Eleccions autonòmiques a Catalunya. And the winner is…la negociació i l’acord, per Joaquin Tornos

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Barcelona

(English version).

L’endemà del Referèndum escocès del 18 de setembre del 2014, el professor Stephen Tierney va publicar un escrit al bloc del Centre for Constitutional Change en què deia:

And thewinner is … the referendum. El poble escocès havia participat en un 85% en la votació, i el no havia guanyat àmpliament (55,3 enfront de 44,7 a favor del sí). Però el citat professor destacava que l’àmplia participació legitimava la celebració del referèndum, mentre que el resultat hauria de portar a obrir unes negociacions que permetessin donar compliment a la promesa dels partits unionistes a favor d’una més àmplia devolution.

Les eleccions autonòmiques catalanes permeten una lectura similar. Es van convocar pel President de la Generalitat amb la intenció de dotar-les de caràcter plebiscitari entorn de la opció independentista que, de fet únic punt del programa electoral, plantejaven la llista Junts pel Sí i la CUP. Es va votar amb una alta participació del 77%, i el vot independentista va aconseguir un 47%.

Quina lectura s’ha d’extreure d’aquestes dades ?. L’opció independentista no és majoritària en vots, i encara menys si la calculem sobre el cens electoral, però ha obtingut un suport molt ampli per part dels votants, el que ha donat la majoria parlamentària a les forces polítiques que l’han defensat.

Què es pot fer a partir d’aquest resultat ?. En primer lloc reconèixer que a Catalunya l’opció independentista compta amb un ampli suport que ha anat creixent en els últims anys. Caldria afegir el sentiment nacionalista d’altres forces polítiques no independentistes (PSC, Iniciativa per Catalunya, Unió Democràtica). En definitiva, es constata un cop més, la realitat nacional de Catalunya i la demanda majoritària de reconeixement d’aquesta singularitat i de majors cotes d’autogovern. Aquesta realitat exigeix una resposta política i jurídica.

La resposta política és reconèixer aquesta realitat de Catalunya com a nació dins de la nació espanyola. La resposta jurídica ha de ser tractar de canalitzar les reivindicacions de singularitat i més autogovern dins el marc constitucional. Per això, el vencedor de les eleccions hauria de ser la negociació i l’acord. Si ja s’ha votat, la negociació s’hauria de centrar en una reforma constitucional que donés resposta a les reivindicacions de la majoria del poble català. Una reforma que reforçaria el text de la Constitució des de la legitimitat de la seva nova submissió a referèndum de tots els ciutadans catalans i de l’Estat. Una negociació que s’hauria d’iniciar a partir de l’ampli consens sobre la necessitat d’aquesta reforma, que a més de l’aposta per un model d’organització territorial de tall federal, hauria d’incloure altres aspectes (qualitat democràtica, nous drets socials, posició d’Espanya a Europa …) . El debat pausat hauria de concloure amb l’acord d’un nou text que pretengués regir la vida dels espanyols almenys per uns 30 anys més.

Per això, the winner no és el sí, però tampoc un no immobilista. The winner hauria de ser la negociació i l’acord.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*