L´ escolarització en llengua castellana. La sentència del Tribunal Constitucional 14/2018, per Joaquin Tornos
Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad de Barcelona
El dret de l’alumnat a rebre l’ensenyament en castellà, en aquelles Comunitats Autònomes en les quals existeix una altra llengua també oficial, i el dret dels pares a escollir la llengua d’ensenyament dels seus fills, és una qüestió conflictiva.
El Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem han fixat sobre aquest tema, fins a aquest moment, uns criteris generals que han permès ordenar el sistema educatiu sense especials tensions. El Tribunal Constitucional ha reconegut a l’Estat la competència per vetllar pel respecte dels drets lingüístics en el sistema educatiu, i ha reconegut el dret a rebre ensenyament en la llengua oficial de l’Estat (SSTC 6/1982, FJ 10 i 31/2010, FJ 14) El legislador, per la seva banda, ha atribuït a les Comunitats Autònomes la competència per determinar la proporció raonable de l’ensenyament en llengua castellana i en la llengua oficial de la Comunitat Autònoma. Aquest criteri de raonabilitat l’ha acabat fixant el Tribunal Suprem en un mínim del 25% per a l’ensenyament en castellà (SSTS 1668 i 1670/2015).
En definitiva, el legislador bàsic i els Tribunals exigeixen que en finalitzar l’ensenyament obligatori es coneguin perfectament les dues llengües oficials, deixant a l’administració educativa autonòmica fixar com aconseguir aquest objectiu, si bé els Tribunals han assenyalat que en tot cas ha de garantir-se un mínim del 25 % per a l’ensenyament en llengua castellana.
La LOMCE va voler reforçar el dret dels pares a escollir la llengua d’ensenyament dels seus fills alterant “de facto” una situació que, en termes generals, no plantejava tensions generalitzades. En diversos apartats de la disposició addicional 38 de la LOMCE es va disposar que si la programació anual de l’administració educativa competent no garantia oferta raonable sostinguda amb fons públics en la qual el castellà fos utilitzat com a llengua vehicular, el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, assumiria íntegrament per compte de l’Administració educativa corresponent les despeses efectives d’escolarització en centres privats, despeses que repercutiria en l’Administració educativa autonòmica. La determinació de si existia o no oferta raonable en llengua castellana i el procediment per escolaritzar al centre privat es duria a terme a través de l’Alta Inspecció.
Plantejat recurs d’inconstitucionalitat per raons competencials per part de la Generalitat de Catalunya, el Tribunal Constitucional, en la seva sentència 14/2018 de 20 de febrer, estima el recurs i reconeix que la LOMCE envaeix en aquest punt les competències autonòmiques i que, per tant, els apartats de la disposició addicional 38 impugnats són contraris a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia.
Per al Tribunal, el centre del debat competencial s’ha de situar en l’anàlisi de les funcions que la disposició addicional 38 de la LOMCE atribuïa a l’Alta Inspecció en matèria educativa, funcions que de fet suposaven atribuir-li la definició d’un model educatiu lingüístic, la qual cosa es jutja clarament contrària a les finalitats pròpies d’aquesta institució.
El Tribunal duu a terme una detallada exposició sobre els mecanismes de control sobre les Comunitats Autònomes, amb ocasió de l’anàlisi de la institució de l’Alta Inspecció, i conclou que les competències que li va atribuir la LOMCE amb la finalitat d’assegurar una política a favor de l’ensenyament en castellà no es corresponen amb el model de distribució competencial en matèria d’ensenyament. El Tribunal reitera que la determinació dels criteris generals substantius en garantia del dret a l’ensenyament en les dues llengües oficials ja ha estat establerta. El que analitza és si els poders de vigilància que sobre aquest tema corresponen a l’Estat han estat o no excedits amb la nova regulació i, en concret, amb les noves funcions atribuïdes a l’Alta Inspecció. I conclou que sí, que s’ha produït un excés competencial a favor de l’Estat.
Per al Tribunal no es pot atribuir a l’Alta Inspecció una funció de substitució de les decisions autonòmiques, ni la determinació del que sigui raonable en la relació entre l’ús de les dues llengües oficials. Així, el Tribunal Constitucional diu que “hem de reiterar una vegada més que correspon a l’Estat vetllar pel respecte dels drets lingüístics en el sistema educatiu, però també que tal funció ha de desplegar-se sense desbordar les competències que constitucionalment li estan reservades i sense deixar a banda els límits i exigències que ha fixat la jurisprudència constitucional”. D’aquesta manera s’han defensat les competències autonòmiques en la matèria d’ensenyament.
Poc temps després la STC 30/2018, de 22 de març, va resoldre el conflicte competencial plantejat per la Generalitat de Catalunya respecte del RD 591/2014, d’11 de juliol, pel qual s’instrumentava el procediment d’actuació de l’Alta Inspecció per dur a terme les noves funcions que li atribuïa la LOMCE en la disposició addicional 38. En haver-se declarat la inconstitucionalitat de la norma legal, el Reial decret és igualment declarat inconstitucional.
El Tribunal Constitucional, en reiterar la seva doctrina en matèria d’utilització de les llengües oficials a l’educació, i precisar l’abast de les funcions de l’Alta Inspecció en matèria educativa, creiem que ha aconseguit mantenir un criteri raonable en una qüestió delicada i que pot ser instrumentalitzada políticament de forma molt perillosa. El model català basat en la immersió en català i en la no separació dels alumnes en centres amb llengües vehiculars diferents ha donat bons fruits i és de general acceptació. Per aquest motiu, la sentència comentada és una bona notícia. De la mateixa manera que ho ha estat la no utilització de l’article 155 de la Constitució per imposar unilateralment un nou model educatiu a l’empara d’una situació competencial excepcional.
