Per a què va servir la Conferència de Presidents?, per Eduard Roig
Profesor Titular de Derecho Constitucional de la UB
La Conferència de Presidents del passat dia 17 va adoptar onze acords que, a primera vista, expressen la capacitat d’acció d’aquest òrgan, en un context caracteritzat per l’actual relació entre PP i PSOE i l’absència dels presidents nacionalistes. Convé no obstant això examinar més detingudament els textos acordats, i les qüestions que no han estat objecte d’acord.
– Poc aporten els acords en matèria de polítiques d’ocupació, protecció civil, educació, violència de gènere, targeta social, pobresa energètica o participació en assumptes europeus. Cap d’aquests set acords introdueix elements nous en el nostre sistema, resol conflictes o aspectes de discussió entre Estat i Comunitats o inclou alguna orientació de fons sobre els treballs a desenvolupar en el futur, més enllà d’obvietats com l’avanç en la modernització dels Serveis Públics d’Ocupació, la mera previsió de debats genèrics (sobre “violència de gènere” o, més obert encara, sobre “educació”) o la resurrecció de la Conferència per a Assumptes Relacionats amb la Unió Europea, encara que ni ella mateixa sàpiga amb quina fi ha de tornar a la seva (languidenciente) vida anterior.
– L’acord sobre “la sostenibilitat de l’Estat de Benestar i la reforma del finançament autonòmic” sembla prometre més a partir de tal títol. Però la relació de principis que es dirigeixen a la Comissió d’Experts (solidaritat, suficiència, equitat, transparència, coresponsabilitat fiscal i garantia d’accés dels ciutadans als serveis públics en funció del seu cost efectiu) il·lustra clarament sobre la seva inanitat, elevada al seu màxim quan l’esment exprés de dependència i despesa sanitària es limita a la seva “anàlisi” i actualització.
– Algun contingut més pot extreure’s de l’Acord sobre desenvolupament i aplicació de la Llei de Garantia de la Unitat de Mercat, administració digital i ocupació pública. No per descomptat de l’esment a la unitat de mercat i la bona regulació, “mantras” de tota reunió o text legal irrellevant que s’aprova en els últims anys; però sí almenys de les previsions en matèria d’ocupació pública, de les quals es desprèn la necessitat d’una consideració més decisiva dels sectors de serveis socials, educació, sanitat i seguretat en la nova oferta d’ocupació pública, així com d’una òptica més flexible per a la consideració de la interinitat en aquests àmbits.
– L’acord sobre la “Estratègia nacional enfront del repte demogràfic” resulta l’aportació més significativa de la Conferència, doncs es tracta d’un element nou en el debaste institucional, concretat en un instrument específic i orientat a tres qüestionis fruit d’una opció política concreta: envelliment, despoblament territorial i població flotant.
– Finalment, l’acord de modificació del Reglament de la pròpia Conferència aporta dues noves perspectives que poden ser molt útils…per a les properes reunions, sempre que no triguin quatre anys més: el seguiment dels acords adoptats mitjançant un informe a elevar a la mateixa Conferència i la coordinació de les conferències sectorials. Potser així la Conferència de presidents podrà constatar els efectes dels seus acords i, sobretot, els àmbits d’acció (o d’inacció) de les conferències sectorials en els quals més es necessitaria de la seva tasca d’impuls.
Si els acords adoptats posen de manifest el limitat interès de la Conferència, el silenci sobre qualsevol altra qüestió resulta encara més significatiu. No sabem si la Conferència va abordar altres qüestions de (major) interès per als ciutadans, doncs la Conferència no assumeix un document de conclusions en el qual podrien cabre aspectes de debat o desacord i línies d’avanç parcial o en les quals aprofundir en el futur, a diferència del que fan altres òrgans similars. Tan sol a través de les declaracions d’alguns participants hem sabut del debat sobre competència fiscal entre les CCAA de règim comú, sense que existeixi document algun que hagi plasmat els termes d’aquest debat o possibles línies de discussió sobre aquest tema.
Si, com dèiem a l’inici, no hi ha hagut Conferència que hagi gaudit d’un context polític-institucional més favorable, com podem explicar tan limitats resultats? La resposta, al meu entendre, està en la pròpia concepció de la Conferència de Presidents com un esdeveniment extraordinari, que apareix inopinadamente al marge dels treballs i conflictes diaris de l’estat autonòmic i que es prepara exclusivament per aconseguir acords. Una Conferència més ordinària, incardinada en el sistema de conferències sectorials, i que es comprengui com una instància de diàleg periòdic i avanços parcials sobre un previ esforç perllongat de discussió i treball conjunt, aconseguiria resultats de major utilitat, i ho faria probablement encara que el context polític-partidista anés menys favorable. Per aquesta raó l’acord sobre la reforma del Reglament de la Conferència ofereix alguna esperança per al futur, però no cal ignorar que aquests mateixos propòsits ja es van tenir en reunions anteriors, encara que sense concreció reglamentària.
Per fer realitat aquests propòsits tres elements són centrals per al futur: augmentar la periodicitat de la Conferència (un òrgan que es reuneix cada quatre anys no pot desenvolupar dinàmiques estables ni servir de referència a la resta d’òrgans de cooperació), la qual cosa disminueix el grau de tensió política que comporta; transformar a les Comunitats Autònomes de convidats (més o menys benvinguts) en propietaris de la Conferència, de manera que no només reaccionin a les iniciatives estatals sinó que impulsin les propostes del seu interès; i desenvolupar una secretaria eficaç i permanent que conegui els treballs sectorials, que pugui fixar aspectes de necessari debat polític i que serveixi com a punt de referència estable per a les demandes d’impuls o de desbloquejo que puguin sorgir en el dia a dia intergovernamental. És discutible que els membres de el “Comitè preparatori” del Reglament de la Conferència serveixin a aquesta fi, que més aviat exigeix una adequada mescla dels gabinets dels presidents (estatal i autonòmics) i el Ministeri competent en matèria de cooperació territorial.
Però el risc és que, passada l’actual fase de necessària “visualització” d’acords i consensos, la inèrcia del funcionament escapçat del nostre sistema de relacions intergovernamentals s’imposi, les Comunitats segueixin abstretes i la Conferència torni a ser un tràmit pendent que ningú té interès a activar; i les absències en la mateixa no siguin més que una altra cara de l’omnipresent dinàmica d’imatge sense contingut ni cost algun. Si Déu, i els editors d’aquest blog, volen, el proper 17 de gener de 2018 podrem tornar sobre això.
