Andreu Olesti Autors Blog

L’adhesió d’Ucraïna a la Unió Europea

21 març, 2022

La invasió russa d’Ucraïna iniciada el 24 de febrer del 2022 ha motivat que el president del país, Volodímir Zelenski, sol·liciti l’adhesió exprés a la Unió Europea (UE). Per contextualitzar l’abast de la decisió i les possibilitats d’èxit cal tenir present els requisits procedimentals i materials el compliment dels quals s’exigeixen als candidats.

L’article 49 del Tractat de la Unió Europea (TUE) estableix que qualsevol Estat europeu que respecti els valors comuns de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de dret i el respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories, tal com preveuen l’article 2 TUE i es comprometi a promoure’ls, podrà sol·licitar l’ingrés com a membre a la Unió.

Per això es dirigirà al Consell i n’informarà el Parlament Europeu i els Parlaments nacionals. El Consell, després de consultar la Comissió i amb l’aprovació prèvia, per la majoria absoluta del Parlament Europeu, es pronunciarà per unanimitat. La sol·licitud d’adhesió ucraïnesa va ser formulada pel seu president el 28 de febrer del 2022.

Per assolir l’estatus de candidat s’han de satisfer els anomenats criteris de Copenhaguen, fixats al Consell Europeu, reunió de Caps d’Estat i de Govern dels Estats membres, celebrat el 21 i 22 de juny de 1993. En aquesta reunió es van concretar els barems polítics i econòmics.

En essència, en l’àmbit polític cal que el país candidat assoleixi una estabilitat institucional que garanteixi la democràcia, l’Estat de Dret, els drets humans i el respecte i la protecció de les minories. Pel que fa als termes econòmics, ha d’acreditar l’existència d’una economia de mercat viable i en funcionament, amb prou capacitat per fer front a la pressió competitiva de les forces del mercat dins de la Unió. Així mateix, cal garantir que el país candidat tingui la capacitat per assumir les obligacions derivades de l’adhesió, especialment, que el seu marc juridicoadministratiu estigui capacitat per aplicar i supervisar l’aplicació del dret de la Unió Europea.

Un cop aconseguida la condició de candidat, s’inicien les negociacions per establir els termes de l’adhesió, així com les adaptacions dels Tractats constitutius i la resta del dret de la UE. Amb el benentès que l’Estat adherent ha d’acceptar l’anomenat cabal de la UE, és a dir, tot el conjunt normatiu, polític i jurisprudencial aprovat per la UE des del seu inici. Per això, se sol equiparar l’adhesió a la pujada a un tren en marxa on cal acceptar tot allò que ha estat assumit per la UE sense la presència del nou Estat.

El resultat final es tradueix en un acord internacional amb les condicions de l’adhesió i les adaptacions del Dret de la UE. Aquest instrument se sotmet a la ratificació, d’acord amb les regles constitucionals respectives, de l’Estat candidat i de tots els Estats que ja són part de la UE.

En aquest context cal tenir en compte l’existència de l’Acord d’Associació entre Ucraïna i la UE que va ser signat el 21 de març del 2014, després de la revolta de l’Euromaidan, que va acabar amb l’enderrocament del president Víktor Ianukóvitx. Va entrar, provisionalment, en vigor l’1 de setembre del mateix any i, plenament, l’1 de juliol del 2017, una vegada va ser ratificat per tots els Estats membres de la UE.

Aquest Acord constitueix l’eina principal per apropar Ucraïna a la UE mitjançant el foment d’uns vincles polítics més profunds, unes relacions econòmiques més sòlides i el respecte dels valors comuns. Aquest procés de convergència és incipient i les diferències entre les dues parts són remarcables, per la qual cosa es fa difícil pensar, a curt termini, en una adhesió d’Ucraïna.

A més, la sol·licitud d’adhesió exprés ha rebut el suport d’alguns Estats membres d’Europa Central i Oriental (Bulgària, República Txeca, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovàquia i Eslovènia), però no ha gaudit de la unanimitat necessària.

A la Declaració de Versalles de 10 i 11 de març de 2022, consensuada a la reunió informal dels caps d’Estat o de Govern de la UE, amb prou feines s’esmenta la possible adhesió. Se subratlla que el Consell ha demanat a la Comissió el dictamen preceptiu i que “en espera d’això i sense demora, seguirem estrenyent els nostres vincles i aprofundint la nostra associació per ajudar Ucraïna a seguir el seu camí europeu. Ucraïna pertany a la família europea”.

Per il·lustrar la lentitud del procés, prenem l’exemple de l’últim país a adherir-se a la UE. Croàcia, amb una població aproximada de 4 milions d’habitants, va sol·licitar l’adhesió al Consell el 23 de febrer del 2003, i quinze mesos després, el 18 de juny del 2004, va obtenir la condició de candidata a l’adhesió. Les negociacions es van iniciar el 4 d’octubre del 2005 i, després de sis anys, van finalitzar el 30 de juny del 2011. El Tractat d’adhesió va ser signat el 9 de desembre del 2011, i Croàcia va esdevenir membre de la UE, després de la ratificació de totes les parts contractants, l’1 de juliol del 2013.

El cas de Croàcia és un supòsit d’èxit, que és difícilment extrapolable, recordem que tots els països dels Balcans occidentals han demanat l’adhesió a la UE. Dos, Kosovo i Bòsnia i Hercegovina, han estat considerats candidats potencials; mentre que la resta han aconseguit l’estatut de candidat i estan negociant, amb parsimònia, les condicions d’adhesió. Les negociacions amb Montenegro es van obrir el juny del 2012, amb Sèrbia el juny del 2013 i amb Albània i Macedònia del Nord el març del 2020. Això sense oblidar que Turquia va iniciar les negociacions d’adhesió el 4 d’octubre del 2005, en la mateixa data que Croàcia, sense que fins al moment actual s’hagi tancat cap capítol de la negociació.

Documentació
Tags:

Related Posts