La sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014 sobre la resolució del parlament català 5/X de 23 de gener de 2013, per Joaquin Tornos

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Barcelona

Quan el Govern del Partit Popular va decidir impugnar la Resolució del Parlament català 5/X de 2013 de 23 de gener, per la qual es va aprovar la “Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya”, immediatament es va obrir el debat jurídic sobre la possibilitat o no d’admetre el recurs, en tractar-se d’un acord polític del Parlament, i es va generar el temor que el Tribunal Constitucional, donada la càrrega política de l’assumpte a resoldre, es veiés embolicat en conflictes interns que donessin lloc a una mala sentència i comportessin de nou el descrèdit de la institució. La recusació del President del Tribunal i l’amenaça de recusar a altres Magistrats pel Parlament de Catalunya augmentaven aquest temor.

La sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014 ha resolt el complex problema que s’havia col·locat a les mans del Tribunal de forma ràpida i intel·ligent, mitjançant una decisió adoptada per unanimitat. El Tribunal ha fixat amb claredat quin és la seva posició institucional i quin ha de ser la de la classe política, en afirmar que el problema polític de profund calat que planteja la Resolució impugnada és alguna cosa que es pot suscitar en l’ordre constitucional, però no correspon resoldre a la justícia constitucional. A això afegeix, de forma encertada, que el Tribunal si pot canalitzar el problema assenyalant la via constitucional a través de la qual resoldre el problema existent.

Quin és l’objecte del recurs?. Enjudiciar una declaració política del Parlament de Catalunya en la qual s’expressa la voluntat d’una part de l’Estat d’alterar el seu status jurídic dins del mateix.

La Resolució impugnada va aprovar “la declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya”. Després d’un ampli Preàmbul la solemne Declaració “acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu”, procés que haurà de dur-se a terme d’acord amb nou principis. El primer afirma que el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà. Els restants es refereixen a la legitimitat democràtica, transparència, diàleg, cohesió social, europeismo, legalitat, paper principal del Parlament i participació.

En afrontar el recurs el Tribunal ha d’abordar en primer lloc la complexa qüestió de l’admissibilitat o no del mateix. Sobre aquest punt l’Advocat de l’Estat i els lletrats del Parlament de Catalunya havien formulat àmplies al·legacions en defensa de les seves respectives tesis a favor i en contra de l’admissió.

La no admissió del recurs comptava amb forts arguments a favor. La Resolució del Parlament és un acte de naturalesa política del Parlament que expressa una aspiració que es dirigeix al Govern i als ciutadans de Catalunya. Com a tal, en principi no vincula jurídicament ni origina relacions jurídiques, per la qual cosa, d’acord amb l’Acte del propi Tribunal 135/2004, hauria de procedir-se a la inadmissió del recurs.

El Tribunal, no obstant això, acorda admetre el recurs. Enfront de l’acordat en el ATC 135/2004 (un Acord polític que formava part d’un procediment legislatiu), el Tribunal assenyala que en aquest cas es tracta d’una Resolució singular i definitiva. D’altra banda, sosté que la Resolució té capacitat per produir efectes jurídics propis, ja que el jurídic no s’esgota en el vinculant. Per tant, si bé la Resolució no vincula al Govern català ni als ciutadans de Catalunya, si té efectes jurídics en la mesura en què qui adopta la Resolució es autoatribuye uns poders que no posseeix (sobirania), i acorda “iniciar un procés”.

Si bé la decisió d’admetre el recurs pot ser discutida, juguen al seu favor la voluntat d’arribar a adoptar una sentència per unanimitat i la voluntat del Tribunal de pronunciar-se sobre el conflicte polític subjacent, aportant uns criteris que permetin reconduir a la legalitat i al marc constitucional la solució d’un problema que semblava irresoluble.

Una vegada s’ha decidit entrar en l’examen de la Resolució impugnada el Tribunal adopta una altra decisió que jutgem encertada. Recorrent al principi de conservació dels actes diferencia els nou principis que conté la Resolució i conclou que només el primer és inconstitucional.

La inconstitucionalitat de la declaració de sobirania (que es conté en el propi Títol de la Resolució) i en el principi primer, no ofereix majors dubtes interpretatius. En el marc constitucional actual la sobirania es reconeix de forma exclusiva a la Nació espanyola i cap poder públic pot atribuir la condició de sobirà a cap altre subjecte o òrgan de l’Estat, o a una porció d’aquest Poble. Per això, la clàusula primera de la Resolució és inconstitucional i nul·la.

Però pel que acabem de dir aquesta declaració d’inconstitucionalitat es limita a una clàusula i, per tant, no impedeix entrar a considerar els restants principis en els quals es recolza la Resolució impugnada. En dur a terme aquest posterior enjudiciament dels restants principis el Tribunal aporta unes reflexions de singular importància. El Tribunal manifesta d’una banda, de forma rotunda, que en el marc de la Constitució actual una Comunitat Autònoma no pot unilateralment convocar un referèndum d’autodeterminació per decidir sobre la seva integració a Espanya. Però a continuació, afirma amb igual rotunditat, que la manifestació d’una aspiració política contrària a la Constitució ha de tenir encaix en el sistema constitucional, sempre que el seu exercici es plantegi d’acord amb la pròpia legalitat constitucional, amb respecte als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat.

La voluntat d’una part de l’Estat d’alterar el status jurídic que li atorga el marc constitucional ha de tenir un llit d’expressió, ja que no existeix un nucli normatiu inaccessible als procediments de reforma constitucional. Dins del respecte a la legalitat, que és el respecte a la democràcia, la qual cosa proposa la Resolució impugnada i fonamenta en els principis segon a novè de la mateixa, no ha de qualificar-se d’inconstitucional. I afegeix una reflexió final: qui aprova la Resolució pot plantejar la reforma constitucional perquè la seva aspiració pugui dur-se a terme.

D’aquesta manera el Tribunal Constitucional ha fixat els límits del constitucionalment admissible i ha retornat als polítics el que és propi de la seva funció institucional, el diàleg i la cerca de solucions dins de la legalitat. No existeix una altra sobirania que la de la Nació espanyola en el seu conjunt, no és possible una convocatòria unilateral d’un referèndum sobre la relació d’una part d’Espanya amb el conjunt de l’Estat, però gens impedeix que pel llit que marca la pròpia Constitució i a través del diàleg entre les parts, qualsevol idea pugui defensar-se, ja que no estem en un sistema de “constitucionalisme militant” que obligui a rebutjar tota aspiració a la reforma de la norma suprema. I entre aquestes idees està la de transitar des d’una Comunitat Autònoma cap a la separació d’Espanya

D’aquesta manera, com ha dit Francesc de Carreras, la Constitució deixa de ser un mur en el qual indefectiblemente ha d’estavellar-se l’anomenat “dret a decidir”, per convertir-se en un llit dins del com els polítics han de trobar la solució al problema existent.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*