Autores Autors Blog Blog Laura Huici Sancho Laura Huici Sancho

Turisme, cooperació internacional i passaport sanitari, en un món amb COVID-19

19 maig, 2021

Quan el Director General de l’OMS va declarar l’existència d’una emergència de salut pública d’importància internacional (ESPII), el 30 de gener de 2020, alguns Estats, pocs, ja havien començat a adoptar mesures de control a l’entrada de persones procedents de la regió xinesa en la qual s’havien registrat els primers casos, d’humans infectats amb COVID-19. No obstant això, les recomanacions temporals, aprovades després del dictamen del Comitè d’Emergència de l’OMS, no van incloure restriccions als viatges perquè no es van considerar necessàries amb la informació disponible. En aquells moments, només, s’havien reportat un centenar de casos de malalts fora de la Xina. Com sabem, els esdeveniments es van precipitar durant el mes de febrer i les primeres setmanes de març.

Recordem que les recomanacions són mesures que segons el Reglament Sanitari Internacional[1](RSI) l’Organització Mundial de la Salut (OMS) podrà proposar als Estats part per a prevenir la propagació d’una malaltia en els supòsits d’emergència de salut pública internacional, entre aquestes mesures poden incloure’s els controls i restriccions a la mobilitat internacional de les persones. L’impacte econòmic i social d’aquestes restriccions determina, no obstant això, el seu caràcter excepcional. En l’articulat del RSI, aquesta excepcionalitat s’evidencia repetidament, en l’exigència que les mesures es limitin al que requereixi el nivell adequat de protecció sanitària, evitin les interferències innecessàries i respectin la dignitat, els drets humans i llibertats fonamentals de les persones. És doncs evident la rellevància que per al turisme internacional, com a activitat que implica la mobilitat de persones, tenen les mesures de prevenció, protecció, control i resposta, enfront de la propagació internacional de malalties.

1.- Salut i turisme internacional en temps de COVID

Així, segons l’Organització Mundial del Turisme (OMT), el nombre de destins mundials amb restriccions a l’entrada de persones va augmentar des de 52, a principis de Febrer de 2020, a 81, a principis de març, i 119, a mitjans d´ aquest mateix mes, una vegada declarada ja la situació de pandèmia. Des d’una perspectiva geogràfica, l’adopció de restriccions va seguir l’origen i expansió del virus, començant a adoptar-se a Àsia i Pacífic, estenent-se a poc a poc també en destins d’Amèrica, Àfrica, Europa i Orient Mitjà. A principis d’abril de 2020, el 96% de les destinacions del món tenien restriccions als viatges internacionals de persones. Segons la OMT, havien adoptat restriccions el 100% dels destins a Àfrica, Àsia i Orient Mitjà, el 92% dels destins a Amèrica i el 93% dels destins a Europa[2]. L’actualització de l’estratègia de l’OMS, publicada el 14 d’abril de 2020, reconeixia ja aquesta realitat i assenyalava explícitament la possibilitat que els Governs es veiessin obligats a adoptar mesures restrictives del moviment de la població, dins del territori de l’Estat i també internacionalment, en proporció al risc per a la salut que estiguessin enfrontant a cada moment.

L’impacte d’aquestes restriccions sobre el sector turisme han portat a la OMT a seguir molt de prop el tema. La OMT ha publicat ja 9 informes sobre les restriccions als viatges en el Món (l’últim té data de 8 de març de 2021). Les dades evidencien que les restriccions imposades pels Estats són diverses però que poden agrupar-se en tres tipus de mesures que són les més habituals:

  • el tancament total de les fronteres al turisme estranger (aquest tipus de mesures van arribar a afectar el 75% dels destins mundials al maig de 2020 i encara superen el 30% al febrer de 2021),
  • la prohibició d’entrada per a persones procedents d’uns certs països o llocs (excepcionalment les prohibicions s’apliquen per raó de nacionalitat o es vehiculen en la retirada o negació de visats) i/o
  • la restricció d’entrada condicionada al compliment d’unes certes condicions com, per exemple, la realització de PCR o d’altres tipus de proves, com els test d’antígens, que s’han anat introduint progressivament, la declaració expressa del lloc d’estada del turista, per a facilitar la localització en cas necessari, la contractació d’assegurança mèdica especial per a COVID-19, durant el període d’estada en l’Estat, i/o el compliment d’un període de quarantena, després de l’entrada al país.

A totes aquestes mesures, cal afegir les recomanacions generalitzades de no viatjar, tret que sigui absolutament necessari, i la suspensió de vols amb origen o destinacions determinades.

Si observem el tipus de restriccions amb una perspectiva geogràfica, resulta interessant destacar que, segons els informes publicats, existeix una certa homogeneïtat en les mesures adoptades pels Estats de cada continent. Els tancaments complets han estat l’opció prioritària a Àsia i Pacífic, mentre que els tancaments parcials han estat una pràctica més habitual entre els Estats europeus, la majoria dels Estats a Amèrica i a Orient Pròxim.

Durant els mesos de juliol a novembre de 2020, alguns Estats van suavitzar les seves restriccions, però l’aparició de noves variants del virus i l’increment generalitzat de casos han provocat un canvi de tendència en 2021, la qual cosa ha deixat només en un 2% el nombre de destins del món que no preveuen cap restricció d’entrada. A més, segons indica la OMT en el seu últim informe, les restriccions tornen a imposar-se fins i tot en Estats amb un nivell alt en els índexs de Salut i Higiene i d’Acompliment Mediambiental. Les dades de principis de 2021 modifiquen així les conclusions de l’informe publicat al desembre de 2020 que assenyalaven una relació inversament proporcional entre aquests indicadors i el número o tipus de restriccions adoptades. La OMT assenyala també que l’abast de les restriccions no està forçosament relacionat amb una alta incidència del virus dins de l’Estat (atès que, segons les dades disponibles, la majoria dels Estats, que prohibeixen l’entrada de turisme internacional, tenen una incidència inferior a 20 casos per 100.000 habitants, a 14 dies). Un factor que sí que influeix és, lògicament, el pes del turisme en el producte interior brut de l’Estat en qüestió.

2.- El passaport o certificat de vacunació com a instrument de recuperació per al sector turístic

El camí cap a la recuperació del turisme internacional discorre, evidentment, per aconseguir que els Estats flexibilitzin els tancaments de fronteres, optant pel segon i, millor encara, el tercer tipus de restriccions a la mobilitat. Si no és possible eliminar completament les mesures, sí que s’urgeix a triar opcions que condicionin l’entrada de turistes, però no la prohibeixin. Referent a això, la OMT ha assenyalat, reiteradament des del principi de la pandèmia, la necessitat de coordinar internacionalment el tipus de mesures que es poden adoptar, harmonitzant criteris, protocols de viatge i de salut, que generin confiança i serveixin també a l’objectiu d’evitar la propagació del virus. No obstant això, excepte en algunes iniciatives puntuals, la OMT no ha aconseguit tenir l’èxit esperat enfront de la situació d’emergència generada per la pandèmia. En aquest context, la iniciativa d’elaborar un passaport o certificat de vacunació podria ser una llum al final del túnel del sector turístic.

El passaport sanitari va ser una de les primeres propostes que va obtenir bon acolliment en el Comitè Mundial de crisi per al Turisme (CMCT), òrgan clau en la OMT per a promoure la cooperació i coordinació entre els representants del seu propi Consell Executiu i Comissions regionals, amb la resta de les organitzacions del sistema de Nacions Unides i representants del sector privat. Una primera versió del passaport sanitari es va plantejar ja a l’abril de 2020 en la forma d’un passaport sanitari digital. Es tractava llavors d’una aplicació per a telèfons mòbils, en la qual es podien emmagatzemar les dades mèdiques del viatger, per a ser accessibles des de qualsevol lloc, quan fossin necessaris. Aquesta iniciativa va constituir una de les mesures de la prova pilot que la OMT va monitorar a Canàries, al juliol de 2020.

La reunió del CMCT, de gener de 2021, recupera la idea del passaport sanitari vinculada ara al procés de vacunació. La possibilitat d’exigir un certificat de vacunació per a facilitar l’entrada en el territori nacional apareix explícitament en l’article 31 del RIS, com una de les mesures que poden adoptar els Estats. La clau està, segons destaca la OMT, a coordinar les característiques d’aquest certificat i estandarditzar els procediments per a la seva aplicació de manera que pugui convertir-se en un instrument útil per a facilitar la mobilitat internacional de persones, permetent eliminar les prohibicions d’entrada, les exigències de quarantenes o altres mesures restrictives. No són pocs els reptes a superar per a logarlo tenint en compte, d’una banda, tant la diversitat de vacunes, com les diferències entre els Estats en autoritzar el seu ús i en els seus plans de vacunació i, d’altra banda, la insuficiència de dades que, encara que optimistes, són encara molt inicials en relació amb els efectes de les vacunes sobre la pandèmia[3]. A més, la lentitud del procés de vacunació, a nivell mundial, comporta que sigui necessari continuar treballant a buscar alternatives que permetin donar resposta al desig de viatjar sense que això constitueixi un perill per a la salut pública.

Per a aprofundir en la qüestió pot consultar-se:

[1] El Reglament Sanitari Internacional (RSI) va ser adoptat el 23 de maig de 2005 en la 58a Assemblea Mundial de la Salut en resposta als riscos que, per a la salut pública, derivaven de l’increment dels viatges de les persones i del comerç internacionals.

[2] Sobre les restriccions a la mobilitat en l’espai Schengen vegeu la contribució a aquest blog de Javier Donaire, publicada a l’abril de 2020 (https://idpbarcelona.net/schengen-ante-coronavirus-cierre-provisional-las-fronteras-europeas/)

[3] Bona prova de la complexitat a la qual ens enfrontem és la dificultat que, fins i tot en un àmbit reduït i fortament integrat com és la UE, està tenint el certificat verd digital, proposat per la Comissió Europea. Aquesta iniciativa legislativa ha enfrontat, d’una banda, les reserves del Parlament Europeu al fet que pugui constituir més un límit, que una garantia, per al dret a la lliure circulació de les persones i, d’altra banda, les diferents posicions dels Estats membres respecte a les característiques, requisits o procediment d’aplicació del certificat. (Vegeu les propostes de reglament del Parlament Europeu i del Consell relatiu a un marc per a l’expedició, verificació i acceptació de certificats interoperables de vacunació, de test i de recuperació per a facilitar la lliure circulació durant la pandèmia de COVID-19 (certificat verd digital), per a ciutadans de la UE i la corresponent a nacionals de tercers Estats que resideixin legalment o es trobin legalment en el territori dels Estats membres durant la pandèmia, totes dues de 17 de març de 2021, COM(2021) 130 (final) i COM(2021) 140 final, aprovades amb diverses esmenes pel Parlament Europeu el 29 d’abril de 2021 i que segueix en procés d’aprovació amb el Consell de la UE).

Tags: