La qüestió de confiança, per Jordi Conde Castejón
Profesor de Derecho Constitucional de la UB
El dia 8 de juny al Parlament de Catalunya va aprovar, per 72 vots a favor i 62 en contra, les esmenes a la totalitat del projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2016, presentades pels grups de Ciutadans, PSC, CSQP , PPC i la CUP. La devolució del projecte al Govern i la retirada del projecte de llei d’acompanyament, van suscitar que el president de la Generalitat anunciés en la mateixa sessió parlamentària la presentació d’una qüestió de confiança en el mes de setembre, en entendre que el “pacte d’estabilitat “amb la CUP, que suportava al Govern de Junts pel Sí (coalició electoral formada per CDC i ERC, amb el suport d’altres forces independentistes, per a concórrer a les eleccions al Parlament de 27 de setembre de 2015), s’havia trencat i que calia recompondre la majoria a la qual s’havia sustentat el seu programa de govern. En una sessió de control al Parlament, celebrada el 27 de juliol, el mateix president va anunciar que la qüestió es substanciaria el dia 28 de setembre.
L’anunci de la presentació d’una qüestió de confiança per part del president, encara que sigui un anunci fet amb una evident anticipació i en una data prefixada per ell mateix i que en el moment d’escriure aquesta nota encara no s’ha materialitzat, és una bona ocasió per fer algunes reflexions al voltant d’aquesta figura fins ara inèdita en l’àmbit de l’ordenament jurídic de Catalunya. En l’àmbit estatal les dues úniques qüestions realitzades han estat les plantejades per Adolfo Suárez el 16 de setembre de 1980 i per Felipe González el 5 abril 1990.
La regulació catalana, continguda bàsicament en la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern, ha reproduït en l’essencial, sense estar constitucionalment obligada a això, la regulació estatal, tant pel que fa referència a la investidura del president del govern, com a la moció de censura i la qüestió de confiança, amb tot just algunes variants, si bé algunes d’elles tenen un cert calat.
La confiança de la majoria del parlament obtinguda pel govern mitjançant el procediment d’investidura del president ha de mantenir-se al llarg de la legislatura. No obstant això, aquesta confiança pot variar per diverses circumstàncies. En aquests supòsits el president de la Generalitat, amb la deliberació prèvia del govern, pot plantejar al Parlament una qüestió de confiança sobre el seu programa, sobre una declaració de política general o sobre una decisió de transcendència excepcional. La finalitat del plantejament de la qüestió és, formalment, verificar que el president manté la confiança del Parlament expressada en la votació d’investidura.
L’objecte de la qüestió ha de ser necessàriament el programa amb què va ser investit, una declaració de política general o una decisió de transcendència excepcional. En qualsevol cas s’exclou que la qüestió pugui plantejar-se sobre un text legislatiu, fins i tot la llei de pressupostos, ja que això suposaria una radical alteració del procediment legislatiu ordinari.
La qüestió s’ha de formalitzar per escrit motivat, al qual s’ha d’adjuntar el certificat de la prèvia deliberació del govern, que en cap cas és vinculant. L’exigència de la deliberació del govern és lògica tenint en compte que la responsabilitat política és solidària si bé es materialitza a través de la persona del president.
Una vegada admesa a tràmit per la mesa, la presidència del Parlament ho ha de comunicar als portaveus dels grups parlamentaris i convocar el ple amb l’única finalitat de debatre i votar la qüestió de confiança.
El debat es realitza d’acord amb el procediment establert per al debat d’investidura i un cop finalitzat s’ha de sotmetre a votació. A diferència del Reglament del Congrés dels Diputats, no es preveu un període de refredament, de manera que la votació es realitza immediatament després de concloure el debat. ¿Hi hauria la possibilitat que el president de la Generalitat, davant la possibilitat d’un resultat advers de la votació, d’acord amb el que estableix l’article 75 de l’EAC dissolgués el Parlament ?. En principi, la prohibició de dissolució anticipada únicament opera quan està en tràmit una moció de censura o quan no ha transcorregut un any des de l’última dissolució, el que no seria aplicable ja que l’última dissolució anticipada es va produir el 3 d’agost del 2015. en conseqüència, amb anterioritat a la votació no sembla existir cap obstacle legal que impedeixi al president exercir la seva facultat de dissolució anticipada, el que no obsta per deixar constància de la paradoxa que representaria que es frustrés un procediment que ell mateix havia posat en marxa.
A falta d’una regulació específica la votació podria ser ordinària o pública per crida, que és la modalitat establerta en el Reglament del Congrés dels Diputats, o bé secreta. Sembla raonable que sigui quina sigui la modalitat de la votació, aquesta ha de permetre conèixer el sentit individual del vot, requisit que evidentment no satisfà la votació secreta.
Si en la votació el president obté la majoria simple dels vots emesos, el que exclou del còmput les abstencions, s’entén que la confiança ha estat atorgada. En aquest cas, el president i el govern continuen en l’exercici de les seves funcions. Si el Parlament li denega la confiança, el president cessa automàticament en el càrrec i el Parlament ha d’elegir un nou president d’acord amb el que estableix per al procediment d’investidura. El president i el govern cessants continuen en funcions fins a la presa de possessió del nou govern i, òbviament, el president no pot dissoldre anticipadament el Parlament i convocar eleccions, ja que en el moment del seu cessament automàtic s’inicia el procediment d’investidura d’acord amb el que estableix la llei. La proposta d’un candidat a la presidència de la Generalitat, que necessàriament ha de ser parlamentari, per part de la presidència del Parlament, prèvia consulta dels representants dels partits i grups polítics amb representació parlamentària, s’ha de realitzar en el termini de els deu dies següents al cessament de l’anterior president. S’evita així dilatar sine dia la proposta d’un candidat.
Moltes són les consideracions que poden fer-se sobre la qüestió de confiança. Ens limitem a enunciar breument dos aspectes concrets.
Pel que fa referència a la majoria simple requerida per obtenir o, si escau, perdre la confiança parlamentària, sembla que és coherent amb l’exigida en la investidura. El sistema de doble votació establert en el procés d’investidura és distorsionador. Com han assenyalat alguns estudiosos, si el candidat pot ser investit en segona votació per majoria simple, esdevé innecessària l’exigència de majoria absoluta en la primera votació, ja que si el candidat ja gaudeix del suport d’aquesta majoria amb una única votació seria suficient. Des d’aquesta perspectiva, la majoria simple exigida en la qüestió de confiança és plenament consistent amb l’exigida en la investidura.
Quant a l’abast jurídic-polític real de la qüestió de confiança sembla nul. La superació d’una qüestió de confiança no suposa cap millora en la posició jurídica del president, ja que haurà de superar igualment totes i cadascuna de les votacions que se li presentin al llarg de la legislatura. La funcionalitat de la qüestió de confiança és objectable, més encara quan el propi Reglament del Parlament de Catalunya ha previst i regulat la celebració d’un debat sobre l’orientació general de la política del Govern a l’inici del període de sessions de setembre, amb el que els objectius perseguits mitjançant la qüestió podrien assolir a través d’aquest debat que es configura com una qüestió de confiança oficiosa.
