Eleccions generals (II): posicions, estratègies i dilemes cara a la investidura, per Francesc Pallarés

(English version).

La situació és molt més complexa del que des dels grans mitjans s’ha presentat, amb una lectura superficial o bé interessada (a favor del PP) dels resultats. Basats en la condició del PP com clara minoria parlamentària i únic partit que ha guanyat vots i escons respecte de les eleccions de desembre un govern presidit pel PP es presenta com a conseqüència natural dels resultats, sense altra opció.

Però no estem en una situació postelectoral “normal”. Estem en el segon acte en el difícil procés fundacional d’una nova etapa en la política espanyola, que comença a articular-sobre un sistema multipartidista. Al costat dels efectes de la crisi i les polítiques d’austeritat aplicades, el profund descontentament dels ciutadans amb els polítics i l’aparició amb força de nous partits tenen com a referent clau l’escandalosa llista de casos de corrupció que principalment impliquen a un bon nombre de representants del PP i fins i tot al propi partit.

Certament temes socials, econòmics, territorials, defineixen la normalitat de la competició política en els nostres sistemes de partits i configuren diversos àmbits parcials de competició. No obstant això altres (corrupció, prevaricació, incapacitat per afrontar-, conspiració des d’institucions públiques,) afecten el nucli dur del nostre sistema representatiu i són els que fonamenten la transversalitat de la radical oposició al PP per part dels altres partits i d’una àmplia majoria ciutadana. En conjunt 1 de cada 3 votants ha donat el seu vot al PP i 2 de cada 3 s’han expressat explícitament en contra.

Les posicions dels partits s’articulen doncs sobre dos grans eixos. El principal, articulat sobre la corrupció i la seva perversió de la democràcia, és el que aïlla a l’actual PP dels altres partits i faria gairebé impossible que aconseguís socis per a la investidura o per governar El segon eix és més divers i complex i és el que sobre i separa els partits sobre els temes “normals” de competició, definint alguns antagonismes molt importants, i on es troben les dificultats per establir acords alternatius per a la investidura.

La investidura del PP únicament amb els propis vots (137) només seria possible amb l’abstenció del PSOE (85) ja que encara que tots els altres partits votessin negativament sumen menys (128) que el PP. Sembla més versemblant per a aquest supòsit que també Ciutadans s’abstingués, amb el que la investidura del PP seria encara més clara. Donats les posicions expressades en la campanya electoral Què concessions hauria de fer el PP als eventuals “facilitadors” perquè transgredieran les seves posicions anteriors? Quines conseqüències internes i electorals comportaria PER ALS CIUTADANS (Cs) i PSOE?

L’acord de PP i Cs suma 169 escons i necessitaria l’abstenció d’un mínim de 13 diputats / es per poder guanyar la investidura en segona volta. Al costat de mesures per a la regeneració de la vida política, Cs va fer qüestió de la figura de Rajoy per poder trobar un acord amb el PP. No obstant això el resultat ha reforçat el paper de Rajoy que de tota manera ha de trobar alguna compensació que permeti Rivera presentar-la davant uns votants als quals ha assegurat que no vol Rajoy, especialment després que els menys radicals en aquest sentit ja hagin abandonat Cs i votat al PP. Seria suficient una la Presidència de Congrés per Cs juntament amb la reforma electoral així com mesures de regeneració i gestos clars i immediats contra la corrupció Però en qualsevol cas no sembla realista que partits nacionalistes (amb excepció de CC) puguin donar el vot positiu o abstenir davant d’aquest acord. ¿ “Prestaria” el PSOE les abstencions necessàries?

Un acord PP-PSOE, de gran coalició, que podria comptar potser amb el suport de Cs, és l’únic que asseguraria una majoria absoluta. És l’opció que el PP proclama com preferida, interessat fonamentalment a aparèixer com conciliador, i sabent que el PSOE, com ha afirmat repetidament, no s’involucraria en unes responsabilitats de govern sota el predomini del PP.

En el cas de fracàs de la investidura a favor de PP, un acord entre PSOE i Units Podem (UP) amb presidència de Sánchez ia la qual UP ja s’ha mostrat disposat, reuniria 156 escons, tenint en contra als 137 del PP i gairebé amb tota seguretat els 32 de Cs (excepte que no hagués rebut el tracte esperat per part del PP). Necessitaria doncs el vot favorable de 14 dels 25 diputats / es dels partits nacionalistes (hi ha diverses combinacions) i l’abstenció dels altres. ¿Prendrà la iniciativa el PSOE?

El PSOE és l’eix sobre el qual gira tot aquest procés i afronta la situació en estat de divisió i lluites internes. En principi, no sembla que cap opció, bé sigui facilitar la investidura del PP amb l’abstenció o bé prendre la iniciativa d’un acord alternatiu que passaria forçosament per UP i amb el beneplàcit de partits nacionalistes, pugui fer consens intern. I en aquesta situació la consulta als afiliats pot aprofundir en el desconcert i la pèrdua de confiança en el partit. Els durs atacs a Podem durant la campanya no han fomentat predisposició en aquesta direcció, si bé l’orientació d’esquerra dels afiliats i la posició de primacia que el PSOE ha mantingut sobre UP pot fer més factible aquesta possibilitat. Els interessos de l’entorn mediàtic dominant, també el proper al PSOE, aplaudirien la “responsabilitat” de l’opció facilitadora. En canvi reaccionarien amb tota la seva cruesa davant la via alternativa. I en tal cas fins i tot ser boicotejat per alguns diputats en la sessió d’investidura que comptarien amb la “lloança” de l’entorn mediàtic. En principi l’opció facilitadora tindria costos a mitjà / llarg termini per al PSOE. En canvi els de l’opció alternativa es produirien més directament en el curt termini.

Al llarg del procés el PP anirà obrint progressivament alguns aspectes a la negociació i mostrant disposició a reformes que seran adequadament publicitats en l’entorn mediàtic dominant (inclòs el grup proper al sector conservador del PSOE) per presentar un PP negociador i reformista i crear un clima d’opinió que faciliti al PSOE presentar davant els seus votants una abstenció “honrosa”.

Però és evident que la major / menor disposició del PP a acceptar propostes dependrà de la pressió a la qual se li ha obert. És a dir, si no percep com a possible una alternativa, la pressió és gairebé nul·la (excepte la derivada d’una tercera convocatòria la responsabilitat no compartiria en solitari) i deixa una àmplia disposició a Rajoy. En aquest sentit tant des del PP com des dels seus mitjans afins a la investidura de Rajoy (en un o altres termes) es presenta com una conseqüència natural del resultat de les eleccions. Menys coherència s’observa en aquelles posicions a l’interior del PSOE (i mitjans de comunicació afins) o des de dins del PSOE que alhora que proclama la seva radical oposició al PP promouen l’abstenció per facilitar un govern del PP. La posició de la direcció del PSOE de no facilitar un govern del PP té diverses arestes. D’una banda, i almenys durant un primer període del procés d’investidura, crea pressió sobre el PP per buscar acords amb Cs, contribuint així indirectament a donar més valor negociador de reformes a un partit una mica devaluat per la seva retrocés electoral i l’avanç del PP. No obstant això, en el cas de realitzar-se, l’aritmètica d’aquest acord tampoc és suficient i davant la inversemblança d’un acord amb el PNB, el PSOE hauria de decidir si facilitar d’una o altra manera el govern del PP (sobre acord o no amb Cs ). Però: ¿Perquè deixar que el PP desenvolupi unes polítiques que entenen nocives en lloc de, existint una base aritmètica encara complexa, intentar formar una majoria alternativa per desenvolupar unes polítiques que entén en benefici de la gran majoria de ciutadans?

L’elecció de la Mesa del Congrés el 19 d juliol pot marcar una primera direcció. Fins i tot a falta d’avenços en la formació de majories, l’elecció del President del Congrés (i del Senat) per majoria simple en segona votació és un incentiu important a buscar acords, ni que sigui per evitar “sorpreses”. És a dir, si no hi ha acords de cap tipus en principi el candidat del PP seria elegit President del Congrés en segona votació. I igualment, si cada partit vota el seu candidat als diferents llocs, els quatre grans partits tindrien una Vicepresidència i una Secretaria. Però, ha garanties per a això? Així, davant la falta d’acords per a la investidura, si el PP divideix adequadament els seus vots podria obtenir 2 vicepresidències i 2 secretàries, ja que té quantitat de vots suficient per situar 2 dels seus candidats entre els quatre més votats en cadascuna d’aquestes dues votacions. És aquest cas Cs quedaria fora de la Mesa. Però, en la hipòtesi de mantenir-se els altres igual, també PSOE i Podem podrien dividir els seus vots i optar a dos llocs a la Mesa en detriment també de Cs. Des d’aquesta perspectiva Cs és el partit que té més incentius per buscar acord que li garanteixin la seva presència a la Mesa. Però en general, es generen situacions d’incertesa, en uns llocs o altres, per a tots els partits. La recerca d’acords que aportin seguretat a una determinada presència incerta es converteix en estratègia dominant, que enfronta els interessos d’uns partits amb els d’altres i de la qual sortiran guanyadors i perdedors. És possible que aquests acords arribin també la formació de la Taula del Senat, el sistema d’elecció conté encara més incentius als acords que en el cas Congrés. En l’estat actual del procés d’investidura, el PSOE té suficients incentius per intentar acord amb Cs i UP, cadascun també amb els seus propis incentius per a establir aquests acords. Deixar al PP en minoria a les taules, assegura la presidència, incrementar la pressió sobre el PP, “tub d’assaig” per a un acord més ambiciós.