i de les organitzacions socials favorables a la independència. En conjunt, la campanya se celebra amb el cessat President Puigdemont i altres quatre consellers “exiliats/fugits” a Bèlgica, mentre el també cessat Vicepresident Junqueras, el exconseller Forn i els dirigents de les dues grans organitzacions civils que han impulsat la reivindicació independentista, es troben en situació de presó preventiva.
LA PARTICIPACIÓ/ABSTENCIÓ
El nivell de participació (79%) és el segon més elevat de la democràcia a Catalunya a escassa distància de l’aconseguit en les eleccions generals de 1982. Representa un augment de 4,1 punts pel que fa a les autonòmiques de 2015(¹).
Es tracta d’un fenomen generalitzat. Tant per províncies, comarques o municipis, s’observen els majors nivells de participació aconseguits fins ara.
Barcelona i Girona són les circumscripcions més participatives. L’esquema “clàssic” de les eleccions autonòmiques amb les circumscripcions de Tarragona i Barcelona presentant un nivell d’abstenció 3-4 punts superior al de Girona i Lleida, ha anat canviant gradualment des de 2012. D’una banda, els nivells són més homogenis, sent 2 punts la màxima diferència entre circumscripcions en 2017. Però a més s’ha modificat l’ordre i Lleida apareix ara com la més abstencionista, mentre Barcelona s’ha situat al costat de Girona com la més participativa. En conjunt és un esquema molt més semblant al que s’ha vingut presentant en totes les eleccions generals.
La gran atenció mediàtica rebuda i una elecció fortament polaritzada amb elevada càrrega emotiva són els principals elements per explicar l’elevat grau de mobilització. L’atenció mediàtica és així mateix major que en anteriors eleccions autonòmiques per part dels mitjans d’àmbit estatal (públics i privats), apareixent com a element fonamental per explicar l’augment de la participació i l’esquema més semblant al de les eleccions generals.
L’ORIENTACIÓ DEL VOT
En termes de candidatura
L’opció més votada ha estat Cs amb 1,1 milió de vots (25,2%). Li segueixen a escassa distància JxC amb 947.000 vots i ERC amb 935.000. Clarament separat d’aquestes 3 opcions, el PSC ocupa el quart lloc (600.000 vots). Amb 325.000 vots CeC-Podem ocupa la cinquena, seguida més enrere per la CUP i el PP amb 190.000 vots.
Dos aspectes a destacar. D’una banda, és la primera vegada que una opció no catalanista és la més votada a Catalunya, apareixent com l’opció considerada més útil per expressar el rebuig a la separació d’Espanya i als efectes negatius del processo independentista. D’altra banda, de manera semblant a les generals de 2015 i 2016 el percentatge de vot de l’opció més votada se situa en el 25%, el més baix històricament per a l’opció més votada en eleccions autonòmiques o generals (anteriorment per sobre del 30%). És un clar exponent de la major fragmentació de l’oferta electoral i les preferències dels ciutadans en aquesta nova fase.
En termes de blocs
No obstant això, més que el de ser l’opció més votada, el plantejament dominant de l’elecció ha estat el de confrontació de blocs definits en relació a la independència, al procès independentista i a la relació Catalunya/Espanya, encara que amb connotacions diferents segons els contendents. Amb apel·lacions emotives al sentiment nacional, més espanyolista en el cas del PP i d’aparença més integradora en el cas de Cs. Per la seva banda, sobre la reivindicació d’una república independent, JxC i ERC apel·laven també en primer terme a aspectes emotius relacionats amb el repudi a l’acció repressiva del govern central contra el procés independentista, el suport als líders injustament a la presó, així com a la tornada de el “president legítim”.
Així, en termes de suport o no a la independència, els favorables (JxC, ERC i CUP) rebien el 47,4% dels vots, pel 50,7% que sumen els contraris.
En termes de suport o no a l’aplicació realitzada del 155, clarament recolzada per PP, Cs i el PSOE (si bé el PSC es desmarcava de les seves formes més abruptes) i posicions clarament contràries en les altres formacions, el balanç ha estat del 55% dels vots en contra i el 43% a favor.
Finalment, definits en funció d’a favor o en contra d’una major autonomia per a Catalunya, el bloc contrari (PP i Cs) suma el 30,7% enfront del 67,4% dels favorables. És l’únic aspecte en el qual es forma una majoria clara a favor d’una opció.
La forta polarització té efectes diversos en el si dels blocs. En el bloc espanyolista Cs es configura com a gran centre d’atracció. En canvi, en el bloc independentista els suports es divideixen a parts iguals.
Cs avança sobre dos eixos, l’absorció d’anteriors votants del PP i la mobilització de nous votants, abstencionistes en 2015.
Per la seva banda, la pugna per l’hegemonia de l’espai nacionalista a Catalunya ha estat motor fonamental que ha impulsat la via seguida pel procés polític a Catalunya.
ERC va començar a disputar la “tradicional” hegemonia de CiU des de 2003 arribant a superar-la en les Europees de 2014. Després de la seva presentació en llista conjunta en 2015 tot semblava indicar que ERC sobrepassaria a CiU en aquestes eleccions. No obstant això, no s’ha produït i la situació ha quedat en momentànies taules.
DE L’OASI A LA METAMORFOSI CONTÍNUA
En les eleccions de 2017 el sistema de partits i els alineaments electorals a Catalunya han mostrat una nova estructura, inèdita fins llavors. En pocs anys el sistema de partits català ha anat variant gairebé d’elecció, sense assentar-se cap de les formes presentades. En els últims 5 anys han anat canviant: el plantejament/temi dominant de l’elecció, l’oferta electoral, les apel·lacions electorals dels partits i els alineaments/suports dels electors. Fruit d’una altra nova situació completament excepcional tot sembla indicar que l’estructura de 2017 tampoc s’assentarà. Res a veure amb aquell llarg període en què CiU i PSC, articulaven de forma estable l’escena electoral, amb ERC, ICV i PP com a acompanyants secundaris.
POLARITZACIÓ I MITJANS DE COMUNICACIÓ
Els mitjans de comunicació han estat actors fonamentals en la creació de la polarització, del foment de la dinàmica de blocs. Més que aportació a la creació d’opinió informada, la seva selecció de la informació, la jerarquització de la mateixa i la seva forma de presentació, s’han dirigit fonamentalment a la generació de reaccions favorables al bloc en el qual se situaven. La simplificació emocional en els plantejaments i discursos de la majoria d’opcions trobava una adequada caixa de ressonància en el relat desenvolupat pels mitjans afins. D’una banda, els mitjans públics catalans i alguns privats radicats a Catalunya han estat el gran altaveu i instrument mediàtic del nacionalisme independentista català, si ben els dos periòdics més llegits a Catalunya mostraven línies contràries a la independència. Per la seva banda els mitjans públics estatals així com els grans mitjans privats d’àmbit estatal han estat molt majoritàriament el gran altaveu i instrument mediàtic del nacionalisme unionista espanyol.
La reconducció de la situació creada a Catalunya i a Espanya, necessita un altre tipus d’enfocament dels mitjans.
(En un proper lliurament abordaré implicacions i conseqüències)
¹ Incorpora els resultats del vot exterior (CERA), encara mancant la publicació oficial dels resultats. Donada la seva provisionalitat, el percentatge de participació ofert pels mitjans és superior a l’aquí indicat a causa de no incorporar el comportament dels electors del CERA (sempre amb molt elevat nivell d’abstenció). Igualment està també sobreestimado en els mitjans l’augment de la participació en relació a 2015 doncs pren com a referència el nivell definitiu de llavors que sí incorpora els resultats del CERA.
