Procés constituent a Xile: deixant enrere la Constitució de Pinochet

Una de les peculiaritats de la història política més recent a Xile és haver transitat des de la dictadura de Pinochet cap al règim democràtic, sota la vigència de la Constitució de 1980, redactada en plena dictadura i, principalment, per un grup de constitucionalistes afins i lleials al règim. A diferència de tots els països que van superar tràngols històrics similars, la democràcia xilena es va sotmetre al projecte polític que la dictadura va plasmar en la seva Constitució. Diverses raons poden explicar aquesta situació, des de les definicions estratègiques preses en la dècada de 1980 per a derrotar a la dictadura, fins a l’obligada convivència entre els Presidents de la República triats democràticament i Pinochet com a comandant en cap de l’exèrcit durant la dècada de 1990. Formalment, la dictadura va acabar el dia 11 de març de 1990, quan assumeix el comandament el President escollit en les eleccions de 1989. No obstant això, el nou règim polític no va alterar, significativament, les estructures de poder social heretades de la dictadura, en part perquè no va poder superar els enclavaments autoritaris que protegien el text constitucional, en part perquè les elits governants es van acomodar, progressivament, en un sistema polític i social funcional a la concentració del poder.

Durant trenta anys, les reformes constitucionals van intentar democratitzar el règim polític i social, afectat per una irreversible crisi de legitimitat, però sense èxit. Es van introduir una sèrie de canvis des de 1989, el principal objectiu dels quals era desarmar els enclavaments autoritaris presents en el text i permetre –sense molt d’èxit– el ple desplegament de la democràcia, especialment en l’aparell estatal. Però les estructures de poder social es mantenien inalterades, perquè les condicions institucionals que determinaven l’exercici dels drets fonamentals continuaven intactes, fidels al projecte d’enginyeria social de la dictadura, de tall neoliberal: un Estat subsidiari i privatitzat, drets mercantilitzats, concentració del poder. El camí institucional triat en la dècada de 1980 per a sortir de la dictadura –que va assumir la vigència de la Constitució com una dada i la seva legitimitat com alguna cosa que no valia la pena qüestionar– no va tenir la potència suficient per a acabar amb el seu projecte polític. Tot va canviar el 18 d’octubre de 2019.

La revolta popular que va esclatar a Xile a l’octubre de 2019 va posar fi al camí triat en la dècada de 1980 per a lluitar contra la dictadura, que va configurar les característiques del cicle polític conegut com a Transició, iniciat en 1990. La democràcia de les últimes tres dècades s’ha caracteritzat per ser una de baixa intensitat, on les formes de la representació no permeten l’efectiva protecció de l’interès general, tant per la creixent corrupció del sistema polític, com per la completa absència de participació ciutadana efectiva i incident. Des de 1990, l’activitat política es va verificar d’esquena al poble, als pobles, que es limitava a concórrer a les urnes cada quatre anys, pràcticament per a ratificar autoritats públiques en càrrecs que se sumien en una crisi de legitimitat cada vegada més profunda. Les maneres d’acumulació característics de l’ordre constitucional heretat de la dictadura, funcionals a la concentració del capital i del poder polític, van acabar configurant processos socials travessats per l’acumulació del malestar i una sensació d’abús transversal.

En els últims anys, les demandes socials per un país més just i una vida digna es van anar intensificant progressivament. Àmbits fonamentals per a la vida en societat, com el treball, l’habitatge, l’educació, l’aigua, el medi ambient, la salut o la seguretat social, van protagonitzar importants cicles de protestes socials als quals l’elit mai va voler parar atenció. Importants dimensions de la vida individual i social han evidenciat un alt nivell de conflictivitat social al llarg de les últimes dècades, totes elles travessades per la forma en què els drets fonamentals han estat regulats per la Constitució de 1980, en clau mercantilitzada i des d’una perspectiva radicalment individualista. Des d’aquest punt de vista, el projecte polític de la dictadura va continuar configurant la vida en societat, desplegant els seus efectes en clau neoliberal i mercantilitzada sense contrapesos. Fins a octubre de 2019.

A conseqüència de la revolta popular de 2019 –encara activa– es va iniciar un procés constituent destinat a redactar una nova Constitució i superar, de manera definitiva, el projecte polític de la dictadura. Al novembre de 2019 es va establir un itinerari no exempt de dificultats –especialment pel poder que encara té la dreta pinochetista– que contempla un plebiscit d’entrada, l’elecció de les i els constituents i un referèndum ratificatori. El plebiscit, celebrat el dia 25 d’octubre passat, va deixar en evidència el suport popular majoritari en favor de canvis estructurals, amb un percentatge d’aprovació pròxim al 80% dels vots i una participació per sobre el 50% d’un padró electoral que, curiosament, no es troba degudament actualitzat. A conseqüència d’aquest resultat, a l’abril concorrerem a les urnes per a triar a les i els integrants de la Convenció que redactarà la nova Constitució, en un fet inèdit en la història política de Xile, perquè totes les seves constitucions han estat el resultat de cops d’estat o guerres civils. A més, la convenció serà paritària en termes de gènere i en aquests dies es discuteix la incorporació d’escons reservats per als pobles originaris.

Estem davant un moment únic en la història del país, que podria significar un punt d’inflexió i obrir nous horitzons per al desenvolupament econòmic, social i cultural durant les pròximes dècades. La crisi de legitimitat de l’ordre constitucional heretat de la dictadura s’ha projectat tant sobre la institucionalitat com sobre la pròpia societat. Així, mentre les institucions –especialment les que estan cridades a representar la voluntat popular– compten amb baixíssims nivells de confiança i reconeixement per part de la ciutadania, les condicions materials d’existència que aquest ordre imposa a les persones –determinades per la subsidiarietat de l’Estat i l’hegemonia de la raó neoliberal– han desacreditat per complet aquesta vella estratègia de la dècada de 1980, la de lluitar contra la dictadura amb les seves pròpies institucions.

La revolta popular que esclata a l’octubre de 2019 ha generat les condicions que ens permeten pensar en alternatives per a la nostra convivència democràtica. El desafiament del procés constituent ja en marxa –recolzat per la contundent manifestació de voluntat popular en el plebiscit del passat 25 d’octubre– no s’esgota en la redacció d’una nova Constitució, perquè rep el mandat de superar les estructures de poder social heretades de la dictadura i donar pas a condicions polítiques, socials, econòmiques i culturals que permetin una convivència democràtica basada en una distribució efectiva del poder. Són molts els problemes socials que han cobrat visibilitat al llarg dels últims anys, especialment de la mà del cicle de protestes desencadenat a l’octubre de 2019. La nova Constitució ha de ser capaç de respondre a elles i garantir, al mateix temps, el desplegament efectiu d’una democràcia construïda sobre les bases de la sobirania popular.

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*