Un informe d’experts sobre la urgència de la reforma constitucional, per Eliseo Aja

Ahir es va presentar a l’opinió pública un informe elaborat per 10 catedràtics de Dret Constitucional i de Dret Administratiu de diferents Universitats (15 pàgines), titulat Idees per a una reforma constitucional, que pretén impulsar-la oferint un diagnòstic de la crisi que travessem i alguns criteris per superar-la.

No és estrany que apareguin informes d’aquest tipus. Els professors i altres experts som consultats en ocasions sobre la millor manera d’abordar determinats problemes. A la forma clàssica de la consulta personal (la petició de dictamen) s’ha unit en època recent la compareixença en seu parlamentària o similar, que s’ha desenvolupat gràcies a la difusió del principi de participació ciutadana. Tant les Corts com la majoria de Parlaments autonòmics acudeixen a aquestes tècniques per preparar les solucions a problemes complexos, però en la majoria de les ocasions els experts consultats es limiten a exposar la seva opinió i contestar algunes preguntes dels parlamentaris, sense aprofundir molt més perquè el procediment no ho afavoreix.

Aquest cas ha estat diferent perquè no ha intervingut una petició, ni pública ni privada. Hem estat els professors els qui, profundament preocupats per la situació, hem pres la iniciativa de dirigir-nos a les institucions i a l’opinió pública per dir-los que la reforma de la Constitució és imprescindible i urgent. La majoria de nosaltres ha escrit articles i llibres sobre la reforma de la Constitució, lògicament en sentit diferent, i la dificultat es trobava a aconseguir una valoració i unes propostes acceptades per tots. Els professors pertanyem a diferents Universitats i tenim sensibilitats acadèmiques i polítiques clarament diverses (els noms figuren al final del mateix document). L’estudi s’ha preparat en diverses sessions de treball al llarg de 6 mesos i s’ha elaborat per consens. Ens hem reunit per autoconvocatoria, com es deia abans a la Universitat, i encara que la majoria ens coneixíem, no ens uneix cap especial relació personal ni professional, de manera que constituïa un repte treballar junts. Hem raonat amb absoluta independència de posicions de partit o d’escola, exercint amb plenitud la llibertat de càtedra que caracteritza la nostra activitat.

L’objectiu central de l’informe és cridar l’atenció sobre la gravetat de la crisi constitucional i la urgència de la reforma. La Constitució de 1978 va permetre un desenvolupament econòmic- social, polític i territorial molt notable durant tres dècades però en els últims anys travessa una crisi profunda. Especialment en el sistema autonòmic s’han realitzats canvis de gran profunditat sense que s’hagin recollit en la Constitució els instruments necessaris. Hem passat de ser el país més centralista d’Europa en 1977, per l’herència franquista, a ser un dels més descentralitzats, sense reformar pràcticament la Constitució en els primers 30 anys! De fet la Constitució preveia la creació de les comunitats autònomes i les seves institucions però no conté normes per al govern d’un Estat tan descentralitzat.

En l’Informe reconeixem l’existència de crisi també en altres àmbits (institucions de representació, drets socials…) però creiem que cal introduir prioritats i que la revisió de l’autonomia ha d’obrir una “època de reformes” que permeti abordar primer l’Estat autonòmic i després els altres canvis necessaris.

Dins de la reforma del sistema autonòmic, els punts més rellevants serien el canvi de naturalesa dels Estatuts per convertir-los en equivalents a les constitucions dels Estats federats, com a Estats Units o a Alemanya, perquè no és raonable que l’Estatut sigui alhora, com ara és, la norma institucional bàsica de la comunitat autònoma i llei orgànica de l’Estat; la distribució de la competències amb regles que eliminin la gran conflictivitat existent i el protagonisme excessiu del Tribunal Constitucional; la participació plena de les Comunitats Autònomes en el Senat; l’accés de les comunitats autònomes a la Unió Europea, seguint també l’exemple alemany, i la introducció de normes clares de finançament en la pròpia Constitució, actualment inexistents.

Les Comunitats amb fets diferencials podrien actuar-los amb reconeixement dels instruments necessaris, essencialment bilaterals, a diferència de les altres competències, que són generalment multilaterals. Per afavorir la superació de la crisi a Catalunya s’afegeixen a les reformes generals el reconeixement dels seus caràcters singulars, que pot estendre’s en el posterior Estatut o Constitució, i la recuperació dels aspectes negats per la Sentència constitucional no pel seu contingut sinó per recollir-se en l’Estatut, que era norma insuficient.

A més d’enfocar aquests punts, tractats de forma general, per deixar espai a la discussió parlamentària, el document inclou diverses reflexions sobre les vies per a la reforma (majories, consens, etc), que deriven de la pròpia Constitució, partint de la distinció bàsica entre poder constituent i reforma de la Constitució.

En la història d’Espanya existeix una maledicció: a diferència dels països europeus, cap Constitució ha estat reformada; totes han acabat per un cop d’estat o amb una revolució. Ja va sent hora que aprenguem a reformar-la, conservant els aspectes que funcionen bé i modificant aquells que ho necessiten.