Els immigrants retinguts als centres d´acollida s´enfronten a un risc major que els que es troben als centres d´internament?. El cas Khlaifia i altres vs. Italia (Khlaifia II), per David Moya

(English version).

Fa unes setmanes la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans va fer pública la molt esperada Sentència Khlaifia i altres vs. Itàlia, de 15 de desembre de 2016, sobre les condicions de detenció d’immigrants en centres d’acolliment. En una Sentència anterior, Khlaifia I, la Sala Segona del Tribunal havia prohibit determinades pràctiques italianes de detenció d’immigrants irregulars, pràctiques que, des de l’inici de la crisi de refugiats de 2004, s’han vingut generalitzant en diversos Estats del sud i l’est d’Europa. Aquesta primera Sentència, en la qual es condemnava a Itàlia per la violació de diversos drets del Conveni Europeu de Drets Humans, imposava uns estàndards molt més estrictes per a les polítiques estatals d’acolliment i detenció.

Comencem pels fets del cas Khlaifia , doncs el.esdevingut el demandant i els seus dos codemandantes, constitueix per desgràcia una història massa comuna i freqüent. Els demandants es van anar de Tunísia, el seu país, a bord d’embarcacions rudimentàries en direcció a Itàlia. En el camí van ser interceptats per guardacostas italians, que els van escortar fins a Lampedusa i els van transferir a un centre de primer acolliment i ajuda, on van romandre retinguts fins a ser identificats. Les condicions de vida al centre eren tan extremes, que els internats es van amotinar i fins a van aconseguir escapolir-se i organitzar una manifestació als carrers de la ciutat. Més tard, una vegada detinguts per la policia i portats de nou al centre, van anar ràpidament transferits a Palerm, on van romandre sota custòdia en dos vaixells diferents. La detenció va durar entre nou i vint dies.

El cas Khlaifia és rellevant perquè abirda diverses qüestions transversals al tractament en frontera dels estrangers.

En primer lloc, la necessitat d’una base legal i unes garanties de detenció mínimes en relació amb l’internament en centres d’acolliment (o en vaixells) d’immigrants que entren de manera il·legal al país. La Gran Sala va decidir per unanimitat que l’article 5.1.f del Conveni era.també d’aplicació a supòsits de retenció d’immigrants o sol·licitants d’asil en centres i/o vaixells per un període significatiu de temps, fins i tot si el que es pretenia amb això era ajudar als sol·licitants i vetllar per la seva seguretat, si les condicions de l’acolliment eren similars a la detenció i la privació de llibertat, amb internaments perllongats, inhabilitació per comunicar-se amb l’exterior i/o limitacions a la llibertat de moviment. El Tribunal va estimar que una detenció de facto en un centre d’acolliment reunia menys garanties que la practicada en centres d’internament, molt clarament per exemple l’habeas corpus (vegeu el paràgraf 105). En aquest context, el Tribunal va constatar igualment per unanimitat la violació del dret a ser informat sense demora de les raons de la detenció d’acord amb l’article 5.2 del Conveni. Les raons van ser la tardana notificació de les ordres de denegació d’entrada als demandants, així com l’absència en aquests documents de qualsevol referència a la seva consegüent detenció, o de les raons de fet i de dret per aplicar tal mesura.

De la mateixa manera, el Tribunal va recordar que l’internament d’una persona ha d’estar subjecte a un control judicial que permeti verificar la legalitat del procediment i de la decisió de fons d’aquest internament, control que ha de dur-se a terme el més ràpid possible. Si no existeixen aquesta base legal i una comunicació formal de les raons de fet i de dret, tampoc poden verificar-se les raons de fons del.internament. Fins i tot si s’admet que els demandants podien acudir als jutjats de pau, aquest remei judicial no era veritablement efectiu perquè, para quan s’haguessin revisat els seus casos, els.demandants ja es trobarien de tornada a Tunísia.

cal destacar, no obstant això, que per a la Gran Sala un Estat només serà responsable de la violació de l’article 3 del Conveni per tractes inhumans i degradants quan existeixi un mínim de severitat en la seva acció, la qual cosa requereix una avaluació de diversos factors com la finalitat, el context, la vulnerabilitat, els efectes acumulats de les condicions de detenció, etc. En el present cas, malgrat l’amuntegament, la mala higiene i la falta de contacte amb l’exterior, el Tribunal va tenir en compte altres factors relacionats amb les condicions del centre (bàsic però decent, en paraules del Tribunal), les condicions dels demandants (no eren sol·licitants d’asil ni persones vulnerables), la curta durada de la seva estada al centre i, en concret, les circumstàncies excepcionals en les quals es trobava Lampedusa en 2011-2012 per la qüestió migratòria i les revoltes violentes que van tenir lloc al centre. Per aquests motius no només el Tribunal va rebutjar per unanimitat la vulneració de l’article 3 del Conveni, sinó que de forma críptica va lliscar la següent reflexió: el fet que no es proporcionés cap recurs efectiu contra els maltractaments no vulnerava l’article 13 del Conveni en connexió amb l’article 3 del mateix text, bàsicament perquè no va haver-hi maltractaments als centres d’acolliment o en els vaixells.

Finalment, i de nou mostrant-se en contra de la Sala Segona en el cas Khlaifia I, la Gran Sala va concloure que Itàlia no va violar la prohibició d’expulsió col·lectiva continguda en l’article 4 del Protocol 4 del Conveni. D’acord amb el Tribunal, els demandants van ser objecte de dos procediments d’identificació, durant els quals es va establir la seva nacionalitat i se’ls va donar l’oportunitat de presentar arguments en contra de la seva expulsió. En aquest punt, el Tribunal accepta que la prohibició d’expulsions col·lectives també aconsegueix a les ordres de denegació d’entrada. No obstant això, el Tribunal aplica en tals casos un control menys estricte, admetent que la naturalesa de les ordres justifica un control dels fets més limitat. En relació amb la falta d’un recurs efectiu contra la decisió d’expulsió (article 13 del Conveni), la cort també va rebutjar la impugnació, a pesar que el recurs disponible no era suspensiu, doncs en aquest cas la vida i la integritat dels demandants no corrien riscos si se’ls retornava a Tunísia. Aquest últim argument suscita molts dubtes posat que eleva el llistó (esperem que només en els casos de denegació d’entrada) que s’aplica normalment quan l’article 13 del Conveni és aplicable.