El Brexit i l´article 50 del TUE, per Andreu Olesti

(English version).

El resultat del referèndum ha estat clar, amb un avantatge de més d’un milió de vots dels ciutadans britànics han decidit iniciar el mecanisme que donarà per finalitzada la seva estada, de més de quaranta anys, a la Unió Europea. Ara s’obre un període, de durada indeterminada, on s’haurà de donar resposta a la creació d’un nou marc relacional entre la UE i el Regne Unit. Fins que això passi el RO continuarà sent membre, a tots els efectes, de la Unió, mantenint tots els seus drets i obligacions. La normativa comunitària prosseguirà aplicant-se en la seva totalitat i la jurisprudència del TJUE continuarà tutelant la correcta aplicació del dret comunitari. Els nacionals britànics conservaran els drets que els concedeix la ciutadania europea i els principis de lliure circulació i de no discriminació per raó de la nacionalitat seguiran informant a les llibertats comunitàries, incloent a la lliure circulació de persones entre el RO i la resta dels països membres.

El desenllaç de la consulta no és jurídicament vinculant, però no hi ha dubte que el mandat polític de la ciutadania ha estat molt clar i que no hi ha la possibilitat que l’actuació del Govern britànic sigui diferent de la negociació de les condicions del Brexit. El Tractat de la Unió Europea preveu, al seu article 50, un procediment específic que regula la retirada d’un Estat. El mecanisme s’activarà en el moment que el Regne Unit notifiqui al Consell Europeu seva voluntat expressa de retirar-se. Aquest primer requisit no està subjecte a un termini determinat, no hi ha cap exigència sobre quan ha de produir-se la notificació. En no existir una obligació jurídica en l’ordenament britànic, ni tampoc en l’ordenament jurídic comunitari, aquest requisit previ per detonar el Brexit pot produir-se, quan el Govern britànic ho estimi oportú, en unes setmanes o en uns mesos si així ho considera. En aquest sentit sembla plausible pensar que qui iniciï tot l’instrument de retirada sigui el nou primer ministre que sorgeixi a la tardor atès que David Cameron ha declarat la seva intenció de dimitir després de l’estiu. En tot cas és previsible pensar que la decisió no hauria de demorar-se en excés donada la incertesa de l’actual situació.

A partir de la notificació s’inicia un termini de dos anys a la finalització es farà efectiva la retirada britànica. Aquest lapse de temps podria modificar-se en dues situacions. El primer escenari que permetria ampliar el termini de dos anys és que el Consell Europeu, per unanimitat, i en connivència amb el Regne Unit, acordessin una ampliació del termini. Això implicaria que, donada la complexitat de les negociacions, totes les parts en competició acordessin donar-se una pròrroga per consensuar les condicions de la retirada.

La segona possibilitat consistiria a l’entrada en vigor, durant el període de dos anys, de l’acord internacional que ha de regular la retirada britànica. Això equivaldria a dir que hauria hagut temps suficient perquè el Regne Unit negociés amb la resta dels països membres i les institucions comunitàries sobre les condicions i els terminis de la retirada, s’hagués signat el tractat resultant de la negociació, i hagués pogut entrar en vigor. Aquest acord es celebraria pel Consell, per majoria qualificada, en nom la Unió i amb l’aprovació prèvia del Parlament Europeu. Dos anys és un temps curt perquè totes aquestes condicions es compleixin satisfactòriament. Per allargar el venciment algunes veus pregonen que el RU hauria posposar un temps la notificació de la seva decisió de retirar-se al Consell Europeu per a poder dissenyar una estratègia de negociació o fins i tot per sondejar la posició de la resta dels Estats membres de la UE.

S’ha de tenir present que l’acord internacional de la retirada del Regne Unit no és el mateix acord que regirà les relacions entre la UE i el Regne Unit un cop retirat de la UE. A la pràctica se suposa que l’acord de retirada i el tractat que reguli les relacions futures estaran molt vinculats i relacionats; i, probablement, el primer de regular aspectes com les condicions del període transitori abans que el segon entri en vigor. En tot cas s’ha de tenir en compte que depenent de la naturalesa del tractat que reguli les relacions posteriors, les condicions de ratificació seran substancialment diferents …. però aquesta qüestió és un altre tema a discutir.