La reforma de la Constitució, després de la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a la Llei del Parlament Català 19/2017, denominada “del referèndum d’autodeterminació”, per Joaquin Tornos

El Tribunal Constitucional ha declarat, per unanimitat, la inconstitucionalitat i nul·litat en la seva integritat de la Llei 19/2017 del Parlament Català. Els arguments són clars i contundents. La sentència és inobjetable.

El Tribunal parteix de l’afirmació que es tracta d’una Llei totalment aliena a l’ordre constitucional en sustentar-se en un inexistent dret d’autodeterminació i en una inexistent sobirania del Parlament català. A partir d’aquí s’analitzen els vicis d’inconstitucionalitat de caràcter competencial i substantius i, finalment, els vicis d’inconstitucionalitat i antiestatutorietat en l’aprovació de la llei impugnada. Gens que objectar.

La sentència ofereix, no obstant això, al nostre judici, un altre punt d’interès d’acord amb algunes de les seves consideracions Seria possible un referèndum d’autodeterminació en virtut d’una reforma constitucional que li donés cobertura?

La pregunta ens sembla rellevant si ens situem en un escenari futur (no segur però possible) en el qual amb la finalitat d’abordar políticament la crisi catalana s’obrís un procés de reforma constitucional. Podria en aquest moment portar-se a la reforma constitucional la possibilitat d’organitzar i celebrar un referèndum en el qual els ciutadans i ciutadans de Catalunya poguessin expressar la seva voluntat sobre la forma en què Catalunya hauria de relacionar-se amb l’Estat espanyol?

Per al Tribunal la Llei catalana és inconstitucional en preveure un referèndum en el qual només votarien els ciutadans catalans ja que “la Nació en la unitat de la qual la Constitució se sustenta és la de tots els espanyols, com a ciutadans lliures i iguals en drets. Són els únics que, en hipòtesis, podrien ser cridats a decidir sobre la permanència i la destinació de l’Estat comú (art. 168 CE), sense que el poder constituent del que són titulars únics seguís mereixent aquest nom en el cas que tal decisió s’atribueixi a solament una fracció del poble espanyol”.

Però a continuació el Tribunal afegeix, reiterant la seva pròpia doctrina, que la Constitució no és una lex perpètua, que permet la seva revisió total, doncs “els ciutadans actuant necessàriament al final del procés de reforma, poden disposar del poder suprem, això és, del poder de modificar sense límits la pròpia Constitució”.

Sembla, doncs, que a través del procediment de reforma constitucional no hi ha límits a la modificació constitucional.

És realment així? Si tornem a la primera cita de la sentència ens trobem amb l’afirmació que la Nació en la unitat de la qual la Constitució se sustenta és la de tots els espanyols, al que es nua la conclusió que tots els espanyols són els únics que podrien ser cridats a decidir sobre la permanència i destinació de l’Estat comú. Per tant, sembla que una Constitució que se sustenti en la sobirania de la nació espanyola no podria en cap cas reconèixer un referèndum sobre la relació d’una Comunitat Autònoma amb l’Estat. Una part no pot decidir sobre el que afecta al tot.

Però enfront d’aquesta lectura de la sentència podria oposar-se que el poble sobirà espanyol, en reformar la Constitució i actuar com a poder constituent, pot decidir que admet que en determinades condicions i amb certs límits en els seus efectes, una part de la nació pugui manifestar la seva opinió sobre la seva voluntat de permanència en l’Estat comú.

D’aquesta manera seria possible contemplar la possibilitat d’un referèndum consultiu organitzat pel Govern de l’Estat, de conformitat amb el que establís la Llei orgànica de modalitats del referèndum.

El caràcter consultiu comportaria que el resultat del referèndum no suposa l’exercici d’un dret a decidir, a l’autodeterminació, però si que imposa a l’Estat l’obligació d’assumir les seves conseqüències i iniciar negociacions amb la Comunitat Autònoma per determinar la seva nova relació amb l’Estat espanyol, en la línia del dictaminat per la coneguda decisió del Tribunal Constitucional de Canadà.

Certament poden aflorar dubtes sobre la viabilitat d’obrir en la Constitució la possibilitat d’un referèndum en el qual es preguntés als ciutadans i ciutadanes d’una Comunitat Autònoma sobre la forma en què volen establir la seva relació amb l’Estat, pel que al nostre entendre bastaria de fet amb modificar l’article 92 CE. Es pot objectar que una Constitució no pot incloure un precepte que habilita la seva pròpia destrucció, que reconeix un pluralisme destructiu. En aquesta mateixa línia, es pot afirmar que no té sentit redactar una Constitució des de la idea prèvia que una part pot imposar la seva modificació.

Però enfront d’aquests dubtes també pot veure’s en la possibilitat de la consulta una forma de construir la unitat, de recuperar la confiança de tots en un text constitucional que reconeix un dret a expressar una voluntat col·lectiva, dret que no necessàriament s’exercirà, i que si s’exerceix es farà dins del marc constitucional comú, d’acord amb les seves regles formals i substantives.

Seria convenient obrir el debat sobre aquesta i altres qüestions amb l’esperança que puguem arribar a concretar-les en propostes sobre la reforma constitucional, reforma que actuï com a via per resoldre el problema polític de Catalunya.