El 15-M i els seus reptes per al dret constitucional, per Patricia Lobo
Un opuscle escrit per l’ex combatent de la resistència francesa Stephane Hessel ve a ser el text de capçalera d’un moviment, el del 15-J o dels indignats, que té una mica de vell i molt de nou i que han anat analitzant especialment ciències socials com la ciència política i la sociologia. El dret constitucional també té molt a dir sobre algunes de les qüestions que planteja, no noves en el fons però sí potser en la forma i intensitat.
El moviment sorgeix en un context de crisi econòmica i de desafecció dels ciutadans enfront de les institucions i, si bé és heterogeni i està per definir, posseeix un element incontestable com és el domini i ús natural de la xarxa com a forma d’informació, comunicació i relació. Enfront d’això, les dificultats per accedir al mercat de treball i als cercles de decisió política i de participació li porten al fet que, com a moviment, qüestioni frontalment la legitimitat i la representativitat de les institucions. Un dels seus lemes és “no ens representen”.
En efecte, al marge de les reivindicacions i accions relacionades amb una millor distribució de la riquesa i la defensa dels drets socials, que sofreixen en aquest context retallis sense precedents, principalment es qüestiona el sistema polític-institucional de la democràcia representativa amb els partits com a maquinàries d’articulació i exercici del poder.
La democràcia representativa que consolida la Constitució de 1978, amb un sistema de govern parlamentari i amb algunes pinzellades de formes de democràcia directa i participativa, té unes característiques de difícil adaptació a les noves formes de participació i comunicació que representen les transformacions i mobilitzacions a través de les xarxes socials. El anquilosamiento dels partits, la seva rigidesa i les dificultats de qualsevol forma de canalització de la voluntat popular anés d’ells, les manques participatives i de transparència dels processos de presa de decisions, entre uns altres, apareixen com a principals causants de la negació de la representativitat del sistema pels indignats. Tot això, juntament amb altres elements gens menyspreables com és la crisi d’algunes institucions i la falta de remeis jurídic-constitucionals (llegeixi’s la impossibilitat d’abordar la reforma constitucional) han contribuït a la situació actual. I és aquí on el dret constitucional, amén dels partits i les instàncies de poder, ha de reflexionar, construir i respondre als reptes. Vegem algunes de les raons de la indignació.
El sistema electoral cosina als grans partits i afavoreix la distància entre elector i triat. Recordem també que seguim operant amb la prohibició del mandat imperatiu i la ficció del diputat representant de tots els ciutadans, de manera que, en cas de conflicte amb el partit a través del que es va presentar pot alinear-se amb aquell que va defensar postulats totalment contraris. Paradoxalment, la qual cosa és un dels anomenats contrapesos del poder dels partits pot tenir efectes devastadors per a la credibilitat del sistema (alteració de la voluntat popular i de les majories democràticament triades).
El sistema és rácano amb les formes de democràcia participativa. Les seves escasses fórmules impedeixen als ciutadans, per exemple, presentar una iniciativa legislativa popular, d’efectes ínfims, en els aspectes que més directament els afecten, com els drets fonamentals o les normes de caràcter tributari o la reforma constitucional. Així mateix, a diferència del que ocorre en altres països, els ciutadans no poden decidir en consulta sobre el proposat.
Les institucions són incapaces de renovar-se i en alguns casos adopten decisions d’enorme transcendència havent estat prèviament afeblides i deslegitimades per la inoperància dels partits polítics. Més enllà de la seva renovació, el domini que sobre elles exerceixen els partits limita en ocasions de forma considerable la seva independència i amb això la funció de control que han d’exercir.
No ha estat aprovada la llei d’accés a la informació pública, llei a través de la qual es podria millorar considerablement la transparència administrativa i la capacitat de control i crítica ciutadana. Àdhuc pitjor, recentment s’aprova el projecte a manera de brindis al sol sabent la seva impossible aprovació per l’avançament electoral.
Són només uns exemples, temes centrals però no únics. Són reptes tant per al poder polític com per a la ciutadania. Però també per al dret constitucional com a dret que regula el poder públic i les seves relacions amb els ciutadans. Els uns i els altres haurien de posar a la feina per dotar de profunditat i coherència a les propostes inicials.
