Les eleccions que van acabar amb el franquisme, per Andreu Mayayo

Catedrático de Historia Contemporánea de la UB

D’aquell 1977 que va trasbalsar el país i va deixar enrere el franquisme, el Govern de la Generalitat ha volgut posar l’accent en la commemoració del quarantè aniversari del retorn del president Josep Tarradellas. El missatge clar i català (conservador) pregona que el restabliment de la Generalitat va ser gràcies a la fermesa de Josep Tarradellas, el qual, després de fer de marmessor a l’exili, ens la va portar gairebé sota el braç tal com ho va fer amb el cor del president Francesc Macià. Tanmateix, convé subratllar que el retorn de Josep Tarradellas no és la causa del restabliment de la Generalitat sinó la conseqüència dels resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977, amb una majoria del 80%  dels vots a mans de les forces polítiques favorable al restabliment de la Generalitat i, també cal dir-ho, del retorn del president Tarradellas.

Els catalans amb el seu vot clar i català (d’esquerres) ben palès amb el triomf contundent arreu de Catalunya de la candidatura al Senat de l’Entesa dels Catalans (sense Convergència, ni Unió), van enviar a la paperera de la Història el Consell General de Catalunya (una mena de Mancomunitat) que, pocs mesos abans, Adolfo Suárez s’havia tret de la màniga i que persones com Ramon Trias Fargas no li feien fàstics. En tot cas, Adolfo Suárez va bandejar l’Assemblea de Parlamentaris amb una majoria d’esquerres i preferí deixar en mans de Josep Tarradellas, amb el suport entusiasmat del centrisme català, la gestió de la Generalitat restablerta provisionalment. I sí, la Generalitat es restableix abans de l’aprovació de la Constitució però en el marc de la legalitat espanyola i fins “l’entrada en vigor del règim d’autonomia que pugui aprovar-se a les Corts”. Josep Tarradellas, a diferència del Lehendakari Jesús Mari Leizaola que va plegar tot just quan va tornar i l’Assemblea de Parlamentaris basca va escollir el vell dirigent socialista Ramon Rubial, tornava per exercir de president. En aquest sentit, si Josep Tarradellas hagués traspassat, a tall d’exemple, el nou president de la Generalitat hagués estat nomenat pel president del Govern espanyol.

El Govern de la Generalitat no és l’únic que ens dona gat per llebre en un exercici paradigmàtic de manipulació memorialística dels del poder polític. El Govern espanyol tampoc es queda curt i ens en dóna tota la camada en el relat oficial de la Transició i, molt especialment, qualificant, sense embuts, de democràtiques les eleccions del 15 de juny de 1977. Les primeres eleccions democràtiques, diuen, i cal suposar que es refereixen després de la mort de Franco.

La importància i la transcendència de les eleccions del 15-J no ens ha de fer oblidar la seva naturalesa no democràtica i, molt menys, constituent. En aquest sentit, igual que amb el restabliment de la Generalitat, la democràcia no és la causa sinó la conseqüència de les eleccions del 15-J. Les eleccions no es convoquen amb caràcter constituent sinó que són els resultats de les eleccions els que fan possible obrir un procés constituent i donar, a posteriori, el caràcter i el nom de legislatura constituent. Només cal llegir el decret de convocatòria. Així mateix, quan els dirigents i la propaganda del partit governamental (Unión de Centro Democrático) parlen de reformar la Constitució es refereixen a “La Ley de Principios Fundamentales del Movimiento”. De fet, la “Ley para la Reforma política” ( ull! a la preposició per a i no de) és aprovada com la vuitena llei dels Principios Fundamentales del Movimiento. Ras i curt: allò pel que maldaven, tot seguint el criteri de Torcuato Fernández Miranda (de la ley a la ley), era per a reformar les lleis franquistes.

Franco va morir al llit però les mobilitzacions, sobretot obreres, van fer impossible la continuïtat (Arias Navarro) i la reforma (Adolfo Suárez) del franquisme. Tot amb tot, la transició a la democràcia no es va fer en una marc de ruptura amb el franquisme, amb un govern provisional de concentració democràtica, que tingués cura de convocar unes eleccions a Corts constituents. Adolfo Suárez va aconseguir prendre l’ofensiva a l’oposició democràtica, liquidar les Corts orgàniques i establir les condicions d’unes eleccions per sufragi universal ( a partir dels 21 anys) i pluripartidistes. Els cants de sirena d’Adolfo Suárez van dividir l’oposició i algunes forces polítiques, com ara CDC (Jordi Pujol), EDC (Ramon Trias Fargas) i UDC (Anton Cañellas), no van dubtar en donar llibertat de vot al referèndum de la Llei per a la reforma política mentre d’altres eren detinguts pregonant l’abstenció per la manca de garanties democràtiques.

La victòria incontestable en el referèndum d’Adolfo Suárez davant l’immobilisme del búnker li va permetre imposar ( no negociar!) l’escenari de les noves eleccions i, molt especialment, la llei electoral ( encara intocable!). Fins i tot, la promesa de no presentar-se ben aviat s’esvaí i, després d’un viatge als Estats Units, va anunciar la seva candidatura al mateix temps que una pujada del 27% de les pensions. Ni tampoc va tenir manies d’imposar la seva presència televisiva, en el primer dels deu espots publicitaris (en un sorteig trufat tal com ha reconegut el director de RTVE de l’època, Rafael Ansón), en el darrer dia de campanya electoral. Tota la maquinària de l’Estat, des dels governs civils fins els mitjans de comunicació de titularitat pública ( no hi havia televisions privades i les ràdios privades havien de reproduir únicament els informatius –“el parte”- de RTVE) passant pels diners dels petrodòlars lubricats pel Rei, van estar al servei de la candidatura governamental. No a favor de la democràcia, com diuen alguns, sinó del Rei i de l’UCD.

Els comunistes del PCE i del PSUC van ser legalitzats en el darrer moment. Més de seixanta partits, entre ells ERC i el Partit Carlí, no van poder presentar-se amb el seu nom i cognoms. A les presons encara hi eren més de quatre-cents presos polítics. El cens, que va impedir votar a centenars de milers de persones, va ser el gran protagonista de la jornada electoral. Les tupinades a les urnes i les actes van ser nombroses. Els resultats per circumscripcions van tardar un parell de dies. A Madrid el recompte oficial va durar més d’un mes…..

Malgrat tot,  el resultat de les eleccions va permetre obrir un procés constituent des del Parlament i aprovar l’Amnistia, de la qual, tanmateix, van ser exclosos els militars demòcrates. A Catalunya, tot seguit es constituïa l’assemblea de Parlamentaris i el president Suárez activava l’operació Tarradellas. El 29 de setembre de 1977 el  BOE publicava el Decret de restabliment de la Generalitat, que derogava, entre d’altres, el decret de 5 d’abril de 1938, pel qual Franco derogava l’Estatut del 1932. Tot plegat en cent dies, estiu inclòs.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*