Una nova, i tal vegada última, cridada a l´acord dins de l´estat de dret, per Joaquin Tornos

La situació política i social que es viu a Catalunya és d’una extraordinària gravetat. No és necessari recordar el procés que ens ha portat a aquesta situació, però si els últims fets. El referèndum il·legal es va celebrar, sense les mínimes garanties que permetin reconèixer-li cap validesa jurídica i sense que hagin d’acceptar-se les xifres facilitades sobre el seu resultat. Però el rellevant és el que va ocórrer el dia de la votació. El Govern del Partit Popular, de forma totalment desafortunada, va tractar d’impedir-ho amb el recurs a la Policia i la Guàrdia Civil. Es va reprimir, de forma en molts casos desproporcionada, als qui de forma pacífica tractaven de votar. Aquesta actuació va permetre obtenir una àmplia col·lecció d’imatges que van provocar una reacció airada i contraria al Govern d’Espanya de bona part de la població catalana. També la premsa internacional va criticar l’actuació del Govern espanyol.

El Govern català havia aconseguit “legitimar” la seva convocatòria il·legal i ampliar la seva base social. L’endemà es va convocar una “aturada de país” contra la repressió que va paralitzar la vida social a Catalunya. En la nit del dia 3 el Rei d’Espanya va pronunciar un breu discurs en el qual va criticar li deslleialtat del Govern català, va urgir a actuar dins del marc constitucional i va afirmar que no es tolerarà que s’actuï fos de la Constitució. El Govern de la Generalitat anuncia que portarà al Parlament la declaració unilateral d’independència prevista en l’article 4 de la llei del referèndum, suspesa pel Tribunal Constitucional.

Aquests fets aboquen a una situació en la qual les possibilitats d’acord, ja molt febles, poden desparecer totalment. A la DUI es respondrà amb les mesures que acordi el Senat a l’empara de l’article 155. Enfront d’aquestes mesures el Govern de la Generalitat seguirà amb el seu programa insurreccional apel·lant a la resistència del poble. A partir d’aquí ja és difícil preveure què pot ocórrer. Però en tot caso l’escenari és enormement preocupant.

Podria encara evitar-se l’adopció de decisions irreversibles, que comportaran segur enormes costos socials a la població catalana però també a l’espanyola, oferint una via de pacte? No renunciem a formular una proposta. Seguim així el que ha suggerit amb vehemència la Comissió Europea a la seva declaració de 2 d’octubre: “we call on all relevants players to now move very swiftly from confrontation to dialogui”. La nostra proposta és oferir des del Govern de l’Estat, amb suport ampli d’altres forces polítiques, un referèndum pactat en el qual es pregunti al poble de Catalunya sobre la seva relació amb l’Estat espanyol. Aquesta proposta no podria ser rebutjada pel Govern de la Generalitat sense incórrer en greus contradiccions, i permetria al Govern de l’Estat recuperar l’adreça del procés i oferir al poble català un missatge positiu.

Certament avui un referèndum d’aquesta naturalesa és inconstitucional, ja que l’article 92 exigeix que un referèndum d’aquesta naturalesa tingui com a cos al que consultar al conjunt dels ciutadans espanyols. Una part de l’Estat no pot decidir sobre un tema que afecta al conjunt de l’Estat. Un referèndum vinculant, d’altra banda, suposaria establir un mecanisme de reforma constitucional divers dels establerts en els articles 166 a 169. Compartim aquests arguments.

Però això no impedeix que un referèndum d’aquesta naturalesa no pogués arribar a celebrar-se si prèviament es modifica el citat article 92 ( modificació no agreujada) i s’atorga al referèndum un caràcter consultiu. Si hi ha acord polític pot reformar-se l’article 92 de manera que no s’exigeixi la consulta a “tots els ciutadans”, es pot modificar la llei de modalitats del referèndum i dissenyar en la llei estatal un referèndum amb totes les garanties, i se li pot donar valor consultiu si ben arribant-se al mateix temps a l’acord polític que en funció del resultat del referèndum s’adoptaran les mesures necessàries per donar contingut a aquest resultat ( en la línia de la llei de claredat de Canadà).

La principal objecció que es formula a un referèndum d’aquesta naturalesa és que una part no pot decidir sobre alguna cosa que afecta al conjunt dels espanyols com és la unitat nacional, la qual cosa impedeix per raons essencials insuperables la regulació d’aquest tipus de referèndums . En aquest punt pot ser d’interès apel·lar al pragmatisme anglosaxó quan es van haver d’enfrontar a la reivindicació dels escocesos de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Certament en el Regne Unit no existeix Constitució escrita, però la qüestió substantiva era la mateixa. Doncs bé, ja en ocasió de les lleis de Devolution a Gal·les i Escòcia es va plantejar aquest tema Qui havia de confirmar-les? L’opinió del constitucionalista Bogdanor va ser molt important. Per a aquest autor “si ben no hi havia dubte que els anglesos tenien el teòric dret de votar en el referèndum, est era un dret que, en interès de mantenir la unitat del Regne Unit, era prudent no exercir”. Magnífica mostra de pragmatisme a la recerca de solucions efectives. El mateix pragmatisme es va mantenir quan el referèndum tenia com a objecte una qüestió molt més rellevant, la possible separació d’Escòcia del Regne Unit.

Certament existeixen raons contràries al referèndum que no són d’ordre jurídic. El referèndum en què es pregunta si o no a la independència no inclou altres possibles preguntes que segurament poguessin obtenir un major suport, com la pregunta sobre una reforma constitucional en clau federal. El vot si o no a la independència inclou un alt grau de vot emocional. El resultat del referèndum, si per exemple és ajustat a favor del no a la independència, no resol el problema, mentre que haurà generat un alt nivell de divisió interna dins de la societat catalana. Si el resultat és favorable al si per escàs marge obre un procés que, al marge de quins puguin ser les seves conseqüències, és irreversible, i igualment generarà en tot caso un alt nivell de confrontació dins de la societat catalana. Però al moment actual cosina la força que pot tenir la proposta per frenar l’avanç del conflicte i oferir una solució que pugui ser acceptada per una àmplia majoria del poble de Catalunya.

Tornem a recordar la situació en la qual ens trobem i la necessitat d’impedir situacions irreversibles que portin a una confrontació entre el Govern de l’Estat i el de Catalunya i dins de la societat catalana d’abast i conseqüències impredictibles. La nostra proposta respon a la urgència amb la qual s’ha d’actuar i als fets als quals tracta de fer front. De ser acceptada, podria reconduir el conflicte a la negociació i al pacte dins de l’ordre constitucional. Creiem que val la pena intentar-ho.