El control judicial del Brexit. La decisió de la Cort Suprema del Regne Unit de 24 de gener de 2017, per Joaquín Tornos
Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Barcelona
La sentència de l’Alta Cort de Justícia del Regne Unit de 3 de novembre de 2016, per la qual es va establir que el Govern havia de comptar amb l’autorització del Parlament per poder iniciar el procés de sortida de la Unió Europea, va ser apel·lada pel propi Govern. La Cort Suprema del Regne Unit, mitjançant sentència de 24 de gener de 2017, dictada amb una majoria de 8 a 3, ha confirmat la sentència apel·lada. Per a la Cort Suprema el sistema constitucional del Regne Unit exigeix que un Acte del Parlament autoritzi al Govern perquè aquest pugui enviar a la Unió Europea la notificació de la decisió de deixar de formar part de la mateixa.
D’aquesta manera es posa fi judicialment a l’anomenat cas “Brexit”, de fet el cas Gina Miler i uns altres contra el Secretary of State for Exiting the European Union, un cas d’enorme rellevància política, que jurídicament s’ha articulat com un procés de control de la constitucionalitat de la ación de Govern.
La Cort Suprema ha reiterat els arguments ja exposats en la sentència apel·lada a través d’una sèrie de raonaments acuradament exposats.
En primer lloc la Cort Suprema fixa l’abast dels seus poders. D’aquesta manera afirma que a ella no li correspon decidir sobre l’opció adoptada mitjançant referèndum, però si sobre els passos que han de donar-se segons el dret intern del Regne Unit per engegar la sortida de la Únión Europea. En exercir aquest control sotmet l’acció del Govern a la Constitució i al rule of law.
D’acord amb aquesta premissa, el problema jurídic se centra a determinar si la Corona té poders de prerrogativa ( prerrogativa powers) per decidir lliurement la notificació prevista en l’article 50 del Tractat de la UE que engega el procés de sortida de la Unió Europea.
El Tribunal reconeix que la competència per signar Tractats i revocar-los forma part de les prerrogatives del Govern, però a això afegeix, amb cita de diversos precedents jurisprudencials, que si el Tractat o la seva modificació afecta a drets dels ciutadans, es requereix la intervenció del Parlament.
Tenint en compte aquesta premissa s’afirma que la sortida del Regne Unit de la Unió Europea afecta directament a drets reconeguts als ciutadans del Regne Unit i, d’altra banda, s’afegeix que la llei que va determinar l’ingrés en la Unió Europea, la Act de 1972, no va autoritzar expressament al Govern a poder revocar l’acord d’adhesió i decidir la sortida de la Unió. La conclusió és que la sortida de la UE, irreversible una vegada s’engega l’article 50, suposa un canvi profund en l’ordenament intern del Regne Unit i en els drets dels ciutadans, per la qual cosa tal decisió requereix comptar amb l’autorització del Parlament. És a dir, es requereix una llei, i aquesta llei no existeix.
La Cort Suprema reconeix també la importància del Referèndum de 2016, el seu alt valor polític. Així, afirma que “thus, the referèndum of 2016 did no change the law in a way wich would allow ministers to withdraw the United Kingdom from de European Union without legislation. But that in no way means that is devoid of effect. It means that, unless and until acted on by Parliament, its force is political rather than legal. It has already shown itself to be of great political significance”. En definitiva, es reconeix el valor polític del referèndum, però s’afegeix que això no determina que el seu resultat, clarament favorable a la sortida de la UE, pugui oposar-se als principis de la Constitució del Regne Unit. La sobirania del Parlament i el respecte del rule of law són l’essència de la democràcia i, per tant, l’acordat en referèndum s’ha de portar a efecte a través de les regles i principis constitucionals.
Així les coses correspon al Parlament decidir si s’engega el procediment de l’article 50 del Tractat de la Unió Europea i quan ha d’adoptar-se aquesta decisió.
Segurament el Parlament respectarà la decisió del poble expressada en referèndum, però al mateix temps farà valer la seva posició constitucional preeminent, i recordarà al Govern quins són els respectius poders constitucionals, i quins tots les institucions estan subjectes a la Constitució. El Parlament autoritzarà la sortida del Regne Unit de la UE, però en adoptar aquesta decisió posarà de manifest que a ell correspon adoptar aquesta decisió sobirana.
