El retorn del pla Ibarretxe? Les Bases per al ‘Estatus Polític’ del País Basc acordades en la Ponència sobre Autogovern del Parlament Basc, per Alberto López Basaguren
Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad del País Vasco
La Ponència d’Autogovern, constituïda al Parlament Basc al març de 2014, que materialitzava la proposta del lehendakari Urkullu al seu primer debat de política general (setembre de 2013), després d’accedir al Govern a la fi de 2012 (vegin-se els apartats relatius a la CA País Basc en els corresponents lliuraments de l’Informe de les Comunitats Autònomes, IDP), ha aprovat un document de Bases de l’Estatus Polític d’Euskadi, que estaria cridat a ser la guia en la redacció d’un text articulat que constitueixi l’Avantprojecte de reforma de l’EA.
La Ponència havia dilatat els seus treballs, consistents en la compareixença d’una llarga llista de persones, durant quatre anys i a cavall entre dues legislatures. Tot semblava indicar que no concorrien les condicions que el propi lehendakari Urkullu havia establert per avançar cap a la reforma de l’EA: un ampli consens de caràcter transversal, que inclogués a nacionalistes i a no nacionalistes. No obstant això, a partir del mes de maig el PNB va començar a plantejar propostes d’acord que van ser sent recolzades per EH BIldu (EHB) i el rebuig de Podemos/Ahal Dugu, PSE (PSOE) i PP. Així, el 6 de juliol es va donar per conclòs l’Acord de Bases, amb els suports i rebutjos indicats, amb l’excepció de les Bases relatives al títol de Drets i Deures, el text dels quals va proposar Podemos i que va ser acceptat per PNB i EHB.
El text de les Bases recull les idees en les quals ha vingut insistint el lehendakari en diferents intervencions, especialment al Parlament, com la referència a un nou ‘Estatus Polític’ per al País Basc, que reconegui el ‘dret a decidir’ del poble basc, el seu reconeixement com a nació -que va arribar a identificar com a ‘nació foral’ (debat de política general, setembre de 2017)- i l’establiment d’un sistema d’inserció del País Basc a Espanya -de relacions entre un i una altra- de caràcter confederal. Aquest ‘poble basc’ pasa a denominar-se, al llarg del text, ‘Subjecte Jurídic-Polític’ -o el seu acrònim ‘SJP’-.
El ‘dret a decidir’ té, a les Bases, un contingut doble, com és comú des del pla Ibarretxe: la capacitat del poble basc per decidir el seu ‘estatus polític’ i la capacitat de convocar ‘consultes’ per conèixer la voluntat del poble basc sobre aquesta qüestió. En aquestes Bases no s’afirma expressament, com es feia en el pla Ibarretxe, que aquest ‘dret a decidir’ signifiqui la titularitat del ‘dret d’autodeterminació’, ni que suposi el dret a la independència del País Basc, però sí suposa la capacitat de decidir la forma en què s’insereix a Espanya i les seves relacions amb ella. De forma complementària, el ‘dret a decidir’ significa la capacitat de convocar les ‘consultes’ necessàries per a la manifestació d’aquesta voluntat per part del poble basc.
Igual que ocorria en el pla Ibarretxe i en el discurs del secessionisme català, el dret a decidir porta a una contradicció entre imperi de la llei i una concepció simplista -com va afirmar el TS de Canadà en el Reference sobre la independència de Quebec (1998)- del principi democràtic: encara que la “actualització de l’autogovern basc ha d’atendre al principi de legalitat”, no obstant això, “el respecte a la legalitat no ha de provocar la vulneració del principi democràtic”, que “exigeix dotar d’un valor rellevant i primari a la decisió de la ciutadania basca”.
Les Bases proposen, expressament, un sistema confederal per a aquest nou ‘Estatus Polític’. El seu fonament són els ‘drets històrics’; més precisament, una lectura singular -mutilada- de la Disposició Addicional de l’EA, segons la qual el poble basc, en acceptar l’autonomia establerta en l’EA no renuncia als drets que li haguessin pogut correspondre per raó de la seva història. Interpretació que imposaria el seu significat a la Disposició Addicional primera de la Constitució, igualment mutilada del seu segon apartat, relatiu a la seva actualització en el marc de la Constitució i dels Estatuts d’autonomia. La idea central és el que denomina -seguint el discurs del PNB en els últims temps- el ‘Concert Polític’; és a dir, la configuració de l’autogovern del País Basc sobre la base de l’extensió a l’àmbit polític de la interpretació -interessada- del Concert econòmic en l’àmbit tributari i de finançament del País Basc. És a dir, un sistema confederal.
Els dos àmbits en els quals es concreta aquest model confederal són la distribució de competències i el sistema de resolució de conflictes. El ‘Estatus Polític’ del País Basc determinarà què competències corresponen a l’Estat, que queden limitades al mínim tradicional (Defensa, moneda, relacions exteriors i bases comunes de la legislació penal, civil, mercantil, etc.). El sistema de resolució de conflictes es configura, en principi, com un sistema de caràcter polític, arbitral,, establint òrgans paritaris de representació d’ambdues parts i de caràcter, inicialment, preventiu, al que li correspondrà acordar la forma d’exercici de les competències per tractar d’evitar que el conflicte es produeixi. Tracta d’eludir qualsevol instància judicial. I quan accepta, en el cas que la resolució hagi estat impossible per les vies assenyalades, que la resolució del conflicte es residenciï en el TC, torna a ressuscitar la idea d’una sala especial -encara que ara, encara, no rep tal denominació- en aquest tribunal, de composició paritària, integrada, en una part, per un nombre determinat de magistrats del mateix i un nombre igual de membres designats per a això pel País Basc.
Estem, en el contingut, davant una resurrecció, en tots els seus termes (alguns dels quals no s’han pogut esmentar aquí, per raons d’espai, com la tornada de la dualitat de ‘ciutadania’, d’una banda, i ‘nacionalitat’ basca, per una altra), del projecte d’Estatut Polític (aprovat al desembre de 2004 pel Parlament Basc) que va constituir el primer objectiu del pla Ibarretxe. Les Bases acordades amb el suport del PNB i de EHB estableixen, a més, que el projecte, una vegada sigui aprovat pel Parlament Basc, serà sotmès a una ‘consulta habilitant’ de la ciutadania basca, abans de la seva remissió al Parlament espanyol; alguna cosa que ja va intentar Ibarretxe amb la Llei de la Consulta (anul•lada per la STC 103/2008).
El lehendakari Urkullu ha afirmat de forma reiterada que aquest nou ‘estatus polític’ havia d’assentar-se, necessàriament, en un ampli consens de caràcter transversal. El pacte de Govern entre el PNB i el PSE sobre el qual se sosté el Govern de coalició entre tots dos partits establia que, encara que cada partit es reservava la llibertat per plantejar les propostes que considerés oportunes, el projecte de reforma -o de “nou estatus polític”- seria “tramitat d’acord amb les normes i procediments legals vigents”. En aquests moments, el document de Bases no compleix el requisit relatiu al consens ampli i transversal. La pretensió de realitzar una ‘consulta habilitant’ no compleix el requisit establert en l’acord del pacte de govern. I el contingut que pretenen les Bases para és ‘Estatus Polític’ se situa en un àmbit radicalment estrany al sistema constitucional. Fins a aquí el que correspon a una anàlisi (succint) del text des d’una perspectiva jurídica.
1.- Una comprensió del ‘dret a decidir’ que va portar al PNB a adoptar un acord en el Consell de Govern -amb l’oposició dels tres Consellers socialistes- (06.03.2018) en el qual, dins d’una reflexió sobre el futur de la UE, va remetre a la Comissió Europea ‘la incorporació a la normativa de la UE d’una Directiva de Claredat que orienti sobre llits perquè les Comunitats polítiques que hagin expressat mitjançant decisió clara i expressa de les seves institucions parlamentàries d’autogovern la seva voluntat de decidir sobre el seu estatus de sobirania, cosoberanía o interdependència pel que fa a l’Estat membre de la UE al que pertanyin, així com, si escau, la seva pertinença a la UE si l’Estat membre decidís deixar de ser-ho en la UE, puguin de manera legal, i pactada i amb garanties amb l’Estat al que pertanyessin, consultar a la ciutadania sobre el seu futur”. I, en connexió amb ella, que s’habiliti “un procediment simplificat que garanteixi la permanència en la Unió d’un nou Estat resultant d’un eventual procés de secessió dut a terme d’acord amb els llits previstos en l’esmentada Directiva de Claredat, sempre que el nou Estat manifestés la seva voluntat de pertànyer a la UE”.
