Serveix d’alguna cosa la conferència de presidents?, per Eduard Roig

(English version).

La Conferència de Presidents va néixer com un símbol de diàleg institucional. La I Conferència de Presidents, celebrada en 2004, expressava mitjançant la seva sola existència la superació d’un període de tensió i enraiment en el diàleg entre el Govern de l’Estat i els governs autonòmics; i establia per primera vegada un fòrum polític de diàleg entre les autoritats que al nostre país assumeixen la màxima representació política i el poder de major intensitat en cadascun dels seus territoris.

Aquesta eficàcia simbòlica, no obstant això, es va esgotar pràcticament en la seva primera convocatòria. O, millor dit, havia de renovar-se periòdicament mitjançant l’actuació de la Conferència en les seves següents trobades, la qual cosa no ha succeït. La Conferència, en canvi, s’ha convertit en una cita gairebé sempre pendent (la seva periodicitat teòricament anual ha passat a ser cuatrienal de fet), que ningú reclama i que, sobretot, ningú sap molt bé para quina serveix si no és per intentar, amb poc èxit, reeditar aquesta imatge de diàleg que va aconseguir en el seu inici.

Les causes per a això s’atribueixen amb freqüència als “mals” propis de l’Estat autonòmic: enfrontament partidista per sobre del diàleg institucional, falta de cultura de col·laboració o de lleialtat “federal”, paper fonamentalment deliberante de la Conferència, aprisionada entre les competències pròpies dels uns i els altres… A les quals s’uneixen les característiques pròpies dels Presidents com a instàncies de decisió màxima però sense competències pròpies i sense capacitat per acordar detalls i concrecions que han de deixar-se en mans de ministres i consellers.

La veritat és que tals característiques són predicables de tota reunió de Presidents en el dret comparat: des dels Presidents dels Länder alemanys (que es reuneixen fins a quatre vegades a l’any) als austríacs, als governadors nord-americans, etc. La diferència, al meu judici, està en què aquestes mateixes característiques porten a una configuració de les corresponents reunions que no hem assumit a Espanya per a la Conferència de Presidents, i que pot resumir-se com segueix:

.- La Conferència no és un element aïllat de la resta del sistema de relacions integubernamentales; està en la cúspide del mateix: així, la Conferència de Presidents resol conflictes que no troben resposta en les corresponents conferències sectorials , bé per l’autoritat dels Presidents, bé per la seva capacitat transversal que li permet tancar “paquets” d’acords i no només acords concrets; i la Conferència adopta principis d’acord i instruccions que remitent a les conferències sectorials per al seu desenvolupament (una vegada presa la decisió política fonamental), que a més la Conferència segueix i impulsa.

.-La Conferència no se centra en un tema. Tracta múltiples qüestions, d’actualitat o de necessària intervenció dels Presidents. I d’aquesta manera aquests temes deixen marge per a l’acord en alguns, per a l’avanç en uns altres i, last but not least, per a l’expressió del desacord polític en uns altres. La Conferència és abans de res una institució política, i la política, especialment la política de partits, exigeix el desacord i la contraposició de posicions. És il·lús pensar que les Comunitats Autònomes (algunes) oferiran al Govern estatal el premi d’un acord significatiu si no se’ls ofereix també un espai de dissentiment, en el qual mostrar les seves pròpies posicions com a alternatives polítiques a les del Govern de l’Estat. Les Conferències doncs adopten conclusions diverses; i entre elles estan tant acords com a desacords, doncs és difícil pensar que puguin aconseguir-se els uns sense els altres.

.-La Conferència tracta els temes d’actualitat política. És un fòrum de discussió entre els màxims capdavanters polítics del país, i per tant és incomprensible que no abordi les qüestions fonamentals que marquen el debat polític. El desacord en les mateixes, perfectament possible, és assumible en la mesura en què s’acompanyi d’avanços en un acord parcial o d’acords en altres àmbits tractats per la Conferència.

.-Les competències són rellevants en l’actuació de les administracions i en el desenvolupament i execució dels acords de la Conferència. Però els membres de la Conferència tenen, en el seu conjunt, competència per a tot, així que poden discutir de qualsevol àmbit i, si ho desitgen, acodar actuacions en qualsevol sector. La Conferència no té límits competencials i tot resulta del seu interès.

.-La Conferència es prepara. Això significa que els equips dels Presidents (els seus gabinets, essencialment) discuteixen constantment els temes a incloure en l’ordre del dia i les possibles conclusions; i la convocatòria es realitza en conseqüència en funció d’aquesta preparació: per concloure els acords ja apuntats pels òrgans de preparació de la Conferència, per desbloquejar alguna qüestió fonamental o per formalitzar el desacord. La Conferència no apareix de manera imprevista a la cerca d’un ordre del dia, sinó que és la conseqüència necessària d’aquest ordre del dia que s’ha anat preparant durant mesos.

D’aquesta manera, una Conferència de Presidents el 17 de gener té moltes qüestions que tractar … si s’han preparat amb anterioritat: des de la revitalització del sistema de dependència (àmbit en el qual no seria difícil arribar a acords) a l’adopció d’algunes línies fonamentals per a la negociació del sistema de finançament (àmbit d’acord parcial possible) fins a l’estratègia de recuperació al mercat laboral (àmbit en el qual probablement afloraria el desacord), per posar tres exemples. Irrellevants en canvi són qüestions a les quals sí hem parat esment a Espanya: el seu Reglament intern o el seu (novíssima) regulació legal.

Potser algú trobi un ràpid paral·lelisme amb una institució molt més coneguda  i eficaç: el Consell Europeu. En efecte, ambdues institucions responen a dinàmiques similars, i les conclusions dels Consell Europeus són un model molt útil per preparar conclusions d’una Conferència de Presidents. I si no hi ha Conferència de Presidents o no compleix la seva funció, el risc és que assumeixi la seva posició un altre òrgan: el Consell de Política Fiscal i Financera, amb el seu propi biaix i la seva menor legitimitat.