A voltes amb les idees per a una reforma de la Constitució, per Eliseo Aja

Aquest blog ha parat esment al document Idees per a una reforma de la constitució, elaborat per 10 catedràtics/as de Dret Administratiu i Constitucional i que va ser presentat el passat 21 de novembre a Madrid (veure el post Un informe d’experts sobre la urgència de la reforma constitucional, 20 novembre). Aquesta nota per tant no repetirà idees conegudes i es limitarà a comentar la discussió del mateix que ha tingut lloc el 4 d’abril a Barcelona, per invitació del Cercle d’Economia. La diferència de temps i format (presentació a Madrid, debat a Barcelona) ha estat buscada expressament per obtenir el màxim interès de cada marc de reflexió.

Un primer objectiu seria valorar l’interès suscitat pel document. En general hem comprovat que la presentació de Madrid va tenir una enorme recepció (gairebé tots els mitjans importants van incloure informació i comentaris), i la majoria en termes positius. Aquests elogis poden veure’s en internet i ara ens limitem a les principals crítiques, tres sobretot, que també s’ha formulat.

La primera subratlla que la situació política ara és tan complicada que pràcticament impedeix qualsevol reforma constitucional. Podríem contestar que ja ho sabem però que aquesta dificultat no ens impedeix debatre sobre la present crisi constitucional i apuntar les seves possibles sortides. També podem retornar la pregunta: si la situació és tan difícil, hem de romandre mà sobre mà? Però la nostra formació de constitucionalistes ens permet afegir una mica més: les reformes més significatives s’han realitzat sempre en moment de crisi. Des de l’origen del nostre constitucionalisme, perquè el text de Cadis es va aprovar enmig d’una guerra desastrosa amb França, fins a l’última, perquè la norma suprema de la II República es va elaborar en una crisi general dels partits polítics tradicionals.

Hem rebut una segona crítica per limitar-nos a assenyalar línies generals de reforma i aportar pocs detalls. És cert, la nostra idea és que l’aportació que ens correspon com a professors ha de limitar-se a les grans línies i el seu detall correspon als futurs constituents.

El títol mateix del nostre full (“Idees…”) ja pretén assenyalar la funció modesta que ens correspon.

En més d’una crítica torna a assenyalar-se la necessitat d’aconseguir un consens entre les principals forces polítiques (de vegades es diu, equivalent a l’aconseguit en 1977-78), però també diverses ocasions hem destacat que el consens solament s’aconsegueix caminant, a mesura que es progressi en la discussió sobre la reforma, i que a més cal distingir els moments, perquè ara estem en la perspectiva d’una reforma constitucional, les majories de la qual estan fixades en els articles 167 i 168 CE.

La discussió a Barcelona, quatre mesos després de la presentació a Madrid, centrava l’atenció en el manteniment de l’interès de la proposta i en el seu acolliment a Catalunya. En dues sessions de debat que van durar 4 hores, la major part de les nombroses intervencions dels assistents va ser favorable a la iniciativa, ressaltant si cap la seva major necessitat pel temps transcorregut. Es va repetir també la crítica al govern i als principals partits per la seva falta de resposta a la crisi institucional.

Un segon al·licient per realitzar aquest debat a Barcelona provenia, per descomptat, de l’òptica específica de Catalunya, donada la gravíssima crisi que travessen les institucions de la Generalitat. Com era d’esperar, la crisi constitucional general va adquirir una perspectiva particular vista des de Barcelona i en si del Cercle i dels juristes catalans que van assistir al debat van aparèixer idees i matisos que poden facilitar l’acostament de posicions.

En el document inicial s’havien plantejat afrontar els problemes del sistema autonòmic i canalitzar en aquest marc la qüestió catalana. Concretant una mica més pensàvem que hi hauria almenys tres enfocaments positius: el reconeixement de la singularitat, la recuperació dels continguts estatutaris del 2006 desactivats per la sentència sobre l’Estatut i la recepció dels aspectes identitaris o d’organització institucional o territorial que només afecten a algunes CCAA.

Sobre els eixos anteriors el debat va il·luminar múltiples idees d’abast divers, de les quals solament s’enumeren algunes més fàcils de resumir: la relació dialèctica entre crisi de Catalunya i crisi de l’Estat autonòmic; avantatges per a Catalunya i les CCAA de les reformes generals, com el Senat, o l’accés a la Unió Europea; dificultat per formular la singularitat d’algunes CCAA, acceptada per les altres; canvi radical de l’Estatut actual per acercarele a la naturalesa d’una Constitució federada; possible idoneïtat d’una Disposició Addicional en la Constitució per fixar la particularitat de Catalunya; conveniència de reduir, des d’ara, la tensió ideològica sobre la nació, per totes les parts.

Aquestes i altres idees, aparegudes al llarg del debat, mereixen ser considerades amb atenció per superar la crisi constitucional que travessem a Catalunya i a Espanya, i seria positiu que poguessin integrar-se en el plantejament general.