Balances fiscals: Metodologia, resultats i elements per a un debat, per Maite Vilalta
Profesora de Hacienda Pública de la Universidad de Barcelona
Metodologia i resultats
El conjunt de decisions que pren un govern central, tant respecte a l’obtenció dels seus ingressos com respecte a la realització de les seves despeses, origina fluxos fiscals entre els diferents territoris de l’Estat. Quantificar aquests fluxos és l’objectiu d’una balança fiscal.
La balança fiscal d’un territori amb l’administració central, s’obté de la diferència entre la despesa que aquesta administració fa en aquest territori i els ingressos que aquest territori aporta a l’administració central. Si els ingressos aportats superen la despesa rebuda vol dir que hi ha una sortida neta de recursos d’aquest territori i, per tant, hi ha un dèficit fiscal. En canvi si els ingressos aportats són inferiors a la despesa rebuda, estem davant un flux fiscal positiu, una entrada neta de recursos, i per tant, davant un superàvit fiscal.
D’entrada pot semblar que calcular una balança fiscal ha de ser un exercici senzill atès que es tracta d’una simple resta (ingressos aportats menys despesa rebuda). Però no ho és, perquè cap dels dos components de la mateixa s’obté d’una forma directa, sinó que fan mancada aproximacions i hipòtesis. I això ens porta a parlar de les diferents metodologies existents per fer-ho.
Hi ha almenys dues aproximacions estàndard: la del flux monetari i la del flux del benefici. Si s’utilitza la primera, vol dir que es considera que els ingressos que rep l’administració central procedeixen del territori on es localitza la capacitat econòmica que se sotmet a gravamen, és a dir, on es localitza la renda, la riquesa o el consum, i que la despesa realitzada per l’administració central, s’imputa al territori en què aquesta es materialitza. En canvi, si s’utilitza l’enfocament del flux del benefici, els ingressos rebuts per l’administració central s’imputen al territori on s’estima que hi ha als individus que “realment” acaben suportant la càrrega fiscal, mentre que les despeses realitzades per l’administració central, s’imputen al territori on resideixen els individus que es beneficien, sigui quin sigui el lugardonde es produeixen els serveis públics o on es materialitzen les inversions.
Cal assenyalar que els resultats obtinguts en un i un altre enfocament, poden resultar molt diferents hagut de, sobretot, a la diferent manera d’imputar les despeses de l’administració central als diferents territoris. El quadre 1, que ha estat elaborat a partir de les dades proporcionades pel Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, permet veure aquestes diferències. L’any 2009 els ingressos aportats per Catalunya a l’administració central (estat, organismes autònoms, seguretat social i empreses públiques) van ser de 46.195 milions d’euros, segons el mètode del flux monetari, i les despeses realitzades a Catalunya per aquesta administració van ser de ser 45.403 milions d’euros. Això dóna un dèficit fiscal de 792 milions d’euros (el 0,4% del PIB). En canvi si s’utilitza el mètode del flux del benefici els ingressos aportats són 45.184 milions d’euros i la despesa rebuda d’és 49.199 milions d’euros. Això suposa un superàvit fiscal de 4.015 milions d’euros (el 2,1% del PIB).
