I després de la victòria del No en el Plebiscit de l’Acord per la pau a Colòmbia?, per Natalia Caicedo

Prof. lectora de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona

(English version).

Per a sorpresa del Govern Colombià, de les FARC-EP, de la comunitat internacional, dels votants del Si i fins i tot dels votants del No el resultat del plebiscit sobre l’Acord de Pau a Colòmbia va ser la No ratificació de l’Acord. Els resultats deixen una victòria del No per un estret marge. El Sí va obtenir un 49.78% de total de vots, mentre que el No un 50.21%. Això suposa que si ben l’Acord no pot implementar-se, els resultats no signifiquen en cap cas que existeixi una àmplia majoria que ho objecti, és mes si el resultat hagués estat invers l’anomenat a la reflexió, possiblement, hagués estat similar. També cal destacar l’alt nivell d’abstenció. Un 60% dels colombians i colombianes van decidir no acudir a les urnes. Si bé és cert que a Colòmbia existeix una llarga tradició abstencionista en tots els processos electorals, per al plebiscit es van mobilitzar tant els sectors polítics (el uribismo, els sectors afins al President i l’esquerra), com els sectors socials i moviments ciutadans, malgrat la qual cosa no es va aconseguir la participació que s’esperava d’un procés tan transcendental. També crida l’atenció la distribució territorial del vot. El No es va centrar a les grans ciutats i a les zones on el conflicte no ha tocat de manera directa, mentre que a les zones més castigades per la violència va guanyar el Sí, fins i tot en determinats municipis amb folgades majories.

Davant la incertesa generada en els primers dies després dels resultats, resulta útil repassar la Sentència C-379/2016 de la Cort Constitucional Colombiana, recurs previ d’inconstitucionalitat sobre la Llei de Convocatòria del Plebiscit. En aquesta sentència s’apunten algunes claus sobre els efectes jurídics de la convocatòria. En el seu pronunciament la Cort comença per assenyalar que l’objecte del plebiscit no és en cap cas definir el contingut i l’abast del dret a la pau, previst en art. 22 de la Constitució colombiana, doncs com qualsevol dret fonamental aquest no pot ser sotmès a consulta popular. L’objecte del plebiscit és l’Acord final que materialitza una posició política sobre les matèries negociades com a condicions per a la fi del conflicte i l’assoliment de la pau. En aquest marc, el plebiscit és justament l’instrument que dota d’efectes vinculants a l’acord, incorporant un mandat al President de la República d’implementació del mateix en cas que la majoria dels votants optessin per aprovar l’acord. De la mateixa manera, enfront d’un resultat desfavorable o per falta de vots suficients la conseqüència és la impossibilitat jurídica per al President d’iniciar la implementació de l’Acord. En tot cas, la victòria del No a cap moment suposaria una limitació de les facultats que la Constitució confereix al Govern per mantenir l’ordre públic i entre elles la subscripció d’acords de pau amb grups armats il·legals i en el marc de la sortida negociada al conflicte. D’aquesta manera, davant un resultat negatiu en les urnes, la Sentència de la Cort indica que el President podrà novament iniciar un procés de renegociació dels acords, sense que uns resultats adversos en el plebiscit suposin una objecció a la totalitat del procés de pau i impedeixin la possibilitat d’obrir noves vies per a la sortida negociada al conflicte.

La renegociació dels acords ha estat justament la sortida que la taula de negociació ha decideixo iniciar després dels resultats del plebiscit. La via per a això no va ser la incorporació dels representants del No a la taula de negociació, la qual continua sent bilateral (Governo-FARC-EP), sinó l’obertura d’un procés de diàleg nacional. A través d’aquest procés la taula de negociació ha rebut un ampli nombre de propostes de modificació de l’Acord provinents del Centre Democràtic, de figures polítiques rellevants (expresidents), de l’Església cristiana i evangèlica i de la ciutadania. En aquest nou escenari, la clau de la renegociació dependrà, en primer lloc, de la capacitat dels sectors del No de delimitar els punts neuràlgics del desacord, de manera que les modificacions o propostes no suposin una esmena a la totalitat de l’Acord, ni la incorporació de nous temes que tinguin una relació indirecta o tangencial amb el contingut de l’Acord. Per la seva banda, els partidaris del Sí han de també delimitar clarament el contingut essencial de l’Acord, és a dir, allò que no pot ser modificable, bé perquè són temes directament vinculats amb el contingut del dret a la pau, bé perquè no van ser qüestionats durant el debat del plebiscit. En tot cas, l’èxit de l’exercici de delimitació dels punts de desacord i posterior renegociació dependrà en gran manera de la capacitat de tots els sectors d’actuar sota una ètica negociadora que deixi de costat els interessos partidistes, els personalismes polítics i els càlculs enfront de les futures eleccions presidencials. I són, justament, les eleccions presidencials la tercera de les claus. Una dilatació excessiva de la renegociació acabaria coincidint amb el període de campanya a les eleccions presidencials de 2018, cas en què el risc de polarització del procés de pau escenificat en les diferents candidatures pot ser molt alt.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0