Àmplia victòria de CIU que queda amb les mans lliures per governar, per Francesc Pallarés
Catedrático de Ciencia Política de la Universitat Pompeu Fabra
Amb el 38’2% dels vots CiU és de nou el partit més votat i aconsegueix un ampli avantatge sobre els seus competidors amb un avanç de 7 punts en relació a 2003. D’aquesta manera torna a situar-se en el seu nivell dels anys 90 i sembla haver superat una fase de depressió durant la primera dècada d’aquest segle. Amb 1,2 milions de vots presenta un guany de 250.000 en relació a les autonòmiques de 2006 i de 400.000 en relació als generals de 2008. Se situa així prop dels seus màxims en 1984 i 1995 (una mica més d’1,3 milions).
Molt lluny li segueix el PSC que amb 570.000 vots (18’2%) presenta el pitjor resultat de la seva història (en vots, en percentatge i en escons). Significa una reculada de 7,5 punts en relació a 2003 i de 26,5 punts en relació a les generals de 2008. Això significa 230.000 vots menys que en les autonòmiques de 2003 i 1,1 milions (!!) menys que en les últimes generals, marcant la màxima reculada del PSC en unes autonòmiques pel que fa a les generals immediatament anteriors.
En tercera posició se situa el Pàg. Amb el 12,2% dels vots se situa prop del seu màxim (13%) en 1995, i en un escenari de major fragmentació del vot – CiU aparti- pugues ara obtenir un diputat més (18). Obté un lleuger avanç en relació a les anteriors autonòmiques (1,2 punts / 70.000 vots) situant-se en els 385.000 vots, molt per sota dels 600.000 vots en les generals de 2008.
A continuació se situa ICV-EUiA (7,3% dels vots i 10 diputats) amb una reculada de 2 punts en relació a 2006, el més suau entre els membres del govern de coalició. De tota manera els 230.000 vots que obté marquen el seu punt més baix des de 1992 (aparti la seva “presentació parcial” en 1999).
Pràcticament al mateix nivell es troba ara ERC (7% i 10 diputats) que experimenta una gran reculada. Amb 220.000 vots veu reduïts a la meitat els seus suports de 2006. Les tensions internes, escissions i la competència d’altres opcions independentistes apareixen com un factor addicional d’erosió.
Finalment, amb 100.000 vots i 3 escons cadascun, se situen els pols oposats de Ciutadans, amb una lleugera millora en els seus resultats, i la nova formació independentista Solidaritat Catalana que entra en el Parlament en la seva primera compareixença.
A les portes es queda Plataforma per Catalunya, amb plantejaments xenòfobs en relació a la immigració. Els 75.000 vots que recull són indicatius d’un focus de tensió sobre un tema molt complex i a la canalització del qual no va a ajudar el context de crisi econòmica.
En el Parlament queden finalment representades 7 opcions, però CiU amb 62 escons ocupa gairebé la meitat, mentre que les altres forces (des del PSC amb 28 fins a Solidaritat Independentista i Ciutadans, amb 3 cadascuna ) es reparteixen la resta. En aquesta situació CiU pot governar sense problemes. La influència d’altres partits en la legislació dependrà de CiU, pràcticament sense una altra aritmètica parlamentària. Un Parlament secundari o simple càmera de ressonància?
Els resultats electorals indiquen un increment de 5 punts en el suport als diversos partits nacionalistes catalans (CiU, ERC, SI, RI), També un lleuger augment de les opcions més nacionalistes espanyoles (PP, Ciutadans). En canvi els partits que se situen en posicions menys polaritzades, (PSC, ICV) han experimentat una reculada. Hi ha hagut doncs un increment de la polarització que pot contenir incentius a estratègies que fomentin la tensió a la cerca de rèdits electorals.
PER APROFUNDIR
– Se adjuntan unas gráficas sobre la evolución de la participación electoral en Cataluña y sus resultados.
– Las eleccciones autonómicas del 1 de noviembre de 2006 en Cataluña (Francesc Pallarés y Jordi Muñoz).
– L’abstenció electoral a Catalunya a les eleccions autonòmiques de 2006. (Mariona Ferrer; Ignacio Lago i Francesc Pallarés).
