Sobre Estrasburg i el conflicte català, per Luis López Guerra

Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Carlos III de Madrid, Exvicepresidente del TC y Exmagistrado del TEDH

És un fenomen àmpliament reconegut en molts contextos la tendència dels actors polítics (partits, governs i parlaments) a fugir de la presa de decisions en qüestions controvertides en l’opinió pública, i a deixar que siguin els tribunals els que vagin resolent els problemes que es plantegin. Valgui assenyalar al nostre país, com a exemple, tot el referent a temes com l’eutanàsia o, amb anterioritat, el relatiu al dret de vaga, encara sotmès a una regulació preconstitucional. Per a no parlar de la remissió al Tribunal Constitucional dels problemes de delimitació competencial, entre Estat i Comunitats Autònomes, que ha portat al fet que es pugui parlar d’un “Estat jurisprudencial de les autonomies”.

Una cosa així s’ha produït en relació amb el procés independentista de Catalunya. I això en dues fases successives (i en part simultànies). En un primer moment, es destaca la clamorosa falta de resposta política als desafiaments que el moviment nacionalista i posteriorment independentista va plantejar a partir pràcticament de la famosa sentència 31/2010, resposta que va intentar substituir-se per la remissió del problema al ministeri fiscal i als Tribunals. I en una fase posterior (i àdhuc pendents els resultats de la intervenció del poder judicial) és visible la referència, explícita i implícita per les parts i pels mitjans, a les eventuals decisions de tribunals internacionals com a última paraula per a resoldre el conflicte. Per part dels independentistes, valgui assenyalar la multiplicació de recursos i anuncis de recursos davant aquestes instàncies, i especialment davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, com a instància final que demostraria la justícia de la seva causa; per part del govern, es destaquen les desacostumades visites (i les consegüents declaracions) d’altes autoritats a organismes com el Consell d’Europa. Quant als mitjans de comunicació, no han cessat de ressaltar la rellevància dels presents i futurs pronunciaments d’aquest Tribunal (com a exemple, la ressonància que ha tingut l’acte del Tribunal sobre la demanda Forcadell i uns altres contra Espanya). Fins i tot, i de forma una miqueta subconscient, Aquesta referència a Estrasburg s’ha dut a terme per part dels mateixos òrgans judicials espanyols. Perquè – almenys segons generalitzada opinió- no altra explicació té la inusual multiplicació de cauteles (retransmissió en directe per televisió, audiència (necessària?) d’una multitud de testimonis) que ha caracteritzat el procés als líders independentistes catalans davant el Tribunal Suprem, cauteles que, com generalment s’estima, deriven de la voluntat d’evitar fallades processals que poguessin donar lloc a una sentència condemnatòria per part del Tribunal d’Estrasburg. Posar-se la bena abans de la ferida…

Però si l’experiència mostra que rarament caben solucions judicials a problemes polítics, això resulta clarament també aplicable al que podem denominar “la qüestió catalana”. Per descomptat, cap amb fonament dubtar que, sigui com sigui la resolució que adopti la Sala Segona del Tribunal Suprem en l’actual procés davant ella, vagi a resoldre en alguna forma aquesta qüestió (i cap encara témer que, sigui com sigui aquesta resolució, la vagi a empitjorar). I cap també dubtar que l’o els pronunciaments d’Estrasburg sobre aquest tema puguin contribuir a una solució. I això per múltiples raons.

Començant per les més òbvies, val la pena tenir en compte primer el factor temps. L’accés al Tribunal d’Estrasburg està subordinat a l’esgotament de les vies de recurs nacionals, la qual cosa implica l’ocupació prèvia del recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, no famós per la seva rapidesa a decidir (encara que sembla estar mostrant alguna urgència en els assumptes “catalans”). Afegeixi’s a això la durada del tràmit davant el TEDH, sobretot si eventualment el cas passa a la Gran Sala. En conjunt, el temps necessari ha de calcular-se molt probablement en anys. I mentrestant, com és evident, la Història no es per a, i noves raons per al conflicte s’afegiran al contenciós independentista.

Hi ha un motiu més de fons per a considerar que un pronunciament d’Estrasburg només pot exercir un paper molt reduït en aquest contenciós. Es tracta de la mateixa funció del Tribunal. El seu objectiu resideix en la protecció dels drets individuals reconeguts en el Conveni, i no en la resolució de conflictes polítics, ni en l’enunciació de pronunciaments generals en favor o en contra d’alguna de la parts en lliça. Si li correspon decidir sobre demandes derivades d’una forma o una altra del conflicte català, la solució que el Tribunal adopti, a favor o en contra de l’Estat espanyol demandat, serà forçosament sobre el cas concret i el dret o drets individuals concrets que s’addueixin com vulnerats (sense perjudici de la seva projecció sobre casos similars) i no, per descomptat, sobre les posicions polítiques de les parts respecte de la forma de relació de Catalunya amb l’Estat espanyol. Sens dubte aquestes resolucions seran utilitzades mediàticament per la part afavorida, com és d’esperar en tot cas, però aquí acabarà la seva utilitat política.

L’arrel de la (a la meva manera de veure) errònia apreciació de la rellevància política de les sentències del Tribunal d’Estrasburg en el contenciós català resideix en la també errònia perspectiva del que aquest Tribunal (i més àmpliament la seva base legal, el Conveni Europeu de Drets Humans) significa. Perquè és freqüent una perspectiva que podríem dir dualista, que separa el Dret i els tribunals espanyols d’un costat, i el Conveni i el Tribunal d’Estrasburg per un altre, com a esferes diferents i que tenen poc que veure entre si, excepte si una instància (el TEDH), aplicant el Conveni, “admet” o “revoca” el que ha fet l’altra (els tribunals nacionals) aplicant el seu propi Dret.

La situació és molt diferent, i així ho ha manifestat repetidament Estrasburg. No hi ha tal dualitat. El Conveni reconeix uns drets que pel seu caràcter bàsic i estretament derivat de la dignitat de la persona, vinculen a totes les autoritats nacionals, i no només al Tribunal europeu. L’obligació d’aquestes autoritats és aplicar el Conveni, fins i tot amb força (com ha manifestat el Tribunal Constitucional en la seva sentència 144/2018) superior a la del Dret nacional. La garantia dels drets del Conveni resideix essencialment en els tribunals nacionals, i només subsidiàriament en el Tribunal d’Estrasburg. Tan inapropiat és, per això, considerar que el procés davant els tribunals nacionals és només un tràmit per a arribar a Estrasburg, com, per contra, organitzar tot el procés amb la vista posada en les possibles censures d’Estrasburg .

El que es discuteix en el procés davant el Suprem (i eventualment davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal d’Estrasburg) no són qüestions com si va haver-hi o no un cop d’estat, o si existeix o no un dret a l’autodeterminació (encara que a vegades totes les parts semblen derivar cap a aquests temes). El que es dilucida és l’abast i límits de drets fonamentals com el dret a la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació, i el dret dels representants a dur a terme la seva funció. Aquestes són les qüestions a tractar, que, almenys des d’alguna perspectiva, són tan importants com les qüestions d’organització territorial. I ja que les respostes judicials no solucionaran el problema polític de fons, cal esperar que almenys serveixin, aplicant en tots els nivells tant el Dret nacional com el Conveni Europeu, per a establir una major claredat quant al règim d’aquests drets.

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*