35 anys de dret administratiu: balanç de situació, per Luis Martin Rebollo

La meva intervenció en el IDP el proper 21-1-2011 part d’uns versos de Luis Cernuda (recorda-ho tu i recorda-ho a uns altres) que inciten a fer balanç del camí recorregut des de 1976-78, quan en un admirable exercici de ponderació, equilibris i acords bàsics es va aconseguir l’objectiu d’una Constitució amb la qual gairebé tots se sentissin identificats encara que gairebé ningú es trobés del tot i en tot satisfet. Un text les principals característiques del qual pretenc glossar i que sintetitzo en 5 notes bàsiques: Estat de Dret, monarquia parlamentària, descentralització política, projecció europea i economia de mercat.

La construcció de l’Estat de Dret es vincula a la idea central del Dret Administratiu que, basicamente, tracta d’articular un doble objectiu: l’eficàcia en la gestió pública i el control d’aquesta gestió, dos aspectes en els quals –com tractaré d’explicar– s’ha recorregut un gran tros per més que falti encara camí per fer.

La segona nota de la Constitució és el caràcter descentralitzat de l’Estat. Passar revista a les transformacions habidas en aquest àmbit suposa enumerar les fites més destacades del procés descentralitzador fins a la recent STC 31/2010 sobre l’EA de Catalunya, destacant els principals aspectes d’un model que ha manifestat tota la seva potencialitat descentralitzadora, però no totes les exigències coordinadores que un sistema així necessita. Aquest és el problema bàsic de la governació d’un Estat en el qual les seves “parts” no són parts aïllades sinó que configuren el conjunt. Una constatació que ha de tenir projecció institucional. I no la té. O no suficientment.

Espanya és també un Estat amb vocació europea. L’entrada en la Unió va suposar una profunda transformació. El Dret comunitari va ser penetrant en els intersticios de la societat al mateix temps que assistim al procés de construcció d’un incipient Dret Administratiu Europeu que recorda molt el de la construcció del Dret Administratiu al segle XIX. En tots dos casos, un Dret jurisprudencial i de principis que en el cas del Dret Comunitari està encara esperant un nou Hauriou que ho ordeni i ho sistematitzi.

La tercera característica del sistema jurídic-polític es refereix al model econòmic. Un model obert els canvis del qual poden exemplificar-se en el fet que fa 25 anys la doctrina es preguntava si hi hauria algun límit a l’expansió de l’Estat, mentre que ara la pregunta se sobreentén com una pregunta de mínims: imposa la Constitució un mínim d’Estat?. Es tracta d’un debat que s’obre a partir de la caiguda del mur de Berlín, quan es comença a replantejar el paper de l’Estat, els serveis públics, el concepte de potestat, els perfils de la trucada gobernanza, els límits del Dret privat, el finançament mixt, la justificació de les diferències garantizadoras en funció del règim de l’activitat…Un mostrari de novetats de les quals en 1978 ni tan sols es podia sospitar la seva existència.

Queda, per acabar, una referència a la producció normativa que ha estat, sense hipèrbole, impressionant. Basti un simple recordatori: fins a mitjan 2010 s’havien aprovat 1.499 Lleis estatals i 5.181 autonòmiques. Es comprèn, doncs, que davant un Ordenament tan profús i plural s’afirmi amb raó que ser jurista consisteix, sobretot, no a saber-se les normes sinó a saber moure’s entre les normes.

He aquí, doncs, un panorama complex des del qual es constata la profundíssima transformació soferta pel Dret en aquests anys en els quals tot va canviar, l’Estat, les normes, la societat que els dóna vida…I en poc temps; en molt poc temps. Els grinyols i de vegades els excessos després d’una transformació de tal calibre eren inevitables. I s’han donat en alguns d’aquests canvis pendulares. Però el que pretenc destacar ara és que el Dret és una resposta als canvis socials, a les tensions que aquests canvis produeixen. Una resposta que és també, sovint, palanca d’altres canvis, que hem d’analitzar en el seu conjunt a partir de la posada en valor de les institucions i la consolidació d’una tradició democràtica, que és el que intento plasmar en la ponència que acabo de resumir.