Davant la nova etapa política (II), per Francesc Pallarés

El tempo electoral, però, pertany a Sánchez que es mostra partidari d’acabar la legislatura. Òbviament el millor escenari per al PSOE seria poder “emparar” les eleccions municipals, autonòmiques i europees des d’un govern central amb relativament bon nivell d’acceptació social, impulsant la seva bona imatge cap als altres nivells de govern. Al seu torn, això reforçaria el seu arrelament i la seva maquinària electoral de cara a les eleccions generals amb millors perspectives d’èxit. No sembla un escenari molt improbable. De tota manera, la possibilitat de condicionar de manera important els pressupostos per 2019 i més enllà, 2020, per part de la majoria absoluta del PP al Senat podria portar a Sánchez a una dissolució anticipada.

El disseny del govern està plantejat en clau d’eleccions. En l’escenari més llarg, un període de 2 anys, que a més en el seu intermedi té eleccions municipals i europees a tot Espanya, així com autonòmiques en almenys 14 CCAA (quedarien fora País Basc, Galícia i Catalunya, sempre que no hi hagi alguna dissolució anticipada)

Obrir una agenda de govern sobre les expectatives i pulsions reformistes en la societat, l’estabilitat parlamentària, el rellançament del PSOE com a opció de govern als diferents nivells, i l’afirmació del lideratge de Sánchez en el partit i la societat són, per al PSOE, els grans paràmetres, en la direcció de configurar una opció guanyadora de cara a les eleccions previstes per 2019 i a unes pròximes eleccions generals.

La manca de majoria parlamentària pròpia comporta evidents problemes quan entre els partits que configuren la majoria de govern hi ha clares diferències en temes socials i en temes territorials. De tota manera, la política desenvolupada pel PP ha deixat molts aspectes deteriorats o endarrerits sobre els quals es poden establir acords sense que la diversitat sigui un obstacle insalvable. La capacitat de lideratge es mostra en saber dirigir aquest tipus de situacions. Cal tenir en compte que l’esquema pluripartidista es mantindrà de cara al futur i per això l’excepcionalitat de situacions de majoria absoluta. Així, la manca de majoria parlamentària pròpia podria ser, per al PSOE en aquest cas, l’escenari ideal a per mostrar la seva capacitat de lideratge d’Estat. De la mateixa manera que una majoria plural com l’actual, es consolidi com a base directora d’un projecte polític realment reformista encara pendent: recuperar la Política en el seu ple sentit, reforçar el paper dels ciutadans en el desenvolupament del procés polític i avançar en una major igualtat social.

En el nou marc, és d’esperar una forta tensió des de l’inici del curs polític. Les estratègies de tots els partits i la confrontació política tindran com a referent de futur les eleccions de maig 2019 i, sobretot, les generals que han de celebrar-se com a molt a inicis de l’estiu de 2020. Poc temps per definir i desenvolupar polítiques de govern. En tot cas, la bona relació entre PSOE i Units Podem és element central per a l’estabilitat del govern i de la majoria plural. Tot i que no estarà exempta de contradiccions, ambdós partits tenen clars incentius positius per al manteniment d’aquesta relació.

En qualsevol de les alternatives a la nova direcció el PP no sortirà reforçat del seu Congrés. Situat des de fa temps a la defensiva, no tenia pràcticament un altre actiu que el poder, ara perdut, i a més li queden comptes pendents pels assumptes de corrupció. El fracàs en el cens d’afiliats i la baixa participació indiquen clarament la gran debilitat de la seva posició, la manca d’atractiu i de suport social. Només s’ha mantingut contra el fantasma del separatisme català i amb una “recuperació econòmica” els efectes de la qual sobre la vida de la majoria han significat un increment de l’ocupació en la precarietat, així com un augment de la desigualtat social. La seva política d’oposició en el que quedi de legislatura es basarà novament en aquells aspectes, adoptant un estil agressiu per erosionar el govern i alhora defensar-se de la competència de Cs. De tota manera, el PP estarà molt ocupat en la seva pròpia crisi – que el Congrés no solucionarà – i en els seus intents de refundació.

Cs afronta una tasca sobre dos eixos que no li serà fàcil de compatibilitzar. D’una banda, la seva consolidació en l’espai conservador tradicional, de centre-dreta, intentant capitalitzar la crisi del PP, principal base de les seves expectatives de creixement electoral. Per una altra, i com a projecte de futur, necessita reubicar-se com a opció de centre liberal, direcció en la qual sembla situar-se el major èmfasi que ve dedicant últimament a la defensa de polítiques de lliure mercat i el seu projecte d’aliança amb altres opcions europees de centre liberal, com Macron. A falta d’un plantejament de polítiques més definit, en el qual no sembla interessat, Cs continuarà emfatitzant el tema de la “unitat d’Espanya” sobre la por al separatisme i a la fallida de la integritat territorial, que li permet mantenir-se en l’espai tradicional del PP i alhora incomodar i crear contradiccions al PSOE, esperant obtenir alguns rèdits electorals. Li permet a més establir ponts amb formacions europees temoroses de processos i situacions d’independència al seu país.

L’eix nacional i especialment el tema català seran doncs element central en la “batalla” política. El PSOE té la possibilitat de superar la seva dependència d’una formulació nacional-estatal pròpia de la dreta espanyola històrica i assumir amb seguretat un plantejament per al segle XXI, com ja havia començat a embastar en un passat proper. El plantejament del PP i Cs ha mostrat la seva incapacitat per solucionar els problemes realment existents i en canvi la seva capacitat per agreujar-los, creant una tensió perniciosa tant per a Catalunya com per a Espanya en el seu conjunt. Cal, doncs, un nou plantejament que possibiliti avançar en la sortida de la difícil situació a què s’ha arribat per la irresponsabilitat dels governs català i espanyol i els interessos electorals dels seus partits de suport. La situació actual sembla oferir una clara finestra d’oportunitat per solucionar una urgent necessitat d’Estat. La que sembla acordada reunió de la Comissió Bilateral, que no s’ha reunit des de juliol 2011, tindria com a base d’agenda temes de transferències, inversions en infraestructures i retirades de recursos en la línia de les 46 reivindicacions que Puigdemont va lliurar a Rajoy. Hi ha més senyals positives en la via d’una distensió en aquests primers moments en què les relacions entre els partits que han possibilitat el canvi de govern estan en fase de “cauta esperança”. Es mantenen però recels i dependències derivats del conflictiu camí anterior que alteraran sens dubte la linealitat del procés. A causa del seu plantejament polític integrador de la pluralitat nacional a Espanya el paper de Units Podem és fonamental per al manteniment de la majoria i l’establiment de ponts entre posicions enfrontades en el procés anterior com les del PSOE per una banda i ERC o PdCAT per un altre .

De tota manera, és igualment responsabilitat dels partits nacionalistes (especialment dels independentistes) que aquest tema no trenqui la majoria actual. A més, l’alternativa només podria ser “a pitjor” per al paper i la posició dels corresponents ens territorials en el procés polític. Però aquesta certa “capacitat de xantatge” que atorga al govern aquesta situació no pot ser recurs corrent quan es busca integració. A més, sempre hi haurà partidaris del “com pitjor, millor” entre els sectors independentistes, veient-se reforçats per aquesta política i afavorint novament dinàmiques de polarització i enrariment del clima polític, crisi de la majoria actual, ingovernabilitat, … … per presentar-se tots a les eleccions amb el fracàs com a bagatge.