Els problemes i les comissions: de la comissió sobre la reforma territorial, per Eduard Roig

Profesor Titular de Derecho Constitucional de la UB

El dia 15 de novembre es va constituir al Congrés dels Diputats la “Comissió per a la Modernització i Avaluació de l’Estat Autonòmic”, que durant la passada setmana ha aprovat en reunió de Mesa i Portaveus el seu pla de treball. L’origen de la Comissió està en un pacte aconseguit entre el President del Govern i el Secretari General del PSOE simultàniament a l’acord sobre activació de les facultats derivades de l’article 155 de la Constitució en relació amb la intervenció de la Generalitat de Catalunya. D’aquest origen, el títol de la Comissió i els antics i perllongats antecedents en relació amb el debat sobre l’Estat autonòmic es deriven diferents òptiques de valoració i expectatives sobre la citada Comissió: (1) l’actual situació de Catalunya i, especialment, la resposta a les demandes independentistes, (2) el diagnòstic de la situació i, si escau, teràpia a aplicar, respecte del model autonòmic i (3) la possibilitat d’una reforma constitucional en matèria territorial.

1.- La Comissió neix en el context de la crisi derivada del processo independentista català i es presenta des del primer moment com a instrument per oferir als ciutadans catalans una alternativa política entre la independència i el manteniment de l’actual funcionament de l’estat autonòmic. En aquest sentit, l’Acord es plantejava com l’acceptació per part del Partit Popular de la possibilitat de discutir reformes en el model autonòmic que aconsegueixin atreure a una part important de la societat catalana i trencar d’aquesta manera el bloqueig actual entre forces constitucionalistes i forces independentistes. Juntament amb la defensa de la legalitat, assumida per tots dos partits, es desenvolupava així una segona línia d’actuació, política i proactiva, llargament defensada pel Partit Socialista a la qual es dotava de visibilitat i versemblança.

La veritat és que aquesta línia s’ha diluït ràpidament al debat electoral, sense que s’hagi aportat de moment concreció cap sinó que, més aviat, s’han reforçat els dubtes sobre la seva viabilitat en la mesura en què totes les forces independentistes, el PNB i Podemos han rebutjat participar en la Comissió fins al moment. D’altra banda, el plantejament immediat i obert de la qüestió catalana en la Comissió més aviat amenaça amb exacerbar les dificultats i diferències actuals i obrir potser una molt problemàtica via d’acords que no incloguin als partits que qüestionen el sistema actual.

No sembla doncs que la Comissió pugui aportar elements rellevants d’interès a curt termini en aquesta línia. No obstant això, l’oferta d’escenaris alternatius a independència o funcionament actual d’estat autonòmic resulta urgent a Catalunya, i encara que sigui a mitjà termini, qualsevol aportació de la Comissió en aquesta línia seria de gran utilitat, encara que la mateixa hagi de probablement esperar a la finalització del període electoral, a la incorporació a la Comissió de totes o algunes de les forces que avui la rebutgen i, sobretot, al decantamiento de propostes formulades de manera independent del debat català però que resultin significatives per al mateix, a partir de les altres dues òptiques ressenyades.

2. El model territorial és potser la part del nostre sistema polític més estudiada i debatuda. Pot sostenir-se fins i tot que aquella en què existeix un major acord entre experts en relació amb el diagnòstic del seu funcionament i les seves necessitats de reforma des de les seves pròpies premisses constitucionals. No obstant això, els partits polítics no comparteixen aquest diagnòstic sinó que es mostren profundament dividits en relació amb el mateix i, en conseqüència, amb l’orientació de les possibles reformes.

En aquest sentit, la Comissió representa una possibilitat d’acostar posicions mitjançant un treball diari i reposat, que aconsegueixi formular una sèrie de conclusions, no necessàriament exhaustives ni omnicomprensivas, en les quals s’arribi a un acord clarament majoritari. Les seves característiques permeten anar més enllà d’un mer debat parlamentari sobre l’estat autonòmic i, alhora, assumir acords parcials i desvinculats de moment de la seva immediata concreció normativa. D’aquesta manera podria anar-se construint un “corpus” de valoració i desenvolupament de l’estat autonòmic que aclarís el debat polític i decantés progressivament aspectes a incorporar al funcionament autonòmic, més enllà dels molt limitats aspectes abordats pel Consell d’Estat fa ja deu anys.

Per a això és fonamental la participació d’actors que vagin més enllà dels partits polítics i que puguin obrir vies per superar les actuals trinxeres en què aquests poden trobar-se amb freqüència: no em refereixo només a experts acadèmics, sinó també a responsables polítics i administratius de l’Estat i de les Comunitats Autònomes, més allunyats del debat polític del Congrés dels Diputats, que puguin formular posicions i acords més audaços que els de la direcció nacional del seu propi partit. I, naturalment, exigeix que els partits relaxin almenys les seves pròpies línies vermelles en un debat que, per inicial, hauria de ser el més ampli possible per desenvolupar tot el seu potencial.

3.- Fa molt temps que el debat territorial s’ha situat en l’àmbit de la reforma constitucional, encara que no sigui de forma exclusiva. La reforma constitucional és, ho sabem tots, molt difícil, i el desacord sobre aquest tema molt considerable. Però avançar en la mateixa, en qualsevol de les seves adreces, exigeix començar a discutir-la entre els partits. Per a això resulta especialment necessària aquesta relaxació de les línies vermelles a la qual s’acaba de fer referència, doncs emfatitzar-les és la manera més segura de tancar el pas a una reforma constitucional. Aquestes es construeixen amb acords creuats i cessions recíproques i per definició no agraden a gairebé ningú encara que han de disgustar àdhuc a menys persones. El consens constitucional no “sorgeix” i es concreta sinó que es construeix i es defensa.

La Comissió, en la mesura en què no s’esperi d’ella un acord final de reforma constitucional tancat i enrajolat, pot ser un instrument útil per a això: precisament el seu caràcter de Comissió d’estudi, i no de Comissió constituent, permetria als partits obrir-se al debat de les reformes, sense perjudici del seu resultat final. Certament, els partits no són el millor instrument per iniciar aquesta tasca, però són imprescindibles. El protagonisme no obstant això ha de recaure en una primera fase en actors capaços de posar sobre la taula debats i posicions incòmodes per a algun dels partits, per la qual cosa la fase de compareixences dels treballs de la Comissió resulta central, si ben altres models de composició mixta més que de compareixences podrien haver estat més eficaços.

En qualsevol cas, les primeres llistes de compareixents desperten certa inquietud per no incorporar precisament les veus que més intensament han criticat el model territorial actual. Si han de solucionar-se els seus defectes, millor escoltar als seus crítics; si ha de restaurar-se la seva capacitat integradora, millor parés esment a qui se sent exclòs d’ella.

En els primers mesos, el resultat final de la Comissió no hauria de ser un element a tenir molt present: es tracta més aviat de debatre i buscar línies de possible acord per a un Informe final que difícilment serà una proposta de reforma constitucional; l’èxit, al meu judici, seria un Informe que incorporés múltiples acords parcials (de reforma constitucional però també legal i de praxi) i que fos la base per a futurs treballs de reforma, que difícilment podran tenir èxit si es limiten al model territorial.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*