Recuperar la qualitat de les institucions de la Generalitat, per Eliseo Aja

Catedrático de Derecho Constitucional de la UB

Segurament és bastant general la idea de recuperar la convivència pacífica i normalitzada entre tots els catalans, al marge de les preferències polítiques de cadascun. En els últims dies s’han referit a aquest anhel tant el president del govern català com de l’espanyol. De fet en el publicitat discurs del President Torra el passat dia 4 apareixia una referència al Parlament com a guia i únic límit de les seves actuacions futures, menyspreant la funció que puguin tenir altres institucions, a partir de la suposada sobirania del Parlament.

En realitat, aquesta referència a la sobirania parlamentària resulta bastant passada de moda perquè en les democràcies constitucionals actuals el poder es reparteix entre les diferents institucions, però l’al•lusió al prestigi del Parlament pot resultar interessant com a via per recuperar la convivència a Catalunya, si es comença per respectar alguns principis.

El primer és el reconeixement del pluralisme, perquè justament els Parlaments destaquen perquè acullen i donen joc als diferents grups polítics/parlamentaris i fins al present a Catalunya solament s’ha pres en compte a la meitat de la Càmera, la que defensa la secessió. Una cosa és que les decisions ordinàries s’adoptin per simple majoria i una altra molt diferent que les grans decisions, especialment de procediment, haguessin de tendir a la seva adopció per consens.

Una segona condició és que es permeti al Parlament complir les seves funcions, entre ellasla més elemental que és el control i impuls del govern. Si es manté la Càmera tancada, o es porten els grans discursos a un teatre, furtant la crítica de l’oposició, certament no es respecta al Parlament com la institució més representativa de la Generalitat.

Un altre caràcter decisiu de tot Parlament és actuar conforme als procediments previstos en el Reglament Parlamentari (i per supòsits en la Constitució i les lleis), però en general el Reglament és la recopilació de l’experiència de cada Càmera durant molts anys, per realitzar debats eficaços i elaborar lleis tècnicament bones. Sempre es pot reformar el Reglament del Parlament però hauria de fer-se amb prudència i saviesa. Just les que van faltar els dies 6 i 7 de setembre de 2017 en aprovar de forma precipitada i chapucera la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República i la llei del referèndum d’autodeterminació. La seva qualitat era tan abominable que amb els procediments tradicionals del Reglament parlamentaris, basat en múltiples debats entre els parlamentaris probablement no s’hagués aprovat mai. Solució? Canviar el Reglament, eliminant debats i accelerant al màxim els tràmits. Aquest no és el camí.

Una altra condició decisiva per millorar les institucions passa per millorar l’escassa qualitat representativa del Parlament. És una vella història que es remunta a l’origen de l’autonomia, i que continua sense resoldre’s però aquest retard en la solució no exonera de responsabilitat als governants actuals sinó tot el contrari. Com és sabut, Catalunya no té llei electoral pròpia; és l’única Comunitat Autònoma que no ha estat capaç d’aprovar la seva llei electoral. No es va aprovar en el llarg període de vigència de l’Estatut de 1979, de manera que l’Estatut de 2006 va realitzar una remissió vergonyant i críptica al primer, perquè no es veiés el greu incompliment.

La regulació mínima que encara es manté en les clàusules transitòries dels Estatuts atribueix a Girona, Lleida i Tarragona un nombre d’escons comparativament molt superior al de Barcelona, de manera que el vot d’un ciutadà de la província de Barcelona val aproximadament la meitat que el vot dels ciutadans de les altres tres províncies/circumscripcions. Corregir aquesta situació depèn solament del Parlament.

Certament l’aprovació de la llei electoral depèn solament de la Càmera, però requereix una majoria molt àmplia, perquè exigeix que la votació del conjunt de la llei reuneixi les dues terceres parts dels vots (art 56 EAC). Això mostra l’enormitat de la majoria exigida, quan es compara amb les reivindicacions que de vegades se senten que la independència es pugui aprovar per majoria simple.

En tot cas, la rigidesa d’aquesta regulació electoral afavoreix clarament als partits polítics més implantats a les zones rurals i perjudica a les forces que tenen el seu electorat a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta desigualtat és tan evident que no hauria de continuar més temps perquè perjudica la qualitat democràtica del Parlament i del conjunt mateix de la Generalitat. Aprovar la llei electoral de Catalunya és sens dubte una tasca difícil, però també és necessària per les raons apuntades. Si no som capaços ni d’aprovar la llei electoral, que solament depèn de la Generalitat, com anem a plantejar reformes com l’elaboració d’una Constitució o la creació d’un Estat?

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*