Set qüestions i una conclusió a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’execució de les seves resolucions, per Eduard Roig

(English version).

1.- La renúncia a controlar el recurs al procediment de lectura única, doncs els dos conceptes del Reglament del Congrés a aquest efecte es redueixen a un contingut mínim (la “simplicitat” a mera intel·ligibilitat) o inexistent (doncs la “naturalesa” adequada pot ser qualsevol que així consideri la càmera), mentre que s’ignora per complet l’aspecte central del sentit i possibilitat de discussió i acord entorn d’esmenes parcials en les fases de ponència i comissió, que hagués permès un control més intens d’un aspecte creixentment problemàtic als nostres parlaments.

2.- El rebuig del caràcter sancionador de les mesures de suspensió d’autoritats (que implicava l’aplicació de les garanties de l’art. 25 CE) a partir de dos elements: l’orientació (exclusiva o no) de la mesura al compliment i la seva temporalitat. El Tribunal introdueix la limitació de la suspensió a “les facultats necessàries per al compliment” (un matís aliè a la llei) i apunta al desenvolupament del dret de defensa dels afectats. Els vots particulars arriben a conclusions diferents a partir de la jurisprudència del TEDH; i el magistrat Xiol qüestiona encertadament l’adequació i límits de la suspensió per a la presumpta finalitat de compliment en cas d’obligacions de no fer. La Sentència en canvi evita acuradament considerar les conseqüències de la suspensió i la configuració de l’eventual substitució resultant, amb el dubtós mèrit d’enjudiciar la constitucionalitat de les mesures sense examinar el seu contingut, la qual cosa probablement s’adeqüi a la “abstracció” del procediment com l’entén el TC (vinya. infra) però poc ajuda a considerar convincent la seva motivació.

3.- La ceguesa davant la posició dels càrrecs suspesos. El Tribunal no es planteja la qüestió de la posició dels destinataris de la mesura: ni el seu caràcter electe, ni les seves funcions constitucionals, ni la seva aforamiento. Els efectes generals i vinculants de les seves resolucions basten per excloure qualsevol possible limitació, la qual cosa sorprèn davant l’extensió de les al·legacions sobre aquest tema per part del recurrent. Encara que la remissió a un examen de proporcionalitat en les futures decisions d’aplicació (vinya. infra) obre una porta referent a això.

4.- La diferenciació amb l’execució forçosa (155 CE) i la posició del TC en el sistema polític. La Sentència exclou una “reserva” de suspensió d’autoritats en favor del procediment del 155 CE. I ho fa destacant la diferència de causa entre aquest procediment (un incompliment políticament constatat) i l’ara jutjat (una sentència). Però gens afirma sobre el canvi de posició que això significa per al propi Tribunal (proper per alguns al significat del impeachment); i això àdhuc tenint en compte que el TC havia considerat (STC 49/2008) que el legislador està limitat per el “model de TC que es deriva (…) de la nostra Norma Suprema i dels principis constitucionals que es projecten sobre el mateix”, la qual cosa es recorda en el FJ 3 per oblidar-se després.

5.- La necessitat de tutelar el compliment de les seves pròpies sentències. Segons el Tribunal, la potestat jurisdiccional inclou necessàriament la garantia del compliment de la sentència per l’òrgan que la va dictar (FJ 9). Afirmació apodíctica que contrasta amb l’anterior redacció de la LOTC, el dret comparat i la realitat dels propis tribunals ordinaris. Sens dubte, el caràcter jurisdiccional d’una resolució exigeix el seu compliment i la seva garantia també jurisdiccional (encara que una major atenció a les diferències entre compliment, garantia i execució seria desitjable); que aquesta garantia correspongui al mateix òrgan que va dictar la sentència i abast a la suspensió d’autoritats és una altra qüestió que si bé pot defensar-se en termes de possibilitat (el que exigeix argumentar-ho i plantejar-se els seus efectes i alternatives) difícilment pot imposar-se en termes de necessitat (i en conseqüència sense argumentació ni alternativa).

6.- La configuració abstracta del recurs i la remissió a la seva futura concreció. El Tribunal insisteix constantment en el caràcter abstracte del seu examen per evitar entrar en els efectes i adequació de les mesures en relació amb els diferents procediments en què poden utilitzar-se. Com a conseqüència d’això són molt freqüents les remissions a la futura aplicació, per valorar en cada cas els seus límits i condicions d’idoneïtat i proporcionalitat, la qual cosa els magistrats discrepantes qualifiquen de renúncia a exercir el pertinent control. No obstant això, aquesta decisió situa a les mesures de compliment davant un futur estarrufat de dificultats en la seva eventual aplicació concreta, si el Tribunal pren de debò la seva pròpia remissió.

7.- La motivació de les sentències. El Tribunal insisteix repetidament en el caràcter genèric de l’argumentació del recurrent. Però la lectura de la sentència mostra que aquest defecte correspon en molt major mesura al seu propi raonament, que troba en els vots particulars una rotunda crítica sobre aquest tema, inaudita en els més de 35 anys del TC. En una sentència que tant èmfasi conté en els mitjans d’execució com a element inherent a la jurisdicció, hagués estat assenyat recordar que més inherent a ella és la motivació de la sentència i la seva congruència amb les al·legacions del recurrent.

En l’espectacle que estem vivint, tan poc “abstracte” i tan vinculat al molt concret debat català, el Tribunal ha escrit un nou acte, interpretable com a reafirmació de la seva autoritat i posició (instada pel legislador i caracteritzada per la voluntat de canalitzar jurisdiccionalment el conflicte), però també com a remissió al futur de les mesures de garantia en cada cas concret, que hauran de sotmetre’s a un nou control que facilitarà l’opció per les menys oneroses.

No obstant això, a la llum de la seva escassa argumentació dels seus nombrosos silencis i de la rotunditat del seu to, la resposta del Tribunal podrà potser salvar les noves capacitats de garantia de compliment i execució de les seves resolucions, però més aviat agreuja la seva crisi de auctoritas. La Sentència, com la pròpia Llei, pot satisfer als qui es preocupen per la necessitat formal d’instruments de garantia de les seves resolucions però difícilment als qui es preocupen pel seu respecte i compliment efectius.