El dret dels diputats d´accés a la informació: evolució jurisprudencial i canvis normatius, per Joan Vintró

(English version).

Els Reglaments Parlamentaris de les Cambres estatals i autonòmiques contenen, des de les seves primeres redaccions, un precepte que reconeix als diputats individualment el dret de demanar a l’Administració informació, dades i documents per tal de poder exercir adequadament les funcions parlamentàries.

Aquest dret, segons la jurisprudència constitucional, forma part del “ius in officium” dels parlamentaris i, per tant, té el caràcter de fonamental, s‘incardina a l’article 23.2 CE i comporta no només el dret de sol•licitar informació sinó també el d’obtenir-la (STC 203/2001). Tanmateix, aquest dret ha tingut uns mecanismes de garantia molt febles davant els incompliments de facilitar la informació per part dels Governs i de les Administracions. Aquesta feblesa s’ha degut a dos factors: d’una banda, la manca d’instruments parlamentaris efectius; i de l’altra, la mateixa jurisprudència constitucional que, des de la STC 220/1991, ha vingut sostenint que la negativa a donar una informació només pot ser fiscalitzada en el terreny de les relacions polítiques entre Govern i Parlament. Aquest darrer element ha facilitat que la jurisdicció contenciosa es negués a entrar en aquest assumpte.

Aquesta situació d’insuficient garantia del dret dels diputats d’accés a la informació està experimentant alguns canvis. Dos són els elements que els propicien. En primer lloc, l’evolució de la jurisprudència de la jurisdicció contenciosa com ho posen en relleu la Sentència del TSJ de la Comunitat Valenciana, de 29 d’abril de 2011, i la Sentència del TS, de 25 de febrer de 2013, que confirma l’anterior. En síntesi aquests pronunciaments reconeixen que el dret fonamental d’informació dels parlamentaris gaudeix de protecció mitjançant el procediment preferent i sumari davant la jurisdicció contenciosa i en darrera instància a través del recurs d’emparament davant el TC. En segon lloc, la influència en l’ordenament parlamentari de la recent regulació estatal i autonòmica sobre transparència i accés a la informació dels ciutadans. En aquest sentit el Reglament del Parlament de Catalunya, mitjançant la reforma aprovada el juliol del 2015, ha estat el primer que d’una manera més decidida ha vist la necessitat de regular un règim jurídic específic per a l’exercici i les garanties del dret dels diputats d’accés a la informació.

La regulació del dret es troba als articles 6 a 10 del Reglament del Parlament. Tres són les principals qüestions a examinar: les condicions d’exercici; els límits; i les garanties.

Pel que fa a la primera qüestió, es pot destacar que la posició del parlamentari es veu molt reforçada. D’entrada, pel fet que el seu dret individual pot ser exercit directament, és a dir, sense vist i plau del grup parlamentari ni comunicació a aquest, sense intermediació obligatòria ni de la Mesa ni del President i amb la possibilitat de traslladar-se, acompanyat de tres assessors i com a opció purament seva, a les dependències de l’Administració. A continuació, per l’obligatorietat imposada a l’Administració de lliurar la informació per via electrònica o per escrit. Finalment, pel breu termini de lliurament que queda fixat en quinze dies, prorrogables com a màxim set dies més.

Quant als límits del dret, el Reglament no en fa una regulació expressa i detallada però els circumscriu als establerts jurídicament per la legislació del dret d’accés a la informació pública. Aquests límits es troben específicament a la llei catalana 19/2014 sens perjudici que en algun punt calgui una interpretació integradora amb la llei bàsica estatal 19/2013. Per tant, l’Administració haurà d’invocar expressament aquests motius jurídics, i només aquests, quan denegui a un diputat el dret d’accés una determinada informació. El Reglament afegeix que aquest dret té caràcter preferent i ofereix per a la seva aplicació uns criteris de ponderació amb altres drets.

En relació a les garanties del dret davant l’incompliment per part de l’Administració de lliurar la informació sol•licitada, el Reglament inclou tres vies: el diputat pot demanar l’actuació de la Mesa del Parlament davant l’Administració incomplidora mitjançant un requeriment i especialment a través d’un pronunciament sobre la fonamentació del dret; el diputat pot utilitzar els mecanismes establerts amb caràcter general per la legislació de transparència de manera compatible amb l’aplicació del procediment anterior; i, addicionalment, el diputat pot activar els instruments parlamentaris de control i d’impuls (preguntes al Ple i resolucions en comissió). El Reglament afegeix també que l’incompliment pot donar lloc a l’aplicació del règim sancionador previst per la legislació de transparència.

Sens dubte la primera d’aquests vies de garantia es la que presenta major novetat i interès. Cal destacar que el pronunciament de la Mesa sobre la fonamentació del dret requereix un informe previ de l’òrgan parlamentari (art. 215 RPC) de garantia del dret d’accés a la informació que és vinculant en el cas de ser favorable a la sol•licitud del diputat. En aquest darrer supòsit la decisió de la Mesa ha de ser comunicada a l’Administració per tal que la compleixi de manera immediata.

Finalment, cal recordar que, com s’ha indicat anteriorment, aquest dret és un dret fonamental i que les decisions que puguin impedir el seu exercici poden donar lloc al plantejament directe del recurs d’emparament davant el TC, si provenen de la Mesa del Parlament, i a l’aplicació del procediment preferent i sumari davant la jurisdicció contenciosa i posteriorment a l’emparament constitucional, si deriven de l’Administració.