Myths and Realities of Secessionisms, de Miguel Beltrán de Felipe. Una lectura molt recomanable, per Joaquín Tornos

Enmig de la tibant vida política espanyola en la qual sembla estem condemnats a viure, amb un procés electoral en cerns en el que els nacionalismes radicals, espanyol i català, se situaran en l’eix del debat polític, em permeto recomanar vivament la lectura del llibre recentment publicat del professor Miguel Beltrán de Felipe, Myths and Realities of Secessionisms, editat per Palgrave Mc Millan en 2019.

El llibre s’articula en tres capítols. El primer dedicat als orígens, causes i desenvolupament del procés secessionista a Catalunya. El segon duu a terme una anàlisi del procés català en el marc del dret internacional i de la seva comparació amb els casos d’Escòcia i el Canadà i amb les decisions dels Tribunals Constitucionals d’Alemanya i Itàlia. El tercer analitza les “paradoxes, errors i possibles passos cap a una solució assossegada”.

En els dos primers capítols el lector trobarà una completa i fundada exposició dels orígens del problema català i del marc jurídic i polític nacional i internacional en el qual situar el debat sobre la secessió d’una part d’un territori d’un Estat occidental modern.

Però vull destacar especialment el tercer capítol, en el qual es tracta d’oferir solucions poder sortir de la greu situació que es viu a Espanya.

L’autor parteix de l’afirmació que el conflicte català és un conflicte polític que s’ha desenvolupat sobre la base de greus errors de les dues parts enfrontades, l’Estat i el Govern català. Per part dels secessionistes el greu error de partida és haver iniciat un procés cap a un objectiu impossible, sustentat en premisses falses, jurídiques i polítiques. Per part del Govern espanyol el seu major error és l’haver respost a les propostes catalanes només amb l’argument de la llei i l’ordre. Cada part ha parlat només a un sector de la població, sense interessar-li els arguments que pogués tenir l’altra i sense tractar de buscar un lloc comú de possible trobada i respecte per al contrari.

De forma particular l’autor critica l’ús partidista per tots dos bàndols del concepte de democràcia i la falta de reflexió sobre conceptes bàsics del constitucionalisme modern actual com els de sobirania i nació en formular els seus respectius punts de vista.

En aquest sentit recorda que les democràcies modernes han de ser deliberatives, i els partits han de tractar de defensar valors integradors, pel que lamenta la clara deriva cap a actituds creixents de confrontació. La democràcia no és només la imposició del principi majoritari, ni un valor que permeti apel·lar a una legitimació al marge de la llei. En tot cas és un principi que obliga al diàleg i al reconeixement de la legitimitat de les idees del contrari. Principis que han faltat completament en les posicions de totes dues parts.

A partir d’aquestes premisses el llibre tracta d’oferir alguna via de sortida a la difícil situació actual, reconeixent les seves dificultats pel grau de confrontació que s’ha enquistat en bona part de la classe política espanyola i catalana. El punt de partida és reconèixer la realitat en la qual ens movem. D’una banda, l’existència d’una demanda reiterada en els últims anys i sustentada d’una banda important del poble català a favor d’un referèndum que permeti dur a terme la secessió de Catalunya respecte de l’Estat espanyol. D’altra banda, la inconstitucionalitat d’aquesta petició. Així les coses una opció és no fer res i limitar-se a exigir el respecte del text constitucional, i una altra és tractar de reformar la Constitució perquè pugui recuperar la seva funció de norma integradora del conjunt de la població de l’Estat. Admesa la conveniència de la reforma constitucional, aquesta al seu torn pot plantejar-se com una reforma de màxims, que inclogui el dret a la secessió, o bé com una reforma que defineixi de nou el model d’organització territorial i que pugui satisfer bona part de les reivindicacions catalanes sense incloure el dret a la secessió.

De totes dues opcions l’autor opta per la segona, en jutjar la primera totalment inviable políticament tant a Espanya com en els Estats del nostre entorn constitucional.

Situats en l’opció d’una reforma profunda del text constitucional, que no suposi un nou període constituent ni que pretengui reconèixer el dret a la secessió, l’autor aporta algunes idees sobre el seu possible contingut, i cita de forma reiterada com a exemple de proposta seriosa i raonable el document elaborat en 2017 per un grup de professors universitaris espanyols titulat “Idees per a una reforma constitucional”.

Aquesta reforma constitucional, que podria fins i tot dur-se a terme pel procediment no agreujat, tal vegada permetria recuperar en un moment inicial al sector nacionalista menys radical per al debat constitucional i, posteriorment, podria portar a aquest mateix sector a votar a favor de la reforma.

S’analitza també la proposta que en el seu moment va formular el professor Rubio Llorente de poder dur a terme un referèndum a Catalunya amb la simple modificació de la llei orgànica del Tribunal Constitucional per a canviar el sentit de l’article 92 de la Constitució, opció que malgrat el seu interès descarta pels molts problemes d’ordre jurídic i polític que planteja.

L’autor, doncs, ens commina a sortir de la política de trinxeres, i a partir d’una concepció substancial del principi democràtic que recull la nostra Constitució, reclama la necessitat de convertir el debat polític en un procés basat en el diàleg transaccional, un dialogo que tracti sempre d’aconseguir solucions integradores de les diferents opcions polítiques. La reforma constitucional es planteja com el camí per a assajar aquesta nova actitud.

Però la realitat no permet tenir grans esperances. El llibre es tanca amb una cita de Gaziel en la qual recorda com en 1934 Catalunya fet pels sòls un model que li hagués permès desenvolupar les seves aspiracions d’autogovern. I afegeix que es necessita calma i enormes dosis de paciència per a tornar a una situació de normalitat dins del conjunt de l’Estat. El llibre de Miguel de Beltrán pot ajudar a enfortir les actituds basades en el veritable exercici de la democràcia amb la finalitat d’aconseguir una solució al problema català, tenint en compte d’altra banda que vivim en 2019, dins de la Unió Europea, i no en l’Estat sobirà nascut de l’època del Tractat de Versalles.