El Decret-llei en temps de crisi, per M. Àngels Arróniz
Letrada del Consell de Garanties Estatutàries
Des de principis d’aquest any, i en contrast amb la gairebé nul·la activitat legislativa de la Corts Generals, el Govern ha dictat 17 reials decrets-lleis, la qual cosa implica una mitjana d’un per setmana i, al mateix temps, ha anunciat públicament en els mitjans que mantindrà aquesta tendència mentre les circumstàncies ho exigeixin. És sabut quins són aquestes circumstàncies, una profunda crisi econòmica i financera que està transformant la nostra societat i en el que ara ens ocupa, també el nostre dret constitucional. Sense arribar a les xifres actuals, l’ús excessiu d’aquest tipus de normes d’origen governamental no constitueix una novetat, com demostren les xifres d’aquests últims anys: 14 en els anys 2009 i 2010, i 20 l’any 2011.
D’altra banda, és abundant la jurisprudència constitucional sobre els requisits constitucionals que el Govern ha d’observar per justificar la seva emissió, segons el prescrit per l’article 86 de la Constitució. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha aprofundit en l’exigència del pressupost de fet habilitante o requisit de la necessitat extraordinària i urgent, determinant de forma prolixa els paràmetres que permetrien justificar-la i establint una doctrina que, si ben al principi va ser molt condescendiente amb el marge del Govern a l’hora d’apreciar-la, va donar un gir important a partir de l’any 2007 (STC 68/2007, de 28 de març). Recentment, són exponent d’aquesta doctrina diverses resolucions dictades pel Tribunal, algunes de les quals declaren la inconstitucionalitat de la norma o una part de la mateixa per haver vulnerat aquesta exigència constitucional (STC 31/2001, 137/2011 i 1/2012). Davant la situació actual de crisi, entre altres coses, de deute públic, que aparentment justificaria la urgència de les mesures adoptades de forma successiva, destinades en la seva major part a reduir el dèficit, cap no obstant això exigir amb major intensitat la corresponent anàlisi de la connexió de les mateixes amb l’objectiu perseguit per la norma.
Així mateix, ha elaborat una doctrina sobre el límit material previst en el mateix precepte constitucional, consistent en la prohibició de “afectació” pel reial decret-llei dels drets, els deures i les llibertats dels ciutadans regulats en el Títol I de la Constitució. I ha fixat dos criteris bàsics per determinar el seu abast: d’una banda, la legislació d’urgència no pot regular el règim general del dret, haver d’o llibertat en qüestió i per un altre, resulta determinant la configuració d’aquests i la seva ubicació constitucional, juntament amb el major o menor grau d’intensitat de les garanties constitucionals que gaudeixen (STC 111/1983, 182/1997 i 329/2005). En termes generals, aquest límit constitucional ha generat menys polèmica fins avui, si ben el contingut d’algunes de les reformes generals operades pels reials decrets-lleis publicats recentment permet augurar un debat doctrinal més intens en aquesta qüestió. Est seria el cas de l’últim dictamen emès pel Consell de Garanties Estatutàries (DCGE 5/2012, de 3 d’abril) sobre el Reial decret llei 3/2012, de 24 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral que, per primera vegada, i des d’aquesta perspectiva material, considera inconstitucional la citada norma, en la mesura que reforma aspectes d’especial rellevància per a l’exercici del dret a la negociació col·lectiva (art. 37.1 CE). En concret, el Consell entén per “règim general” d’un dret, haver d’o llibertat, l’ordenació de la seva titularitat, objecte o forma, així com dels límits i les garanties per al seu exercici, tots ells elements essencials dels mateixos. I considera que la noció “afectació” no equivaldria necessàriament a la regulació global del règim general, sinó que aconseguiria també l’ordenació d’algun d’aquests elements essencials al fet que s’ha fet referència.
La freqüència amb la qual el Govern està recorrent a la legislació d’urgència, que sorteja l’excepcionalitat, així com el contingut i l’envergadura de les mesures adoptades suscita, doncs, la necessitat de propiciar l’anàlisi sobre la seva legitimitat constitucional. Una anàlisi que ha de dur-se a terme des de la responsabilitat que la gravetat de la situació exigeix, però que no ha de perdre de vista les garanties constitucionals ni els fonaments competencials de l’Estat autonòmic. Máxime quan s’afebleix el debat parlamentari respecte d’una sèrie de reformes, algunes d’elles estructurals i de sistema, que suposen una pèrdua progressiva dels drets socials i econòmics adquirits pels ciutadans en les últimes dècades.
ANNEX:
– Els Decrets-llei del 2012
