Nota d’urgència post-electoral, per Jordi Capo Giol
Catedrático de Ciéncia Política de la UB
Oblidin per un moment tot el que han sentit i llegit sobre els resultats electorals: diputats, partits que pugen o baixen, distribucions territorials, comentaris (alguns més tècnics, altres més polítics). Vagin només a allò que en el fons estava en joc en aquestes eleccions: Hi hauria un desplaçament de vots cap a la dreta provocada pel conflicte territorial (eufemisme per no dir l’independentisme català?). Aquesta era la pregunta, aquest era el tema encara que Sánchez pogués afegir elements d’una agenda socialdemòcrata en el debat.
Recordin les declaracions de Rivera en el col·legi electoral. La cita no és textual però més o menys deia així: Aquestes són unes eleccions històriques perquè es posarà fi a 40 anys de les dues Espanyes, identificant-ne una amb els autèntics defensors de la Nació i els altres amb els que la volen dividir o l’entreguen als separatistes.
Comentar aquesta frase portaria massa temps perquè, si alguna cosa han estat aquests 40 anys, seria més adequat explicar-los com els del consens constitucional, els govern de dretes o d’esquerres, la participació més o menys conflictiva dels nacionalistes perifèrics amb la governabilitat. La frase és l’expressió d’una radicalització del discurs, d’una polarització de les actituds.
Així, pels uns, esperonats per l’emergència d’un partit d’extrema dreta, el govern del PSOE estava situat en l’anti-Espanya, mentre el PSOE insistia en un discurs de diàleg en els marc constitucional. Les eleccions havien de donar la majoria a una de les dues maneres de fer front a les relacions de l’Estat amb l’independentisme, combatre’l o tornar-lo a l’àmbit constitucional. La proposta d’un 155 permanent estava en l’aire.
Insistim, aquest era el tema, i la dreta no n’ha sortit ben parada de l’aposta pel radicalisme. Anem un moment a les xifres. La suma del Partit Popular i Ciutadans el 2016 era del 46%, ara aquests dos partits més VOX es queden en el 43% dels votants.
Una pèrdua d’un 3% pot semblar poca cosa (alguns diran que, si ho presento així, els hi aigualeixo el cava). Poca cosa especialment, si tenen al cap, que el PSOE passa de 85 a 123 diputats o que el PP ha caigut de 137 a 66 o que C’s quasi l’iguala amb 57 diputats…Ara tocaria fer aquí l’anàlisi dels partits, de la seva distribució territorial, dels efectes dels sistema electoral, etc. Molta feina per un estudi en detall, per una anàlisi a fer.
Però hem d’insistir en que el fet rellevant és aquest petit 3% perquè és el que permet sostenir –encara i potser només provisionalment- el sentit original de la Constitució espanyola, aquell que materialment (en el sentit que donava Mortati i no Kelsen a aquesta paraula) l’entén com un acord, conflictiu però eficaç, entre el nacionalisme espanyol i els perifèrics. L’article 2 amb totes les seves ambigüitats és l’expressió d’aquest pacte; pacte amenaçat- s’ha de dir- des de la segona legislatura d’Aznar; trencat- també s’ha de dir- amb el “procés” independentista. No en farem ara un recorregut històric sobre cóm s’ha arribat a aquesta situació ni en repartirem les culpes però, en aquestes eleccions, el PSOE es mantenia en aquest esperit originari, i mantenir aquesta voluntat de diàleg, moderació i acord li ha sortit raonablement bé.
Raonablement bé és una forma d’indicar que, malgrat l’important victòria socialista, les perspectives no són fàcils. No farem ni esment a les dificultats per a la formació d’un govern amb estabilitat(amb o sense Podemos), donat l’enfrontament amb la dreta i els suports més o menys explícits que es necessitarien dels independentistes ni tampoc cal parlar de que el panorama polític general pot quedar també complicat pel resultat de les properes eleccions municipals, autonòmiques i europees. La conjuntura política és complicada i, si a més, hi sumem el context internacional, molts aspectes queden per definir.
Però, de vegades, allò que tenim davant dels ulls no ens deixa veure el que hi ha al fons. Els hi suggeria al començar aquesta nota d’urgència que oblidessin per un moment les variacions en la força institucional dels partits -la dada essencial és que s’ha reforçat la proposta de diàleg- però encara els hi demano un altre exercici. Pensin que, en les eleccions de 2016, PP i C’s sumaven el 30,6% del cens i, en aquestes eleccions, el 30,4 !!! Pensin que el PSOE i Podemos tenien el 28% i ara tenen el 30!!! (dades provisionals)
Si volen entendre bé els moviments de l’electorat, l’estudi s’ha de fer sobre percentatge de cens i no sobre votants, però això és ara només un apunt marginal metodològic, aquí vull indicar una altra cosa més política. En nombre de diputats, la força dels partits ha canviat moltíssim però, en realitat, les corrents de fons són molt més estables. Es una manera de dir, ara que se m’acaba l’espai, que els problemes són els d’abans: cóm portar els uns i els altres al consens i no a l’exclusió?
