La metodologia de la reforma constitucional, per Eliseo Aja

Catedrático de Derecho Constitucional de la UB

(English version).

Una de les peces del complicat tauler polític és la reforma constitucional, en si mateixa, perquè hi ha elements importants del sistema polític que funcionen malament, i de forma indirecta perquè una reforma del règim autonòmic podria facilitar la reconducció del conflicte existent a Catalunya.

Alguns partits han plantejat la seva posició favorable a la reforma de certs punts de la Constitució (principalment el PSOE, Podem i Ciutadans), però tothom intueix que serà necessària la concurrència del PP i també dels partits nacionalistes principals. És possible que la reforma sigui objecte de debat en la immediata campanya electoral, però és més probable que es discuteixi a fons en la propera legislatura, de manera que ara no té gaire sentit desenvolupar els detalls de la possible reforma i en canvi seria molt útil l’acord sobre el mètode, sobre el camí a seguir.

Els principals elements d’aquest acord, que pot ser implícit, podrien ser: raonar la necessitat de la reforma constitucional, i realitzar una pedagogia no partidista de la mateixa; diferenciar una reforma constitucional i un procés constituent; determinar la part política i jurídica de la reforma; respectar escrupolosament el procediment de reforma establert en la pròpia Constitució i tenir clar que no és necessari el consens sinó les majories qualificades que exigeix la Constitució.

És necessària la reforma constitucional? Tothom accepta que és convenient que la Constitució es reformi de tant en tant i també que s’evitin reformes inútils. A França, la Constitució de 1958 s’ha modificat una vintena de vegades, en Alemania la Llei Fonamental de 1949 ha tingut 60 reformes, d’índole diferent. La resposta clàssica del dret constitucional (Hesse) és que s’ha d’emprendre la reforma quan una norma constitucional general problemes que no es poden resoldre amb les lleis o la jurisprudència. Però el criteri és formal i ens torna al raonament polític: la reforma procedeix quan hi ha problemes institucionals que la majoria de les forces polítiques creuen que han de tallar.

Cal diferenciar entre reforma constitucional i procés constituent. Aquest existeix quan s’aprova la Constitució per primera vegada i per tant es tria un Parlament constituent. Es produeix una ruptura amb el passat i el Parlament constituent té llibertat per elaborar la Constitució, sense límits o procediments específics. Això sol explicar-se dient que el poder del procés constituent és originari mentre que el poder de la reforma constitucional és derivat i limitat.

La reforma constitucional, en canvi, es troba prevista en la pròpia Constitució, que assenyala el procediment i les majories necessàries per dur-la a terme. A Espanya, els articles 166-169 introdueixen dos procediments diferents, segons la matèria. La regulació respon als problemes de 1978 i probablement s’haurien d’incloure en la reforma, però mentre aquesta no es realitzi les modificacions s’han de fer segons el procediment previst -encara que sigui dolent- per gaudir de la legitimitat d’haver respectat la legalitat vigent. A més, el Tribunal Constitucional podria controlar el procediment de la reforma i aquesta naixeria afeblida.

Davant de les al—lusions al consens del 1978, tramposes perquè no es recorda que només va ser el resultat final de moltes negociacions, cal ressaltar que la reforma de la constitució només exigeix les tres cinquenes parts de les cambres (amb alternatives equivalents i referèndum facultatiu) per a unes matèries i dos terços de cada Cambra, dissolució i eleccions, i de
nou dos terços, més referèndum obligatori per a altres matèries. Potser que deixem de mitificar el consens i ens posem a dialogar.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*