Prevalença de la legislació estatal i desplaçament de la Llei Autonòmica: Novetats, per Santiago Valencia Vila
Letrado de la Xunta de Galicia
La Sentència 102/2016, de 25 de maig de 2016 del Ple del Tribunal Constitucional (TC), reiterada en la de 23 de juny, aquesta de secció, va avalar el supòsit on un “operador jurídic primari”, nou terme per al constitucionalisme, haver d’inaplicar una llei autonòmica per contradicció amb una llei bàsica estatal. Això en base a una renascuda clàusula de prevalença estatal i a un reconeixement de canvi en la seva doctrina prèvia
L’anterior, que sens dubte suscitarà ia la nostra curiositat, no estaria complet si no atenem a les singularitats del cas.
L’acte impugnat era un Decret autonòmic de fusió d’ajuntaments. La problemàtica, la llei 5/1997 d’Administració local de Galícia, article 32.1, exigia una majoria municipal superior a l’actualment esmentada a l’article 47.2 de la Llei bàsica de règim local (LBRL), redacció donada per llei 57/2003. En aquest procediment, després d’importants informes jurídics, es va validar la majoria que arribava a la referida en la legislació estatal.
Però hem dit que havia singularitats, que descrivim. La primera, és que la llei gallega recollia la majoria qualificada esmentada en la redacció original de la legislació bàsica. El que va succeir és que després es va reformar aquest precepte estatal, per a rebaixar-la, sense ulterior moviment legislatiu autonòmic. La segona, és que la col · lusió normativa era matemàtica (percentatges de majories), si se’ns permet l’expressió. Aquest operador jurídic tenia davant seu una dicotomia perfecta: l’seguir una, sempre deixava d’aplicar l’altra. La tercera, és que l’intèrpret constitucional ja havia declarat bàsic el precepte estatal sobre aquestes majories, reiteradament, en supòsits de fet referits no a la fusió, cert, però amb doctrina sobre tot el conjunt de l’article 47.2 LBRL (veure STC 33/1993 , FJ 3, després seguida en SSTC 331/1993, 66/2001 i 159/2012), qualificant de límit positiu i negatiu.
El supòsit de fet a avaluar en la STC 102/206 era, llavors, l’actuació d’aquest “operador jurídic primari”, i, després, com havia d’haver procedit el seu tribunal enjudiciador. Avancem que el TC va estimar que la Xunta de Galícia “va actuar encertadament” i després va inadmetre la qüestió d’inconstitucionalitat.
El Ple, a situar-se en la dimensió de l’aplicador inicial, considera que “L’operador jurídic primari, al qual preferentment van destinades les normes, té necessàriament que operar amb la tècnica del desplaçament d’una de les lleis en conflicte” sobre la base que aquest “no té legitimació per suscitar qüestió d’inconstitucionalitat …”. Per la seva ancoratge jurídic recupera la clàusula de prevalença de l’article 149.3 CE, que era el camí suggerit en els vots discrepants de la doctrina prèvia (per tots, vots de les SSTC 1/2003 o 66/2011).
En aquesta Sentència apareix com un factor determinant la seva convicció que, en aquest cas, el legislador autonòmic no va voler apartar-se del legislador estatal, sinó que simplement no es va adaptar a la seva reforma. Part d’una intenció de “mimetisme” al legislador autonòmic
Un altre aspecte rellevant és si l’elevació de la qüestió d’inconstitucionalitat era aquí improcedent. El TC la inadmet perquè considera que aquesta només es podria d’haver-se dubtat de la legislació bàsica estatal, que va ser la seguida en l’actuació impugnada, no sobre l’autonòmica. Inadmet, en definitiva, perquè “se’ns pregunta sobre la constitucionalitat d’una norma que no resulta aplicable al cas”.
Després de la lectura de la Sentència queden dubtes obertes de futur. Per exemple, si és una doctrina per a casos tan singulars com aquest, o si s’inicia una doctrina més general sobre la inconstitucionalitat sobrevinguda en casos de “leges repetitae”. Observem la referència textual a que estem davant “un dels casos” d’entrada de la prevalença. Una altra, si aquesta possibilitat d’inaplicació és només per a l’operador primari, o si s’estendrà també als tribunals. El FJ 2 diu que s’aparta de la doctrina prèvia, que era referida a la inaplicació pels tribunals i el FJ 3 afegeix que encara que aquí la singularitat era el pla de l’operador no judicial, “això no altera l’essència del problema plantejat”, sinó que fa a visualitzar les inconveniències de la seva doctrina prèvia. Finalment, el FJ 6 diu que de la regla de l’article 149.3 CE són “destinataris els aplicadors del Dret sense distinció”, i només esmenta com a suposat de necessària elevació de la qüestió, si es dubta sobre la llei bàsica posterior.
Finalment, apuntar l’existència de vots particulars a les dues sentències, curiosament, en nombre i de magistrats diferents.
