Desafiament independentista i execució de les resolucions constitucionals, per Javier García Roca

Catedrático de Derecho Constitucional, UCM. Antiguo director del Instituto de Derecho Parlamentario

(English version).

El TC va sortir seriosament danyat en la seva autoritat després l’Estatut de Catalunya.

Un exagerat episodi que van haver de resoldre les Corts Generals i que va concloure amb magistrats prorrogats, recusacions abusives i un tribunal -dividit- que es va pronunciar on el poble català ja ho havia fet en referèndum. Res d’això és lògic. Però tampoc justificar la secessió de Catalunya pel rebuig d’una sentència. Sorprenentment, recobrar el prestigi i la  imparcialitat dels magistrats mitjançant la seva reclutament objectiu -i una necessària reforma constitucional segueix sense estar a l’agenda. Acaben d’ aprovar dues reformes legals que mereixen judicis diferents. El recurs previ davant els Estatuts abans de sotmetre’ls a referèndum solucionarà un inconvenient. En canvi, introduir instruments d’execució és problemàtic.

La idea sembla bona, però la forma de la iniciativa no va ser correcta: a instàncies d’un únic grup parlamentari i sense consultar al TC. Tampoc la seva tramitació: corrent en lectura única i pel procediment d’urgència en paral·lel amb sengles eleccions. Les normes del bloc de la constitucionalitat no han de modificar amb urgència per la seva acusada estabilitat; és una contradicció en substància. Un acusat defecte de tècnica legislativa, però que pot no incórrer en un inconstitucional vici de procediment, si no es demostra que va produir una  conseqüència indeguda i la lesió del algun principi constitucional.

Es tracta “d’adaptar-se a les noves situacions”: l’ inici d’un procés secessionista, impulsat per unes forces polítiques que menyspreen les normes constitucionals; si bé com la regulació és general pot aplicar-se a altres supòsits. Davant d’un problema nou, s’introdueix una solució vella. Els instruments d’execució són un reflex de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa. Excepte que les jurisdiccions constitucional i contenciosa administrativa tenen naturaleses diferents: no és el mateix donar instruccions a una Administració pública, sotmesa en els seus fins a les lleis, que a un Parlament o un Govern. És difícil creure que als grans juristes que van redactar la Llei el 1979 no se’ls acudís aquesta idea, però la van rebutjar; si bé és veritat que no podien imaginar aquestes greus deslleialtats. Cap dels clàssics de la justícia constitucional es va ocupar tampoc de l’execució, la van deixar en mans del parlament i altres poders, perquè esperaven que es sentissin vinculats a les sentències.

Es permet ara al TC disposar qui ha d’executar les seves resolucions, les mesures necessàries i resoldre les incidències. Així mateix es dissenya un incident d’execució que autoritza a imposar multes, suspendre en les seves funcions a autoritats i empleats públics, i requerir la col·laboració del Govern perquè adopti les mesures necessàries en una execució per substitució. De fet, la resolució per la qual es va admetre la impugnació de la resolució del Parlament de Catalunya sobre l’ anomenat “inici del procés polític” -tot una provocació- i la va suspendre automàticament, va disposar la notificació personal a diverses autoritats. El requeriment personal sembla un requisit previ a una hipotètica condemna per un delicte de desobediència, cosa que ja va passar en el cas Atutxa al no complir el resolt pel Tribunal Suprem.

Què dir? La Constitució dissenya uns controls ordinaris i jurisdiccionals (art. 153 CE) sobre els actes de les comunitats autònomes, al costat d’altres extraordinaris i polítics sobre els òrgans (art. 155 CE) quan es “atempti greument a l’ interès general”: la intervenció federal o coacció estatal després de l’autorització del Senat. Quin creuen hauria d’activar si es produís una declaració unilateral d’independència? La reforma tendeix un pont -impossible- entre els dos controls, per guanyar temps abans d’adoptar mesures irreparables i carregar-se de raons. Però no es pot demanar a un tribunal que realitzi el treball del Govern sense esborrar les fronteres entre controls jurídics i polítics. Si bé és igualment possible que el TC es mantingui dins dels límits jurídics, deixant l’execució per substitució i per descomptat l’ordenació de les mesures de coacció en mans del Govern. ¿Seran més eficaços multes i sancions penals? Tot això no és necessàriament inconstitucional però sí arriscat.

La coacció ja va ser aplicada el 6 d’octubre de 1934. La història de vegades es repeteix i la segona en forma de malson. Només el diàleg i la transacció poden evitar controls als quals cap Estat pot renunciar quan s’incompleix greument la Constitució. El TC ja ha advertit que el “dret a decidir” no apareix reconegut en la Constitució, però pot ser “una aspiració política” a la qual pot arribar mitjançant un procés ajustat a la legalitat.

Legalitat i democràcia, sense rigideses. Al marge de la seva conciliació només hi ha la selva …

Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0

Deja tu comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*