2.- 40 anys de Constitució – Els drets fonamentals, per Luis López Guerra

Possiblement com a reacció enfront de la situació existent durant la dictadura, els constituents van dedicar una especial atenció a la regulació de drets i llibertats; al voltant d’un terç dels preceptes constitucionals es refereixen, directa o indirectament, a aquesta qüestió. Ara bé, el caràcter del procés constituent, basat en la cerca del consens, es tradueix en una complexa normació sobre aquesta matèria, continguda en el Títol Primer constitucional.

Com a aspecte rellevant, ha de destacar-se que, tot i que la Constitució en el seu article 1 defineix a Espanya com un “Estat social”, els drets que es reconeixen responen a la versió clàssica de drets i llibertats (els denominats drets de la primera generació) això és, els relatius a la protecció de la llibertat i la participació política. Si bé hi ha una referència constitucional als denominats drets socials o de segona generació, tal referència es duu a terme en un capítol separat del Títol Primer, amb l’expressiva denominació de “Principis rectors de la política social econòmica”, principis (i no drets) l’efectivitat dels quals se subordina per la pròpia Constitució (art. 53.3) a “les lleis que els desenvolupin”.

El règim dels drets i llibertats constitucionals que responen a aquest model “clàssic” es conté en el Capítol Segon del Títol Primer, i presenta diverses particularitats. Potser la més destacada sigui la que no es tracta d’un conjunt homogeni: és clara la diferenciació entre dos tipus de drets (de vegades es parla d’una “jerarquia” dins dels drets constitucionals).

En efecte, cal diferenciar, d’una banda, els que podrien denominar-se com a drets especialment protegits (de vegades es parla de “drets fonamentals” en sentit estricte) que són bàsicament els continguts en la Secció Primera d’aquest Capítol. Si bé tots els drets reconeguts en la Constitució disposen d’una sèrie de garanties comunes (reserva de llei, respecte del contingut essencial, protecció mitjançant els procediments d’inconstitucionalitat) la protecció especial dels drets de la Secció Primera es produeix respecte de la seva eventual reforma (la reforma d’aquesta Secció exigeix un procediment agreujat d’efectivitat gairebé impossible), del seu règim normatiu (han de regular-se per llei orgànica) i de la seva defensa jurisdiccional (estan protegits pel recurs d’empara). S’inclouen en aquesta llista els drets històricament consagrats en el patrimoni constitucional comú: vida i integritat física, llibertat de religió, llibertat personal, inviolabilitat de domicili, llibertats d’expressió, reunió i associació, dret a la participació política, a la tutela judicial, a la sindicació i vaga, com els més destacats. Valgui assenyalar, com a concessió a la dimensió “social”· de la Constitució, la inclusió (en una redacció extensa i complexa) del dret a l’educació.

Enfront d’aquests drets especialment protegits, una altra Secció del mateix Capítol recull un conjunt de drets que, si ben dotats, com els anteriors, de rellevants mitjans de protecció, no disposen de les garanties privilegiades al fet que es fet referència. Possiblement aquesta situació d’inferior protecció sigui deguda al menor consens entre els constituents respecte del seu contingut i abast; entre ells es troba el dret al matrimoni (que plantejava notòries diferències quant a temes com el divorci i, més endavant, respecte del matrimoni entre persones del mateix sexe) i altres drets al seu moment de contingut discutit, com el dret de propietat, el dret de treballadors i empresaris a adoptar mesures de conflicte col·lectiu, o el dret a la llibertat d’empresa.

Una altra particularitat del règim dels drets constitucionals és que aquests en moltes ocasions, i com a resultat de la cerca del consens, es defineixen en termes amplis que necessiten una major precisió mitjançant la interpretació, legislativa o jurisprudencial (així el dret a la vida de l’article 15; el dret a l’assistència d’advocat al detingut de l’article 17.3; el dret a la clàusula de consciència de l’article 20.1d); el dret a l’autonomia universitària de l’article 27.10, entre molts altres). Això ha motivat que la interpretació del text constitucional en aquests aspectes pels tribunals (i especialment el Tribunal Constitucional, a través sobretot del recurs d’empara) hagi estat decisiva per configurar el contingut d’aquests drets.

Com a característica addicional, en aquesta labor d’interpretació ha tingut especial rellevància el mandat de l’article 10 2 de la Constitució en el sentit que les normes relatives als drets fonamentals hauran d’interpretar-se de conformitat amb la Declaració Universal del Drets Humans i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya. Aquesta clàusula constitucional ha tingut especial projecció, tant en el plànol legislatiu com en el jurisprudencial, a causa de la inserció d’Espanya en dos sistemes europeus de protecció de drets: el que resulta del Conveni Europeu de Drets Humans, amb la garantia jurisdiccional del Tribunal Europeu de Drets Humans, i el representat per la Carta Europea de Drets Fonamentals, amb caràcter vinculant a partir de la ratificació del Tractat de la Unió Europea de 2009, i la garantia de la qual correspon en últim terme al Tribunal de Justícia de la Unió.

En el nivell nacional, la labor interpretativa duta a terme pels tribunals, i essencialment pel Tribunal Constitucional, ha partit de la consideració del doble caràcter dels drets fonamentals; d’una banda, certament, representen una garantia d’un àmbit de llibertat i autodisposició individual, enfront d’ingerències externes; però al temps, integren un element objectiu de l’ordre constitucional, com a factors que asseguren el manteniment d’una societat democràtica. La protecció de drets com la llibertat d’expressió, d’associació o de participació política (entre uns altres) no només actua en favor de la posició i actuació de l’individu, sinó que és condició indispensable perquè existeixi i funcioni un sistema democràtic.

El context en què es va elaborar la Constitució es tradueix també en la regulació dels supòsits excepcionals de suspensió de drets. Si ben tal regulació (art. 116 constitucional) respon a criteris que busquen evitar el tradicional abús governamental en la història espanyola dels estats d’excepció i lloc, les peculiars circumstàncies del període constituent, i la contínua presència de l’amenaça terrorista van portar a la introducció de supòsits de suspensió individual de drets “respecte de l’actuació de bandes armades i elements terroristes” (article 55.2) que afecten a la llibertat personal, la inviolabilitat de domicili, i el secret de les comunicacions, i la interpretació de les quals i aplicació pràctica, tant per la llei com pels tribunals no han deixat de plantejar dificultats i controvèrsies.