Catalunya 2017. L´any del procés, per Joaquin Tornos

Al llarg de l’any 2017, el Govern de la Generalitat de Catalunya, entenent que el resultat electoral de l’any 2015 li havia imposat un mandat inexcusable per aconseguir la independència de Catalunya, va decidir portar endavant fins a les seves últimes conseqüències dit mandat per proclamar la independència de Catalunya i convertir-la en una República independent. Les actuacions per aconseguir aquesta finalitat es van denominar “el Procés”.

Els principals fets que van ser donant cos a aquest Procés al llarg de l’any 2017 van ser els següents:
a. S’havia de celebrar un referèndum en el qual es preguntaria al poble de Catalunya si volia que Catalunya fos un Estat independent. A aquest efecte es va crear el Pacti Nacional pel Referèndum, es van dotar les partides pressupostàries necessàries (llei de pressupostos 4/2017 de 28 de març) i es va aprovar al Parlament la Moció 122/XI instant a la celebració del referèndum. El 9 de juny el President de la Generalitat va anunciar la celebració del referèndum l’1 d’octubre i va donar a conèixer la pregunta que es formularia en el mateix.
b. Malgrat que el Tribunal Constitucional havia declarat la inconstitucionalitat de la llei 4/2017 (STC 90/2017) i a la declaració de la Comissió de Venècia segons la qual el referèndum només podia dur-se a terme d’acord amb les autoritats espanyoles, el 3 de juny es va presentar solemnement l’esborrany de la llei del referèndum d’autodeterminació.

En un Ple parlamentari caòtic i sense les mínimes garanties democràtiques es va aprovar la llei 19/2017, de 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació. La llei va ser impugnada immediatament, suspesa en la seva eficàcia i declarada inconstitucional per sentència 114/2017 de 17 d’octubre.
c. El 8 de setembre es va aprovar la llei 20/2017, de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Com indica el seu títol la llei té una naturalesa transitòria en la mesura en què la configuració del nou Estat correspon a la Constitució que elaborarà l’Assemblea Constituent d’acord amb el procés constituent que defineix la mateixa llei, i que s’iniciarà després del referèndum. La llei va ser impugnada davant el Tribunal Constitucional, i d’aquesta forma va ser suspesa de fet abans que entrés en vigor, doncs el referèndum no s’havia celebrat. El Tribunal Constitucional, en la seva sentència 124/2017, de 8 de novembre, va acordar per unanimitat la seva inconstitucionalitat.
d. El primer d’octubre, malgrat els intents del Govern de l’Estat per evitar la celebració del referèndum, aquest va tenir lloc. Durant la jornada de votació electoral es va produir una actuació policial repressiva desproporcionada sobre els qui tractaven de votar. El referèndum va donar el següent resultat: participació, el 43% del cens; sí, 90,2 %; no, 7,8 % i 2%, en blanc. Els vots al si van superar per poc els dos milions de votants.
e. El Rei va fer el 3 d’octubre una declaració solemne en els mitjans de comunicació per afirmar que no s’anava a tolerar la ruptura de l’Estat espanyol. Va denunciar al Govern de Catalunya per deslleialtat inadmissible i va afirmar el seu compromís amb la unitat d’Espanya.
f. El 10 d’octubre el President Puigdemont va comparèixer davant el Parlament i va declarar: “assumeixo el mandat del poble que Catalunya es converteixi en un Estat independent en forma de República”, però immediatament va afegir: “proposo que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència perquè en les properes setmanes emprenguem i dialogo”. El Ple no va votar cap declaració d’independència però el document sobre la seva declaració va ser signat pel bloc sobiranista.
g. L’endemà, el Govern de l’Estat va engegar el procediment per aplicar l’article 155 de la Constitució amb el requeriment al President de la Generalitat perquè “confirmi si alguna autoritat de la Generalitat ha declarat la independència” i, en cas afirmatiu, se li instava al fet que revoqués l’acord i restaurés l’ordre constitucional i estatutari.

Davant la falta d’una resposta concreta al requeriment formulat, el Consell de Ministres, el 21 d’octubre, va adoptar l’acord “pel qual, en aplicació del que es disposa en l’article 155 de la Constitució, es té per no atès el requeriment plantejat al M.H. Sr. President de la Generalitat de Catalunya, perquè la Generalitat de Catalunya procedeixi al compliment de les seves obligacions constitucionals i la cessació de les seves actuacions greument contràries a l’interès general, i es proposen al Senat per a la seva aprovació les mesures necessàries per garantir el compliment de les obligacions constitucionals i per a la protecció de l’esmentat interès general”. Ens les mesures que es proposen unes es dirigeixen al President, Vicepresident i Govern de la Generalitat, sol·licitant l’autorització per al seu cessament i l’assumpció pel President de l’Estat de la competència del President de la Generalitat per decretar la dissolució anticipada del Parlament de Catalunya i convocar eleccions autonòmiques. Altres mesures van dirigides a l’Administració de la Generalitat, amb la finalitat de sotmetre-la a les directrius de l’Administració de l’Estat. També s’inclouen mesures sobre àmbits concrets d’actuació (seguretat i ordre públic, gestió econòmica i financera, telecomunicacions), i altres mesures es dirigeixen al Parlament català, com la prohibició de proposar candidat a la Presidència de la Generalitat i el no exercici de les funcions de control.

La Taula del Senat va admetre a tràmit el requeriment, es va constituir la comissió conjunta preceptiva i el 27 d’octubre es va celebrar el debat en el Ple del Senat i es van aprovar les mesures a adoptar amb 214 vots a favor, 47 en contra, i 1 abstenció. Les mesures adoptades responen a quatre grans objectius: restaurar la legalitat constitucional i estatutària, assegurar la neutralitat institucional, mantenir el benestar social i el creixement econòmic, i assegurar els drets i llibertats de tots els catalans. En termes generals, es va acordar el cessament del president de la Generalitat i el seu Govern, la restricció dels poders del Parlament català, la intervenció d’organismes i serveis de la comunitat autònoma, com els Mossos d’Esquadra, i la convocatòria d’eleccions en un termini de sis mesos.
h. Poc abans que s’adoptés l’acord del Senat, el Parlament català va aprovar la declaració d’independència amb 70 vots a favor, 2 en contra, 10 abstencions i 53 absents; declaració que posteriorment diversos signants (en respondre dels seus actes davant la justícia penal) han afirmat que va ser purament simbòlica i freturosa de tot valor jurídic.
i. El 30 d’octubre, el President Puigdemont i uns quants consellers i conselleres van fugir a Brussel·les amb la finalitat de tractar d’evitar processament i la seva extradició a Espanya, i donar el major ressò mediàtic possible a la situació de el “Procés” i l’aplicació de l’article 155 i les mesures penals. L’Audiència Nacional, el 3 de novembre, va dirigir a Brussel·les l’ordre de detenció i lliurament en relació a Puigdemont i els quatre consellers i conselleres que romanien amb ell (Comín, Puig, Serret i Ponsati). Iniciat el procediment per fer efectiva la petició del Govern espanyol, segurament davant la possibilitat que la detenció i lliurament es condicionés al fet que els lliurats solament poguessin ser jutjats per algun dels delictes pels quals se’ls reclamava, excloent tal vegada sedició i rebel·lió, el jutge del Suprem Pablo Llarena va decidir retirar la petició de detenció i lliurament. D’aquesta manera, els imputats quedaven en llibertat per residir i circular per tot el món excepte a Espanya, doncs si tornaven serien detinguts i segurament empresonats.

La Presidenta del Parlament i els membres de la Taula Sra. Simó i Srs. Guinó, Corominas i Barrufet, van ser cridats davant la justícia, i el jutge Pablo Llarena del Tribunal Suprem va acordar el 9 de novembre la seva llibertat amb fiança després d’acatar els imputats l’aplicació de l’article 155 i donar valor simbòlic a la declaració d’independència.

Els Consellers que es van personar davant l’Audiència Nacional, el 2 de novembre, van ser ingressats a la presó sense fiança, excepte el conceller Santi Vila que en el seu moment no va signar l’acord d’independència. Aquest va poder eludir la presó pagant una mòdica fiança. També van ingressar a la presó els presidents de ANC i de Omnium Cultural. La raó d’aquests ingressos preventius es fonamentava en l’existència de risc de fugida i possible reiteració en la comissió del delicte.

La tramitació de la causa va ser assumida posteriorment pel Tribunal Suprem. El jutge Pablo Llarena, després de prendre declaració als imputats, va deixar en llibertat amb fiança als consellers Romeva, Mundó, Turull i Rull i a les Conselleres Bassa i Borrás, però va mantenir la presó provisional per al Vicepresident Junqueras, el Conseller Forn i els presidents de ANC i Omnium Cultural, apreciant possibilitat de reiteració delictiva.
j. L’aplicació de les mesures acordades pel Senat es va portar a efecte sense majors tensions. El personal de l’administració de la Generalitat va acceptar la nova situació, els Consellers i personal eventual cessat va acceptar el cessament, i la màquina administrativa va continuar funcionant, bé és cert que en haver-se convocat eleccions l’activitat es reduïa al mínim.
k. El 21 de desembre es van celebrar les eleccions. La cita electoral va comptar amb una elevada participació, el 79,04 % del cens electoral, i els resultats van donar un 47 % dels vots als partits sobiranistes, no obstant això la qual cosa aconsegueixen mantenir la majoria parlamentària amb els 70 escons de Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Ciutadans va resultar el partit més votat, amb més d’un milió de vots, i va obtenir 36 escons. PSC va obtenir 17 escons, En Comu Podem 8 i el PP 4. El resultat electoral mostra la imatge d’una Catalunya dividida en dos blocs, amb una clara polarització entre el sector sobiranista i el “constitucionalista”, la qual cosa manté una gran incertesa sobre la política que seguirà la majoria parlamentària, i la valoració que es farà des dels partits estatals d’aquests resultats.
l. En finalitzar l’any la situació d’incertesa política segueix oberta. Es desconeix què govern es va a constituir i qui serà el seu President i quin serà l’evolució de les causes penals obertes.
Catalunya es troba sense Govern, amb una autonomia intervinguda, amb una població dividida i enfrontada, amb un nombre molt important d’empreses que s’han traslladat fora del seu territori, i amb un creixent desprestigio internacional. El Procés ha fracassat, i no se sap quin va a ser l’actuació dels partits anomenats a formar Govern (Junts per Catalunya i ERC) en un futur immediat.