Immigració, democràcia i efectes de la crisi, per Eliseo Aja
6 juny, 2012
Catedrático de Derecho Constitucional de la UB
Durant deu anys (2000-2009) el creixement anual de la immigració a Espanya va ser molt notable, amb una mitjana de gairebé mig milió de persones per any, però la crisi ha frenat el procés. En el meu últim llibre, Immigració i democràcia repasso el conjunt del sistema jurídic immigratori, per explicar que els procediments i les formes de la immigració admeten diferents variants, però que, en tot cas, és obligat respectar els principis bàsics de la Constitució, resumits en la idea de l’Estat de dret, democràtic i social. Les conclusions (que s’adjunten com a annex) són voluntàriament esquemàtiques –potser massa- i permeten que els lectors aportin les seves pròpies opinions per completar-les (seria un dels objectius del blog).
La valoració de la crisi ha de partir de dues observacions elementals. La primera és la detenció de la immigració com a conseqüència de l’escassetat de treball provocada per la crisi, encara que encara en 2010 i 2011 va haver-hi una entrada per sobre de les 100.000 persones, segurament per la reagrupació familiar realitzada pels immigrants que porten més anys a Espanya. La segona és que no s’ha produït una volta massiva als països d’origen. Sí es detecta el retorn d’alguns milers de peruans i equatorians, però continuen arribant immigrants de xinesa i la resta d’Àsia. Sembla que al mateix temps hi ha certa quantitat de joves universitaris espanyols que busquen un futur millor i inicien un nou tipus d’emigració, però aquests moviments no justifiquen l’afirmació que Espanya torna a ser un país d’emigrants, perquè hi ha més de 3 milions de treballadors estrangers daus d’alta en la Seguretat Social i més de 5 milions de residents que han arribat en els últims anys. Una altra cosa és el canvi de les condicions que s’estigui operant en la immigració.
L’atur generat per la crisi econòmica aquesta copejant dramàticament a tota la societat, i si cap amb major duresa a la immigració, no només perquè la taxa d’atur és superior a la nacional (31% a final del 2011, 1.358.000 aturats), sinó pels seus efectes socials més greus. A més mentre algun col·lectiu, com la dones de 40 a 60 anys, perd poca ocupació, uns altres, com els joves, doblega la taxa d’atur general.
Els efectes de l’atur per als estrangers són més greus per raons econòmic-socials (necessitat d’enviar remeses, feblesa del suport familiar, etc.) i jurídiques, especialment pel perill de perdre l’autorització de residència per mancar de treball al moment de la renovació. Per evitar els majors inconvenients es van realitzar algunes reformes al final de la legislatura anterior, com la menor exigència de temps de cotització a la Seguretat Social, per facilitar la renovació de l’autorització de residència i treball, i la possibilitat de comptabilitzar els ingressos del cònjuge per a la renovació de la reagrupació familiar. També en aquest sentit cal anotar la facilitat introduïda pel Reglament del 2011 per modificar les situacions de l’estranger, facilitant la continuïtat de la seva residència.
Malgrat aquestes reformes, la dinàmica de la immigració ve determinada per les dades econòmiques, com a mostra el frenazo de la immigració provocat per la crisi, i en l’actualitat les vies de la contractació –el catàleg d’ocupacions i la contractació en origen- romanen buits i seguiran així durant els propers anys. El creixement provindrà únicament de la reagrupació familiar i segurament tindrà una dimensió modesta.
En aquestes condicions, amb 5 milions de persones incorporades a la societat en l’última dècada i sense nova immigració, lògicament l’acció dels poders públics ha de concentrar-se en la integració social de la immigració, i així ho preveu efectivament l’última reforma de la llei d’estrangeria, realitzada per la Llei Orgànica 2/2009, que va apostar decididament per la integració. El problema és que les polítiques d’integració requereixen instruments i la crisi econòmica aquesta amenaçant la seva existència. En l’últimes setmanes ha desaparegut dues peces molt importants, el Fondo de Suport a la Integració i el dret a la salut dels immigrants en situació irregular però residents i empadronats en un municipi.
En els últims anys un dels eixos que coordinava millor les polítiques integradores de l’Estat, les CCAA i els municipis era el Fondo de Suport per a la Integració de la immigració, que repartia uns 200 milions d’euros entre les CCAA (per a l’atenció a l’educació) i els ajuntaments (per a l’acolliment municipal), però aquest fons, reduït ja al final del Govern Zapatero- ha desaparegut totalment del Pressupost estatal. No hi haurà subvencions per al reforç educatiu ni per als plans municipals d’acolliment. Un altre dels mecanismes que facilitaven la cohesió social era l’atenció mèdica als immigrants que residien i estaven empadronats en un municipi, però el Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril, de reforma del sistema sanitari ha privat de tractament mèdic als immigrants en situació irregular, salvo per a les malalties greus, els menors i les embarassades.
Aquestes decisions s’adopten en un marc general de reducció dels serveis socials en les CCAA i els ajuntaments, de creixement de l’atur, d’esgotament de les prestacions i de retallades que afecten a gairebé tots els drets socials. La defensa de les polítiques socials resulta difícil, però ha de realitzar-se per les vies jurídiques i polítiques, individuals i col·lectives, perquè el pes de la crisi es reparteixi equitativament. Les associacions i els sindicats poden exercir la defensa dels grups més febles. Una altra línia podria ser la millora de les vies de participació dels immigrants en les instàncies de decisió que els afecten, simbolitzada en l’extensió del dret de vot que s’inicio tímidament en les eleccions locals de 2011, de manera que els sacrificis immediats es compensin amb una participació futura superior en les institucions. En el 2010 el 65% dels residents portaven a Espanya més de 5 anys, i lògicament aquesta proporció ha augmentat, de manera que es tracta d’una població assentada. També pot desenvolupar-se la dimensió bidireccional per part de la societat, marginant les posicions xenòfobes i assumint amb normalitat la diversitat, amb respecte a la Constitució i la llei.
ANNEX:
– Conclusions
