La Unió Europea al rescat?

El 24 de març, a la reunió de l’Eurogrup, integrat pels responsables ministerials d’economia i finances dels països que integren la Unió Econòmica i Monetària (UEM), es va constatar la dificultat de consensuar una rèplica enèrgica per a fer front a la pandèmia del Covid-19. La proposta d’efectuar una emissió de deute públic de l’eurozona (els denominats corona bons) que donés una resposta conjunta per a finançar les mesures per a contrarestar la crisi no obtenia el beneplàcit de l’Eurogrup. Aquesta proposta implicava que els 19 països de la UEM (la UE menys Suècia, Dinamarca, Polònia, Hongria, República Txeca, Bulgària, Romania i Croàcia) garantirien l’emissió, avalarien la devolució de l’import sol·licitat i compartirien el risc d’un hipotètic impagament.

Al capdavant de l’oposició s’alcen Alemanya i alguns dels països que formen la denominada Lliga Hansática (liderada pels Països Baixos) que es resisteixen fermament a qualsevol possibilitat d’emetre deute garantit pel conjunt de les economies de l’eurozona que mutualitzi els riscos.

Aquest grup (Països Baixos, Finlàndia, Irlanda, Estònia, Letònia i Lituània, juntament amb Dinamarca i Suècia des de fora de l’eurozona) advoca per un estricte manteniment de l’equilibri pressupostari, es mostren molt reticents amb el possible increment del pressupost de la UE (el marc financer de la qual per als pròxims 7 anys s’està negociant en l’actualitat) i s’oposen fèrriament a la creació d’un fons europeu de garantia de dipòsits comú per a la unió bancària mentre no es redueixin, sensiblement, els riscos assumits per les entitats financeres.

Davant aquesta situació de difícil solució, l’alternativa consensuada ha consistit a recórrer al Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), conegut, en termes col·loquials, com el fons de rescat de la UE. El MEDE és una organització internacional, amb seu a Luxemburg, creada mitjançant un Tractat entre els Estats de l’Eurozona, l’any 2012. Des de la seva entrada en vigor, l’1 de juliol de 2013, s’ha convertit en l’únic instrument que concedeix assistència financera als països de la zona euro amb dificultats per a capitalitzar-se autònomament. Per a això es preveuen un conjunt d’instruments dels quals sobresurten la concessió de préstecs o l’adquisició de títols de deute públic emesos per un membre del MEDE, sota un règim de condicionalitat, això és a canvi de l’acceptació d’un programa de reformes estructurals. L’experiència de països rescatats pel MEDE, amb l’obligació d’acceptar unes condicions que incideixen en les decisions de política econòmica i exigeixen mesures de reestructuració econòmica, provoca resistència en alguns països.

L’Eurogrup, després d’àrdues i tibants negociacions, va anunciar, el 9 d’abril, l’acceptació d’un conjunt d’actuacions per a combatre les primeres conseqüències econòmiques de la crisi del COVID-19. D’entre elles, destaquem l’autorització d’una línia de crèdit, en el si del MEDE, dirigida a recolzar el finançament dels membres de l’Eurozona. El volum de l’ajuda abastaria, inicialment fins a 2% del PIB de l’Estat en 2019 (aproximadament 25.000 milions d’euros en el cas d’Espanya), encara que es podria ajustar en funció de la gravetat de la pandèmia i de les seves conseqüències econòmiques. Com tot crèdit, el muntant resultant haurà de retornar-se, en un termini determinat i tindria un tipus d’interès tou. Aquest instrument es constitueix amb la finalitat d’ajudar a sufragar les despeses en atenció mèdica dels serveis de salut i les respostes relatives a la prevenció i tractament dirigides a frenar les conseqüències de la pandèmia. En principi, i a diferència de la resta d’instruments de MEDE, els beneficiaris no estaran subjectes al compliment d’unes condicions estrictes, recollides en un memoràndum d’entesa, encara que queda per veure com es concreta en la pràctica aquest finançament.

L’Eurogrup també ha recolzat la proposta de la Comissió, de 2 d’abril, de creació d’un Instrument Europeu de Suport Temporal per a Mitigar els Riscos de Desocupació en una Emergència (SURE) per un valor màxim aproximat de 100.000 milions d’euros per a concedir préstecs als països més afectats que podran utilitzar el finançament per a costejar la posada en marxa de treball temporal i evitar així els acomiadaments. És una proposta de Reglament que s’hauria d’aprovar pel Consell que s’emmarca entre les mesures susceptibles d’adoptar en cas de “catàstrofes naturals o esdeveniment excepcionals”.

Així mateix, ha autoritzat la decisió de la Junta directiva del Banc Europeu d’Inversions (BEI), de 3 d’abril, proposant l’establiment d’un fons de 25.000 milions d’euros, avalats pels Estats membres, que permetria mobilitzar fins a 200.000 milions d’euros per a fer costat a les empreses afectades per la situació actual.

La pandèmia del COVI-19 està tibant les costures de la UE en molts àmbits i està qüestionant algunes de les bases que sustenten el projecte d’integració. Les institucions europees comencen a dissenyar iniciatives per a intentar pal·liar la complexa situació conjugant, simultàniament, la urgència de l’ajuda i la necessària solidaritat entre els seus membres amb les diferents sensibilitats, i capacitats econòmiques dels Estats. La resposta que exigeix la magnitud de la crisi no s’ajusta bé amb la realitat de la UE constreta per un pressupost el muntant del qual no pot excedir de l’1% de la suma del PNB dels països membres.