La via penal en el conflicte català: de la ultima ratio a l’única resposta, per Mercedes García Arán

Catedrática de Derecho Penal de la UAB

(English version).

Els processos penals oberts per actuacions de càrrecs polítics de l’espai independentista a Catalunya ha generat, amb raó, nombrosos advertiments sobre els efectes nefasts de la judicialización de la política: renúncia a la solució de conflictes polítics en l’àmbit que els és propi i paral·lela tensió dels Tribunals, compel·lits a solucionar-los amb el consegüent risc de desprestigio i pèrdua de reconeixement com a òrgans independents del poder polític. Però, per exactament les mateixes raons, molts dels qui estem seriosament preocupats per això ens resistim també a caure en l’extrem contrari: polititzar la justícia exigint als jutges que considerin exclusivament la innegable dimensió política del problema, relegant l’aplicació de la llei a l’imperi de la qual es troben “únicament sotmesos” (art. 117.1 de la Constitució).

El tema remet als clàssics límits de la sempre imprescindible interpretació de la llei. Al meu judici, aquesta pretensió d’equilibri ha de conduir a un intent de racionalització basat en el següent punt de partida: és necessari buscar interpretacions possibles orientades a evitar el recurs a la via penal en la solució de conflictes polítics. Però interpretacions “possibles” són aquelles que, manejant mètodes admesos, no desborden el sentit possible dels termes legals ni condueixen al vaciamiento de les normes o la seva derogació judicial. I si a mètodes admesos ens referim, crec que no s’utilitzen totes les possibilitats d’alguns tan coneguts com la consideració del fonament de les institucions jurídiques que es pretén aplicar, o l’antijuridicitat material absent quan la conducta no suposa una real afectació al ben jurídic protegit per la norma penal. O, si es prefereix, les possibilitats de la vella interpretació teleológica de les normes o la consideració del dret penal com a ultima ratio que, si ben no serveix per derogar judicialment les normes penals, ha de servir per interpretar-les, mentre es remitent al principi constitucional de proporcionalitat (STC 136/1996)

En tal intent racionalizador –de vegades proper a la quadratura del cercle- creo necessari diferenciar les situacions per evitar maximalismos (de “tot o res”) en el recurs a la via penal. Al meu entendre i sense pretensió alguna de proporcionar receptes, cal abordar el debat començant per l’especificitat de les actuacions produïdes dins de les funcions parlamentàries, en les quals no em sembla extemporani acudir a la sobirania de la Càmera o a una interpretació generosa de la inviolabilitat parlamentària (art.71 CE) basada en la seva finalitat de protecció de l’autonomia de les seves funcions, sense que el precedent de la rebutjable condemna per desobediència del President del Parlament basc, Juan Mari Atutxa en 2008 hagués de suposar un obstacle insalvable vuit anys després i amb una diferent realitat política.

D’altra banda, preocupen aquelles interpretacions que no només no s’orienten a reduir la intervenció penal a la ultima ratio sinó que semblen buscar precisament el contrari, per exemple, desbordant el concepte de provocació per vincular discursos que tampoc comparteixo, a un delicte tan greu com la sedició, la qual cosa condueix a tots aquells supòsits en què entra en joc la llibertat d’expressió. El nostre Codi Penal és extraordinàriament pròdig en la protecció del prestigi de les institucions penalitzant les injúries que se’ls dirigeixen: a la Corona (art. 491) a les Corts Generals i els Parlaments autonòmics (art. 496), al Govern, Consell General del Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Governs autonòmics o TSJ de les Comunitats Autònomes (art. 504) etc. Sense poder desenvolupar-ho aquí, tals tipus penals haurien de desaparèixer per col·lisionar amb la llibertat d’expressió, però estant vigents, també és possible evitar la seva aplicació quan les expressions no suposen un perill real per a les institucions constitucionals protegides, la qual cosa ocorre en la majoria dels casos. Perquè només sistemes polítics insegurs per la seva falta de consens social necessiten recórrer al dret penal per protegir el seu prestigi.

Amb tot, si la qualificació penal és absolutament ineludible, no pot evitar-la satisfactòriament l’únic argument que es tracta de “un problema polític”, encara que el sigui i preocupi el recurs a la via penal. La sanció penal de la desobediència pot qüestionar-se en determinats contextos en què és la conseqüència inevitable d’una actuació política més àmplia, però quan la desobediència sembla dirigida precisament a provocar la resposta penal i es proclama com l’únic i essencial objectiu d’un fet concret, no pot esperar-se que jurídicament deixi de considerar-se com a tal.

En tot cas, gens del que s’ha dit fins a aquí té sentit si es contempla com una mera discussió tècnic jurídica a la qual es confia la solució del problema. Per això convé concloure recordant que, en situacions com l’actual, la via penal resulta especialment inconvenient si s’utilitza com a única resposta i en absència d’actuacions polítiques dirigides a solucionar els conflictes de fons.

Share on Facebook2Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*