La plàcida letargia de la conferència de presidents, per Eduard Roig
Profesor Titular de Derecho Constitucional de la UB
Ni tan sols la constant aparició de novetats i sorpreses en relació amb la investidura del President de la Generalitat de Catalunya haurà aconseguit satisfer el buit que ha significat un gener sense Conferència de Presidents, després de les esperances suscitades el passat any. L’última edició de la Conferència, al gener de 2017, no es va acontentar amb reiterar el compromís històric (i fins llavors sempre incomplit) de la seva reunió anual, sinó que “va doblegar l’aposta” amb la previsió d’una reunió semestral del seu nou òrgan preparatori i amb l’obligació d’un informe de seguiment dels acords adoptats a presentar en la següent reunió.
La nostra frustració és doble: en primer lloc, la nova incompareixença de la Conferència a la seva enèsima cita anual ens deixa sense guia ni orientació sobre els reptes o qüestions que els nostres governs consideren d’interès i competència comuna, o necessitats d’impuls. Certament, pot sostenir-se que no existeixen qüestions rellevants que reclamin la seva reunió, doncs ni el model polític i administratiu territorial es troba en crisi (al cap i a l’últim, l’art. 155 CE ja ha d’haver solucionat el que semblava una crisi i com el Congrés ha constituït una Comissió sobre la reforma territorial, para què discutir aquest aspecte conjuntament entre els màxims responsables polítics autonòmics i estatal?) ni en les conferències sectorials hi ha cap tema rellevant bloquejat i necessitat d’impuls (si el nou model de finançament havia de pactar-se en 2014 i estem en 2017, bé podem esperar alguns anys més…), ni manquem de clares línies polítiques comunes a totes les nostres administracions (com a mostra la constant aprovació de plans conjunts o l’ordenat desplegament de les iniciatives polítiques que impliquen a totes les administracions, com el Sistema de dependència, per no parlar del nou ús dels instruments d’intervenció financera de l’Estat).
La segona raó de la frustració és més difícil de superar: l’absència de la Conferència ens impedeix conèixer l’informe de seguiment dels seus acords del passat any i, sobretot, la valoració del mateix que podrien fer els nostres Presidents, situats davant les conseqüències efectives de la seva labor d’adreça política. Per reduir aquesta sensació de frustració, valguin les següents línies com a imprudent i potser impertinent substitut i com a estímul de reflexió d’aquells presidents, o els seus equips, que estiguin a l’espera de poder valorar els resultats de la passada Conferència:
- El més nou dels acords de la Conferència de 2017 va ser el referit a el “repte demogràfic”. L’Informe assenyalaria sens dubte que l’Acord ha tingut rellevants conseqüències, almenys per a la “Comissionada per al repte demogràfic”, càrrec creat al març de 2017, que agrairà el temps addicional fins que es convoqui la Conferència de Presidents per intentar concretar alguna actuació.
- De “inane” qualificàvem fa un any l’acord sobre “la sostenibilitat de l’Estat de Benestar i la reforma del finançament autonòmic” en atenció a la seva falta de contingut i orientacions que permetessin avançar en el nou sistema de finançament, però l’hipotètic informe de seguiment anual potser pogués fer un pas més i explicar perquè es va deixar als il·lusionats presidents comprometre avanços en un àmbit que ja es preveia irremissiblement bloquejat, evitant en qualsevol cas prendre alguna decisió que contribuís al desbloquejo.
- L’informe podria sorprendre’ns detallant alguna conseqüència efectiva de l’acord sobre “desenvolupament i aplicació de la Llei de Garantia de la Unitat de Mercat, administració digital i ocupació pública” en matèria d’unitat de mercat, bona regulació i administració digital, encara que seria un detall que ho fes respectant un principi fonamental de la bona regulació com és l’ús de conceptes precisos i amb contingut propi. En canvi, les benvingudes previsions sobre especial consideració dels sectors de serveis socials, educació, sanitat i seguretat en la nova oferta d’ocupació pública, així com d’una òptica més flexible per a la consideració de la interinitat en aquests àmbits, es beneficiarien d’una avaluació rigorosa del succeït en les diferents administracions espanyoles.
- L’Informe podria estendre’s en l’efectiva aplicació dels acords sobre educació i violència de gènere, que en efecte han donat lloc a debats en el si de l’omissió General de Comunitats Autònomes del Senat, o en matèria de protecció civil i participació en assumptes europeus, que han portat a reunions de les conferències sectorials corresponents. Més difícil seria, en canvi, que detallés alguna concreció resultant de tals debats, doncs no hi ha notícia de la mateixa, o que es referís a algun aspecte prioritzat per la Conferència de Presidents de 2017, doncs cap priorització va realitzar.
- Finalment, els acords sobre desenvolupament de la targeta social, sobre pobresa energètica i sobre polítiques d’ocupació no semblen haver transformat la dinàmica d’aquests àmbits, doncs, de nou, no van incloure cap orientació sobre aquest tema. La “targeta social” segueix on estava fa un any. La “Estratègia espanyola d’activació de l’ocupació 2017-2020” no es va aprovar fins al passat mes de desembre (de 2017) i no sembla que els acords de la Conferència hagin tingut influencia cap en ella; per descomptat no més que les sentències del Tribunal Constitucional que per enèsima ocasió han assenyalat la competència autonòmica fonamental en aquest àmbit.En resum, l’Informe situaria a la Conferència davant la seva pròpia irrelevancia; i potser així els presidents decidirien transformar la seva dinàmica o, almenys, tornar a reformar el seu Reglament per renunciar a tasques inútils de seguiment i a compromisos de reunió futura, assumint que la Conferència de Presidents segueix sent en el nostre sistema un absent a qui ningú troba a faltar excepte quan el President del Govern creu necessari mostrar una imatge d’acord.Per fi, podria l’eventual informe de seguiment acabar com ho fa aquest post, justificant la seva pròpia existència en el compromís adquirit amb els seus lectors al gener de 2017, ja que no en l’interès de seguir un desenvolupament per complet irrellevant.
